el meu fons d'escriptori

I ja hi tornem a ser! un altre MEME, segueixo sense saber què redimonis és i ja me n’han enviat un altre. Ara es tracte de posar la imatge que tinc de fons de pantalla, una imatge que depenent dels viatge que faci o de les excursions o visites a mojitolandia i altres antres de renom, va canviar, però per ara el meu fons d’escriptori és aquest:



BRYAN PARK!!

I com en l'anterior MEME, qui vulgui continuar el MEME que el continui! Jo no obligo a ningú en concret, alé MEME vosaltes!

Freakades d'internet

Inspiració

La inspiració és un curiós fenomen, apareix en els moments més inoportuns, apareix quan menys t’ho espera i fa que et vingui de gust escriure, sortir, fer coses; en definitiva, et fa sentir més viu, fa que estiguis motivat. Però sovint desapareix de la mateixa manera que havia aparegut.

Aquest és el meu cas, ja no estic inspirada, no em ve de gust escriure, no sé què escriure, ja no tinc res per dir, o potser hi ha masses coses per dir que no sé per on començar, no estic inspirada, em sento buida sense saber com transmetre. Les paraules ja no tenen el significat que tenien. De fet res té el significat que tenia, res és el que hauria de ser, i tot i així segueix sent, sense que tu ho vulguis sense que ho desitgis, tot segueix com si res.

ales trencades

Necessito unes ales noves, les meves estan rovellades, porten tant de temps lligades i en desús que em fa por intentar volar amb elles, fa tant que les vaig tancar que ara em fa por tornar a obrir-les.

I si ja no puc volar?

on el cor et porti, Susanna Tamaro

Cada vegada que et sentis perduda, confusa, pensa en els arbres, recorda de quina manera creixen. Recorda que un arbre amb una gran copa i poques arrels és arrencat al primer cop de vent, mentre que, a un arbre amb moltes arrels i poca copa, la saba amb prou feines corre. Les arrels i la copa han de créixer en la mateixa mesura, han d'estar dins les coses i estar-ne per sobre, només d'aquesta manera podràs oferir ombra i sopluig, només d'aquesta manera, a l'estació adequada, podràs cobrir-te de flors i de fruits.

I després, quan davant teu s'obriran tants camins i no sabràs quin d'ells triar, no n'agafis un perquè sí, sinó asseu- te i espera. Respira amb la profunditat confiada amb la qual vas respirar el dia que vas venir en aquest món, sense res que et distragués; espera i espera més encara. Queda't quieta, en silenci, i escolta el teu cor: Quan et parli, aleshores, aixeca't i vés on ell et porti.

Meme i decidir

Em van passar un MEME, una mena de llistat en el que haig d’escollir 5 cançons, només 5, que m’agradin, que considerin que són les meves preferides, per tant haig de descartar moltes cançons que m’agraden. Moltíssimes, i de segur q un cop les hagi escollit començaré a dubtar de si realment aquestes eren les cançons que volia escollir. I de segur que si en comptes de fer la selecció avui la fes un altre dia les meves cançons serien diferents.

Amb les decisions sempre em passa, em costa molt decidir-me, no m’agrada escollir, o millor dit no m’agrada deixar d’escollir coses. Però la vida és això: prendre decisions, escollir coses, persones i moments que vols que formin part de la teva vida i excloure’n d’altres. La llàstima és que no sempre encertem en la nostra elecció, moltes vegades ens equivoquem i després ja no pots recuperar l’opció descartada.

Bé, aquí teniu les meves 5 cançons escollides:

El bulevar de los sueños rotos, Joaquín Sabina. La versió de los secretos també m’agrada molt.

Miedo, MClan. M'he sentit molt identificada amb la lletra.

Envia’m un àngel, Sau. Tots necessitem algú que ens guií, i saber que sempre estarà amb nosaltres.

Before the night is over, Bryan Adams, d’ell m’agraden la majoria de cançons, records d’adolescència suposo.

Tonight I wanna cry, Keith Urban


I les cançons que tinc penjades en aquest bloc com podeu suposar també m’agraden. Qui vulgui continuar amb el MEME ja sap que ha de fer: escollir 5 cançons.

GRÀCIES

Porto una setmana donant les gràcies, donant les gràcies de tot cor a algunes persones, donant unes gràcies educades a algunes altres i a vegades simplement emeten una paraula sense sentiment.

Mai m’ha costat donar les gràcies, però m’hagués agradat no haver de donar-les, no haver d’agrair-vos a tots vosaltres ser al meu costat, no haver de posar-me sentimental, no haver de veure gent que fa temps que no veig, no haver de repetir mil vegades el text que m’he aprés, m’agradaria no haver de donar-vos de nou les gràcies.

Però ho haig de fer, ho vull fer i ho faig de tot cor, perquè sé que heu patit amb mi i també per mi, perquè sé que ho heu fet per vosaltres i per mi, perquè sé que no teníeu perquè fer-ho, perquè sé que no necessito demanar-vos res, perquè sé que puc comptar-hi, per tot això i per moltes més coses que tots i cada un de vosaltres ja sabeu: GRÀCIES

la felicitat és camí de Damme

Hem perdut

Els dies d’estiu a la platja, les tardes a les roques de Calella, la recerca de musclos, les revetlles de St. Joan al terrat, les passejades en bici, els berenars a la muntanya, les excursions a Alcarràs, als Pirineus, a la Rehole, les discussions per el comandament a distància, per saber on vaig i d’on vinc, les discussions per no voler deixar-me créixer, les discussions pel cotxe, el so dels seus roncs, la por a perdre-ho ha desaparegut, l’he perdut definitivament. Cap d’aquest records es podrà tornar a repetir, simplement quedaran fixats en el meu cor trencat en mil bocinets.

parts de mi

Últimament estic espessa, em costa centrar-me en les coses i estar atenta, mai he estat una persona especialment constant, i fins i tot a mi em sorprenia la meva constància, més o menys regular en aquest bloc. El faig servir per exterioritzar algunes de els coses que no sóc capaç d’exterioritzar amb paraula, en el bloc expresso totes les meves pors i els meus drames, encara més dramatitzats. Llegir aquestes línies és entrar dins una petita parcel·la de la meva vida que normalment no acostumo a mostrar, ja que és una part molt petita de mi, una part que no vull que domini tot el que sóc, però que tampoc vull que desaparegui perquè també forma part del que sóc. I puc ser moltes coses.

canvis

Amb el pas del temps t’adones que les coses no són permanents, tot canvia. Hi ha canvis a millor, canvis a pitjor, i simplement canvis. Alguns d’aquest canvis els hem buscat, alguns els hem trobat i altres els hem intentat evitar. Però quan aquests canvis han estat buscats i veus que un cop has aconseguit canviar el que volies canviar i que estàs igual de buit que abans, t’adones que per més canvis que busquis, que aconsegueixis, mai estaràs satisfet, sempre hi haurà algun altre motiu per canviar alguna cosa.

Tot canvia, res és permanent.

sol de otoño

fets

Som dimecres, és un fet. Igual que és un fet que aquest cap de setmana ha estat molt dur, m’ha deixat un regust molt amarg, un regust que no crec que desaparegui fins d’aquí molt temps, si és que al final desapareix.

És un fet que no hi ha res que duri per sempre, per tant suposo que aquesta amargor que ara mateix forma part de mi també s’esvairà, el pas del temps tot ho difumina. És un fet que jo no puc fer res, és un fet que el destí ja està triat, és un fet que res tornarà ser el que era.

Són fets. Són realitats que no m’agraden. Però per dur que sigui, també això passarà.

why?

Plorar

He de fer una confessió. Últimament ploro. Ploro molt i per la tonteria més gran que us pugueu imaginar. No sé per què, però és així. L’altre dia em vaig trobar a mi mateixa plorant al llegir un article, no massa trist, del diari. Sembla que els meus ulls necessitin inundar-se cada dos per tres i que jo no tingui control sobre ells. I és curiós perquè no es tracta de plorar per un dolor que tinguis al pit o per alguna cosa que tingui a veure directament amb tu. Ploro per qualsevol nimietat! És més, només ploro per coses insignificants.

Per mi que el meu cos s’ha revelat contra la meva ment, ha decidit que ja en té prou de ser dominat i que ara serà ell qui decidirà, i jo, em veig incapaç de controlar els meus llagrimalls. Ja no és el meu cap el que controla els sentiments, jo no sóc jo la que decideix. Ara és el meu cos el que decideix quan em toca plorar i quan em toca riure, i jo no puc fer més que acceptar-ho. Així que si em veieu plorar no us preocupeu, no sóc jo qui plora sinó el meu cos. Jo estic bé.

records d'un temps passat

De tant en tant apareixen imatges que em fan tornar enrere en el temps, em transporten a records viscuts ja fa temps. Records que gairebé estaven oblidats sota la realitat de l’actualitat. I és llavors que m’adono que m’agrada mirar enrere, que m’agrada la vida que he tingut, i per què no? la que estic tenint.

Penso que segurament abans era més feliç. Que tenia menys preocupacions, i pocs mals de caps, però que en aquell moment tampoc ho sabia.

Ara m’adono que hi va haver un temps en que vaig ser feliç sense saber-ho. Tot i que així és la felicitat: fins que no t’abandona no et dones compte que l’havies tingut.

sopars de gala

Encara que sé que hi ha una part de mi que no pot ser feliç, també sé que n’hi ha una altre part que ho és.

És feliç quan es vesteix de gala i es posa talons per anar a Mojitolandia, quan la vergonya d’anar pel carrer disfressada només és suportable per la companyia.

I així estem les quatre, de nou i com sempre, sortint a menjar-nos el món, o en aquesta ocasió els entrepans preparats per en Gian Piero.

El somni americà, Sau

Ja torna a casa, la gent cansada,
farta de tan treballar,
per un grapat de falsos propòsits,
com ens deixem enganyar

Tothom s´amaga darrera les finestres
dels cotxes que venen i van,
sense pietat els neons enlluernen
el fum surt de l´asfalt

És la vella historia,
la del somni americà,
tothom sap quan arriba
ningú sap quan se´n va.

Sento el blues d´un juke-box metàl•lic
i el bar està a punt de tancar,
només quatre meuques busquen solitaris
que per un petò pagaran.

Sense pietat en cossos malmesos
el desig passeja de nit,
ofertes discretes d´un gram de coca,
l'únic que et pot fer resistir.

Molt sovint oblides
que prop d´aquí tens el mar,
pot ser una bona sortida
per si mai vos marxar.
Però ara és molt tard.

I en travessar el pont de Brooklyn,
Manhattan em sembla un gegant
em sento sol, molt lluny de casa
on tu m´estàs esperant.
Però ara és molt tard.

Torna-la a tocar Sam

No us podeu perdre aquesta tercera producció de Catarsi teatre que tindrà lloc el proper Divendres 7 de Setembre al cinema-teatre de Llinars a 2/4 d'11 de la nit!

Us hi espero!

Destino: Utopía, de Carlos Fuster

Apenas quedaban unas horas para que abandonase Londres. La capital del Imperio Británico había sido su hogar en los últimos ocho meses y ya estaba harto de esa fría y húmeda ciudad que poco tenía que ver con su Castellón natal.

Pero por esta vez, el día de su despedida, el sol brillaba radiante en Hyde Park. El canto de los pájaros sólo era roto levemente por el ruido de las ruedas de las maletas que arrastraba con resignación. Tras comprar un emparedado y un refresco, se sentó en uno de los bancos para almorzar mientras observaba a la gente.

Por mucho que lo intentaba, no acababa de entender Londres. Le encantaba ese crisol de culturas, idiomas y razas, pero le desconcertaba la frialdad de la gente, el nulo contacto de los unos con los otros.

Poco le importaba eso ahora mientras reflexionaba sobre su futuro inmediato. Tras finalizar cum laude un Master sobre Administración y Dirección de Empresas en el prestigioso Cambridge Institute, en apenas un mes daría dos pasos cruciales en su vida.

Por un lado contraería matrimonio con su novia de toda la vida. Y sólo volviese de la luna de miel, por fin, cómo había previsto su abuelo, se haría cargo de la antaño empresa familiar, ahora convertida en una auténtica multinacional de reconocido prestigio y que cotizaba en Wall Street.

Sus manos jugaban con una caja cilíndrica, le daban vueltas, la abría… su fuerte risa llamó la atención de un transeúnte que le miró extrañado. Y es que los españoles tenemos la "cualidad" de hacernos notar allá dónde vamos.

Se levantó y reanudó la marcha. Al llegar a Covent Gardense acercó a un mendigo y le entregó la enigmática caja. Reía de nuevo mientras se iba de allí. Era sumamente gracioso ver al mendigo con la chistera, haciendo alabanzas y reverencias como si fuese un diplomático… y es que, pensándolo fríamente, había sido bastante ridículo comprar ese sombrero en Savile Road. Pero que se le va a hacer, su madre se había empeñado en que el día de su boda su único hijo fuese un auténtico gentleman británico.

Covent Garden era uno de sus rincones londinenses preferidos, con sus saltimbanquis, sus exquisitas cookies caseras, sus músicos… Se fijó en uno de ellos, tocaba la guitarra española como hacia tiempo que Santiago no escuchaba. Se quedó allí, parado con sus maletas mientras, ensimismado, disfrutaba de los acordes.

¿De dónde eres? -Preguntó al guitarrista- (era evidente que era español, tanto por su virtuosismo con la guitarra como por sus rasgos) -Nací en Tarragona y allí me crié, pero tras tantas vueltas por el mundo, no sabría decirte de donde soy, pero sí quién soy. Soy Oriol, un habitante más de este mundo. -Curiosa reflexión- dijo Santiago, dejando un billete de diez libras a cambio de un compact disc del "Concierto de Aranjez by Oriol Bassa". Lo puso en su reproductor portátil y al son de la música buscó un taxi mientras continuaba con sus reflexiones.

A pesar de estar en Londres, a miles de kilómetros de Castellón, su boda le había acarreado decenas de dolores de cabeza: que si las flores, que si los músicos de la orquesta…hasta el color de los tarjetones!! Insufrible… no concebía como Ana y su madre hacían del detalle más insignificante una cuestión de estado. Y por otra parte, algo que a él le parecía crucial era visto como una minucia por ellas.

No tenía nada en contra de don Roberto, el cura de la familia, pero tras su paso por el internado religioso suizo, con la creme de la creme de la alta burguesía europea, los recuerdos de la implacable autoridad de los curas y los escarceos de algún cura con ciertos alumnos, habían acabado por hacer que dudase cada vez más de su relación con la religión. Pero su madre insistía una y otra vez con que un Serratosa debía pasar por el altar con toda su pompa y no por un simple juzgado. -"Con la ilusión que le hace a tu abuela", le repetía una y otra vez. -Pues si así es, ya sabéis, volver a casaros vosotras con papá y con el abuelo, pero a mi dejadme hacer a mi modo.

Tantos principios y al final había tenido que ceder. Una cosa era su madre y su abuela, y otra bien distinta enfrentarse a su prometida. Con Ana no se jugaba, a ver quien le explicaba que no quería casarse por la iglesia cuando hasta el Diario de Castellón enviaba un fotógrafo a la ceremonia que uniría a los herederos de las dos familias más importantes de la provincia.

La opinión de Santiago en esta boda no iba más allá de la elección de la corbata y el capricho de que fuese el Rolls Royce del abuelo el que lo llevase a la iglesia. Por no poder, no había podido ni elegir el reloj, y es que a ver cómo convencía a su suegro que uno de sus regalos (un Rolex de oro) le parecía excesivo. Seguía ensimismado en sus pensamientos cuando llego a Heathrow. Bajó del taxi, pagó las 32 libras de la carrera y escribió un mensaje a Ana.

-Creó que llegaré con retraso, un beso, te quiero. En la entrada vio a un indigente que pedía limosna. -Toma, a ti te hará más falta que a mi.

Le dio su teléfono móvil y a continuación se encaminó al mostrador de Iberia. -¿A dónde desea volar? Preguntó diligente la azafata. En ese momento miles de pensamientos pasaron por su mente. -Señor, ¿Destino por favor? -Utopía.

Con esa sola palabra, los Serratosa perdían al continuador de la dinastía familiar, al heredero del imperio. A cambio, en ese mismo instante, con ese sencillo gesto, la Humanidad ganaba un héroe, un rey que ya no tendría ni corona ni trono pero con toda una vida por delante, su vida. Ahora el destino de Santiago era sólo suyo.

Rutines

Uff que difícil és tornar a començar amb les rutines de cada dia. Costa aixecar-se al dematí. Sento el despertador, sona una cançó coneguda, ara ja no recordo quina. Sé que encara tinc deu minuts, els apuro, però no hi ha res més per apurar. El temps s’esvaeix tant ràpid que haig de córrer per agafar el tren. L’agafo i comença el meu dia a dia, comença la meva rutina. Aquella que quan estàs a disgust trobes a faltar però quan hi estàs immers no suportes.

Només un dia i ja tinc ganes de trencar-la. Vull tornar a un món de possibilitats i incerteses de no saber on seré i què em trobaré demà, al món en el qual la rutina és allò imprevisible, però per ara meu món és aquest: el món en que cada dia em sona el despertador a la mateixa hora, en el que sé a quina hora dinaré, en el que sé on seré d’aquí un mes, però en el qual no sé com em sentiré demà, ni sé que em passarà, i de fet, no ho vull saber.

El que hagi de ser serà, tot pot ser possible si deixes oberta una finestra, pot ser que un dia entri la pluja hi ho mulli tot al seu pas o pot ser que un vendaval s’endugui tots els records, o que el sol cremi els papers acumulats i ja gastats de tants cops rellegits. Poden ser moltes coses, només has de deixar les portes i les finestres obertes i estar diposat a tot.

El compte enrere

El compte enrere ha començat. Millor dit està a punt de ser esgotat, menys de 24h i estaré a l’aeroport. A punt per iniciar un nou viatge. Un viatge que em portarà a creuar l’Atlàntic, un viatge del qual espero molt i res. Un viatge que sens dubte serà el viatge d’aquest any.

No només per NYC, no només per les 9h d’avió sinó per allò de clarivident que tenen els meus viatges, per allò de veure les coses més clares quan ets lluny de casa, quan saps que les coses que sempre et volten pel cap estan lluny i veus el que vols veure i també allò que intentes amagar rere un espès vel de fantasies que et negues a deixar caure.

El compte enrere està a punt de finalitzar, i quan acabi res tornarà a ser com era, moltes coses seran diferents malgrat aparentin ser el mateix. I de nou em sento insegura i de nou tinc dubtes i em fan por aquests canvis, però ara ja no hi ha marxa enrere. La decisió està presa, toca creuar el pont que fins ara no m'havia atrevit a creuar, el bitllet no tan sols d’anada està comprat. I a la tornada les coses ja no seran el que eren, jo ja no seré qui era i tot podrà ser real.

Pequeñas infamias

Lo sabes de sobras, querida: los sueños existen, sí, pero sólo a condición de que no se intente convertirlos en realidad.




Carmen Posadas, Pequeñas infamias

Torna a ser dilluns

I torna a ser dilluns. I torna la rutina del dia a dia setmanal. Tornen els dubtes que durant el cap de setmana havíem aparcat. És hora de tornar a prendre decisions és hora de saber el que s’ha de fer. Torna a ser dilluns.

Torna a ser dilluns. I segueixo tant indecisa com divendres. Sé on està el bé i on el mal, sé què és dolent i què és bo. Ho sé, però a vegades em veig inclinant la balança cap al costat del mal, cap al costat dolent. I intentant creure que a vegades hi ha coses dolentes que tenen explicació i que, qui sap si potser són a fi de bé... Si no és així algú m’hauria d’explicar moltes coses.

m'encanta!

de vacances i projectes

S’ha acabat una setmana de platja, de festa, de treballs voluntaris i divertits, de temps per relaxar-te i per pensar, de temps per aprendre en calma, per reflexionar i divagar. Temps per perdre i perdre’s entre cafès matinals, dinars compartits i mojitos a la fresca d’aquestes nits d’estiu. Acompanyada dels amics de sempre, dels que algun dia ho van ser, dels que cada dia ho són més i dels que, espero, algun dia ho seran.

Les meves vacances s’han acabat i ara queden els records, algunes fotografies i aquelles picades de mosquit que encara no s’han esvaït de la meva pell. Han estat unes vacances especials, potser perquè no he sortit de Catalunya, ni he visitat llocs nous, potser perquè he estat en un projecte desconegut, potser perquè he conegut persones encantadores i també algun encantador de serps, potser perquè m’he obligat en no pensar en allò que em preocupa, i potser perquè ho he aconseguit, aquestes han estat unes grans vacances.

una guinness?

Even Angels falls

You've found hopeYou've found faith,Found how fast she could take it away.Found true love,Lost your heart.Now you don't know who you are.She made it easy,Made it free,Made you hurt til you couldn't see.Sometimes it stops,Sometimes it flows,But baby that is how love goes.You will fly and you will crawl;God knows even angels fall.No such thing as you lost it all.God knows even angels fall.It's a secret no one tells;One day it's heaven, one day it's hell.It's no fairy tale;Take it from me,That's the way it's supposed to be.You will fly and you will crawl;God knows even angels fall.No such thing as you lost it all.God knows even angels fall.You laugh, you cry, no one knows whyBehold the thrill of it all...You're on the rideYou might as wellOpen your eyesYou will fly and you will crawl;God knows even angels fall.No such thing as you lost it all.God knows even angels fall.Even angels fallEven angels fall

També els àngels s’equivoquenTambé els àngels fallenTrobes esperançaTrobes feTan ràpid com ho trobes pot desaparèixer.Trobes l’amor verdaderPerds el teu cor i ja no saps qui etsHo fa fàcilEt fa lliureEt fa patir fins a no poder veure res mésA vegades es paraA vegades és dèbilPerò així és com va l’amorPodràs volar i podràs arrossegar-teDéu sap que també els àngels fallenNo queda res, ho perds totDéu sap que també els àngels fallenÉs un secret que ningú t’explica;Un dia és el cel, un dia és l’infernNo és cap conte de fadesAgafa-ho de mi, així és com es suposa que ha de serPodràs volar i podràs arrossegar-teDéu sap que tb els àngels fallenNo queda res, ho perds totDéu sap que tb els àngels fallenRius, plores, ningú sap per quèL’emoció ho és tot, estàs en el camí, és ora d’obrir els ullsPodràs volar i podràs arrossegar-teDéu sap que tb els àngels fallenNo queda res, ho perds totDéu sap que tb els àngels fallen

demà dia H

perdre's

Fa uns dies vaig llegir un article al País sobre perdre i estar perdut una de les seves frases deia així :

“Hemos perdido de todo, y nos hemos perdido. Y a veces estamos perdidos; pero existe el día siguiente.”

Només és una frase, però amb aquesta frase ara ja sé com definir-me, ja sé el que sóc, ja sé que he perdut i m’he perdut però que per més perduda que estigui existeix el demà.

I potser perdre’s no és més que el primer pas per trobar-se.

vides compartides

Algunes de les imatges no les he viscut en primera persona, i algunes de les persones no les he vist. Però si les veies seria com si les conegues de tota la vida. És el que passa quan comparteixes la vida. Hi ha moments que no saps si has viscut tu o només te l'han explicat i tu l'has adoptat com a propi. M'encanten aquest moments en que t'adones que no vius només la teva vida sinó que també vius part de la vida dels altres.

Gràcies per deixar-me omplir la meva vida amb els moments que us he robat.

invitacions fromals by Quintana

ST. Joan 2007-06-22

BENVULGUTS AMICS, AMIGUES I AMANTS...DE LES FESTES ¿LEGALS? US CUNVOKU A LA 3ERA GANG BANG Q TINDRA LLOC...AI PERDO PERDO, Q M'HE EKIVOCAT DE GRUP D'AMICS...
ME LLENA DE ORGULLO Y SATISFACCION UN ANY + PRESENTAR-VOS : EL MANUAL DEL BUEN SANJUANERO, AMB EL SUBTITOL: COMO SOBREVIVIR AL MELON Y NO MORIR DE UNA INSOLACION. O EL Q ES EL MATEIX: Q FAREM PER ST.JOAN?!, VA DONCS; TOTS JA SABEM Q AKESTA NIT ES UNA NIT ESPECIAL...MAGICA...GLAMUROSA...SENSUAL... DE Q ESTAVEM PARLANT??? A SI, DONCS Q FOTREM UN BOTELLON DE 1era DIVISION!!!!! No VA VA, US POSU ELS HORARIS I MEU DE FER EL FAVOR DE CUMPLIRLOS,EEEEEEEEE!!! Q SEMPRE EM D ESTAR ESPERANT...

- 14H ¿DINAR? ES ALGO Q ENCARA NO SABEM...IGUAL COM NO SABEM COM HA POGUT GUANYAR LA LLIGA EL MADRIt...

- 17H COMPRA DE REFRIGERIS VARIS A "CAN BRAVO" DE GRANOLLERS ON PER AKESTES DATES TENIM PASE VIP I PETARDS A ALGUNA CASETA DE CANOVELLES ON ELS PETARDS SON MES ECONOMICS, ESTAN REMULLATS EMBOLICATS MB PAPER ALBAL, ALGUNS JA ESTAN EXPLOTATS I L EMBOLCALL DE LES BOMBETES ES DE PAPER DE LA FAROLA... APART ALLA MATEIX TMB FAN UN 2X1 VENEN LA COCA... - 20H (+/- 2H) SORTIDA CAP A PLATJA D'ARO. PUNT DE PARTIDA: DARRERA EL PAVELLO!!!

- 22H SOPAR AL RACO ESTARIA BE, MES Q RES PQ AIXI ENS CONEIXEM TOTS ELS "RACONS" DE CATALUNYA SINO ALGUN LLOC Q ENS DEIXIN ENTRAR I SINO FEM VAGA DE FAM A LO DEJUANA...

- 00H PLATJA. MUNTATGE DEL CASTELL DE FOCS A CARREC DE LA PIROTECNIA: PIROFRAN, GUERRA DE BOMBETES A LO PAINTBALL I BOTELLON ILEGAL - 01.55H CLAUSURA MB LA TRADICIONAL EXPLOTADA DEL MELO - 02.00H V CAMINATA POPULAR A LA DISCO ( ELS Q PUGUIN....)

- 06.00H III STRETFIGHTER ( MODO EN LINEA INCLUIDO! CUALQUIERA PUEDE ENTRAR...I PILLAR)

- 06.00H A 09.00H AKT INTERVAL DE TEMPS VE A SER COM UNA ABDUCCIO ... COM LA DIMENSIO DESCONEGUDA, UN VUIT EN L'ESPAI/TEMPS. ALGUNS ESTARAN EN UN AFTER, UNS A LA PLATJA, ELS ALTRES A LA UNITAT MOBIL DE COMA ETILICS, UNS ALTRES DORMIN AL LUJOSO CHALET...

- 09.00H REMULLADA i I CONCURS: MISS SIN CAMISETA MOJADA

- DE LES 09H FINS Q MARXEM: TEMPS LLIURE COSES A RECORDAR:

- SHA DE PAGAR!!!! PORTEU 3 EUROS DE MES PORSIACA...

-EL SOPAR

-MELO

-BEGUDES

-PETARDS

-COCA

-COCA DE ST. JOAN

-ESMORÇAR PEL MATI

-I EL SOPAR DEL XESCO

- NO SERA BENVINGUT QUI PORTI WHISKY PEACH O PONCHE

- PORTAR ALGUNES NEVERES AMB GEL

- TOVALLOLES, BANYADORS NOIS, TANGUES NOIES... ALGUNA SOMBRILLA, CADIRETES, UNA TAULA, I ALGÚ Q PORTI LA IAIA.

MIREU AKT ANY FAREM UNA COSA NOVA.... NO CAL CONFIRMAR ASSISTENCIA, AIXI RIUREM MES A L'HORA DE BUSCAR UN LLOC PER SOPAR... VÉS A SABER SI SENSE CONFIRMAR SEREM 300.000... I PER LA BEGUDA, NO HI HA PROBLEMA... ARA...DESPRES NO VULL PLORS SI EM DE PAGAR 3000 EUROS CADA U,EEEE!

P.D.: REENVIEU A LA GENT QUE FALTA

P.D2: SAPS Q....CONFIRMEM MILLOR...ES TANCARÀ L'INSCRIPCIÓ DISSABTE 23 A LES 14:27:33

P.D3: TOTS ELS HORARIS INCLUIT EL DIA I L'ANY PODEN VARIAR SENSE AVIS PREVI! BE I DIRIA Q NO EM DEIXO RES...

no saber

De nou estic aquí, davant d’una pantalla esperant a ser omplerta i sabent que hi ha moltes coses que vull dir però sense saber com fer-ho. Busco les paraules en el meu cap, intento que lliguin entre elles i tinguin més coherència de la que tenen en el meu món. Crec que ho aconsegueixo, rellegeixo les quatre línies escrites i em sembla que diuen alguna cosa, però no sé exactament el què.

Potser és això el què diuen; alguna cosa no determinada, alguna cosa que hi ha però que no saps, bé, saps que hi és però no saps què és. De nou les meves paraules perden la coherència. De nou representen el que sóc, el no saber, el no tenir clar, el saber que hi ha alguna cosa que vols dir, que intentes dir amb totes les teves forces però no saps què has de dir, i només ets capaç de cridar, cridar esperant que algú sigui capaç d’entendre el que tu no ets capaç de transmetre.

I entre crits de desesperació, incoherències i altres jugades de la ment, apareixen de tant en tant, imatges tan nítides com sense sentint. Què signifiquen? No ho sé. Com sempre t’adones que no ho saps, saps que hi ha alguna cosa però no saps què. I aquest és el resum de la meva vida, el saber que hi ha alguna cosa que no ets capaç de veure, alguna cosa que saps que hi és però se t’escapa. Potser algun dia l’atraparé i l’entendré amb tota la seva immensitat, però potser aquest dia mai arribarà.

por

Sovint ens creiem que coneixem a les persones, esperem d’elles el mateix que nosaltres donaríem i pensem que no ens fallaran. Sovint ens equivoquem.

I malgrat això, sé que prefereixo equivocar-me mil vegades a deixar d’esperar. Però potser arribarà el moment en que les preferències canviïn. Arribarà el moment en que em cansi d’esperar en va i aparqui aquella mica d’esperança que encara em quedava i feia que les decepcions es poguessin perdonar.

Em fa molta por que arribi aquest dia, suposo que perquè no és el que desitjo. Em fa mal sentir-me així perquè no és el que esperava. Em sap molt greu veure que és com em sento. Em sap greu veure que estic perdent l’esperança. Em sap greu pensar que ja no em val la pena seguir esperant.

Però per més greu que em sàpiga, no puc evitar-ho.

nits de mojitos, dies de sol

Els dies de maig han passat i amb ells les incerteses del futur. Han arribat els primers banys a la platja, les primeres cremades al terrat, les festes que comencen i no acaben, les històries sense principi es succeeixen en la meva vida i puc crida que hi ha molts moments en que sóc feliç.

És dolent ser feliç? Suposo que no hauria de ser-ho, però resulta que m’ho sembla, em sembla que no hauria ser feliç. Que ja fa temps que aquest dret em va ser arrencat del meu ser, i tot i així, estirada al terrat i tenint-vos al meu costat ho sóc.

If I lay here, if I just lay here, would you lie with me and just forget the world?

nous horitzons

Retornar al dia a dia, tornar al lloc on érem però havent viscut noves històries, nous records que emmagatzemar en les nostres vides i pensar que la vida a vegades també dóna alegries, no tot és tant gris i fred com el temps que ens va rebre a Dublín.

Els núvols de tempesta es van dissipant i deixen entreveure uns raigs de sol que lluitaran per acompanyar-nos en la nostra ruta pels verds paisatges irlandesos, per la grisa Dublín i fins a l’entrada dels foscos pubs del Temple Bar, on entrar pot ser fàcil, només has d’ensenyar l’ID, però sortir-ne és més difícil, cantants amb aire innocent, pintes de Guinness que s’acumulen fan que et vingui de gust parar l’Irish time.

M’agrada aquell gust amarg del primer glop de pinta, aquella textura densa i curiosa a la que t’adaptes de seguida i descobreixes el plaer del seu sabor. M’agrada descobrir gustos nous, descobrir nous llocs on m’agradaria aturar-me i saber que tornar-hi no és impossible.

Sé que sempre tindré una pinta esperant-me en algun racó fosc del Temple Bar, sé que a les puntes de l’arc de Sant Martí hi ha el meu follet, sé que encara em queden molts viatges i sé que els faré.

El pas dels anys

Ja ha passat uns quants dies des dels meus 25 anys, i malgrat sembli una xifra considerable i que ja hauria d’anar acompanyada de responsabilitats i altres pressions creades per la societat, i malgrat que tots els núvols grisos encara no s’han esvaït, estic millor que fa uns mesos. He redescobert el plaer de les petites coses que sempre m’havien fet feliç, la suau brisa de l’estiu es comença a deixar sentir durant els vespres de celebracions i les passejades per Gràcia.

Hem ve de gust sortir, descobrir nous llocs i noves cares i retrobar-me amb aquells q sempre hi son però a qui només veus de tant en tant, comprovar que no em costa somriure, mirar-me en el mirall i trobar-m’hi. En definitiva, saber que els 25 no són res, i que tampoc ho seran els anys vinents si us tinc a tots vosaltres al meu costat. Sovint és difícil escollir la nit oportuna per trobar-nos, però sabem que quan la trobem serà com si aquests anys no haguessin passat. Seguirem recordant la nostra primera impressió de l’altre i recordant aquells dies d’estiu en que aguantàvem nits i els dies sense dormir.

Potser aquells dies a la platja ja no tornaran però tot i així res serà diferent. Seguirem retrobant-nos en nits tintades de sangria, records i futurs incerts.

Somnis

Aquesta nit, com suposo que totes les nits, he somniat, però a diferència del que m’acostuma a passar, al despertar-me encara recordava el somni. No crec que els somnis siguin premonitoris, però sí crec que són un reflex dels nostres pensaments més amagats. En ells donem cabuda a les nostres frustracions i tristeses i també a les nostres alegries i esperances. Potser perquè últimament la meva vida és més que mai una muntanya russa, avui he recordat el què he somiat.

Moltes vegades enmig d’aquests somnis sense massa sentit i difícils de comprendre trobem les pautes per seguir endavant i veure clar allò que en la vida real no havíem vist. Malgrat la incoherència del meu somni, és aquest el que m’ha fet obrir els ulls. Veure amb claredat el què realment és la meva vida i saber que malgrat tots els problemes que hi ha, malgrat que no els puc obviar ni solucionar, i malgrat moltes altres coses, segueixo sent jo. Segueixo sentint, segueixo tenint ganes de plorar, i segueixo tenint ganes de riure només uns segons després d’haver plorat.

És curiós com un seguit d’imatges sense un fil conductor, imaginàries i totalment inconnexes poden fer-me adonar del que no havia vist en mesos de racionalitat i claredat.

Reflexions d’una nit de primavera

El món gira. Gira a la seva velocitat sense tenir en compte la nostra, nosaltres hem de seguir-lo, no serveix de res que li demanen que es pari per baixar-nos, perquè no ho aconseguiràs, (bé potser la Marta ho aconseguiria).

No para, segueix voltant i ens segueix fent voltar a nosaltres. Fa girar les nostres vides i les canvia en un obrir i tancar d’ulls. Tenia raó el teu pare ;p “el que avui és blanc demà pot ser negre”, però per sort, el que ahir era gris avui pot ser verd.

Un verd esperança que acompanya aquests dies i aquestes nits de primavera en que la claredat comença a fer-se present, els dies són més llargs i relaxats i les nits més curtes i intenses, i malgrat que el món segueix girant a la seva velocitat, 1690km/h, m’adono que el meu món gira igual de ràpid i que ja no em costa seguir el seu ritme.

Tonight I wanna cry

instants del temps

Moltes vegades no ens parem a pensar.

No ens aturem i escoltem el nostre cor, tenim masses coses a fer, masses coses per oblidar i masses plans per complir.

Moltes vegades seria millor oblidar per uns moments tots aquest plans, oblidar les coses que volem oblidar i escoltar-nos, parar per veure on som i on volem anar, aturar-nos i mirar al nostre costat si tenim les persones que volem i si nosaltres som qui volíem ser o si només som el reflexa d'un somni.

Moltes vegades és bo arribar a conclusions, saber que els somnis no sempre es compleixen, però saber que si ho sabem podem ser feliços en petits moment.

Moltes vegades aquests petits moments poden quedar aturats en el nostre cor i fer que durin eternament, moltes vegades, només recordant la felicitat podem ser feliços, fins i tot amb els ulls plens de llàgrimes pots ser feliç, encara que només sigui per un instant, sigues feliç.

Lo sé

A veces nos sorprende descubrir que no somos únicos, que nuestros problemas ya han sido vividos, y que aunque nadie es igual que nadie, descubres un corazón que late al mismo ritmo que el tuyo.

No sabes tan siquiera que cara tiene, sólo sabes que sus palabras expresan tus mismos sentimientos, sabes que aunque caigas te levantarás y que a pesar de las nubes que ensombrecen tu corazón esto es sólo un período, el sol volverá a brillar, las aguas se volverán a calmar y las ilusiones reaparecerán, pero esta vez tendrás la fuerza suficiente para alcanzarlas, incluso si no te tengo a ti para alzarme sabré subir hasta ese cielo por mí misma.

Sé que mi fragilidad es temporal y que mi espíritu es más fuerte de lo que yo misma creo, sé que yo sola puedo con todo esto, sé que no hay nada que pueda hacer, sé que ya no hay vuelta atrás y nada volverá a ser lo que era, y a pesar que ahora sólo puedo recordar los buenos momentos sé que han sido muchos los malos, aunque también sé que no los recordaré, sé que me quedaré con lo bueno y sé que, como siempre, sobreviviré.

Sé que ahora mismo todo esto no me lo creo, simplemente me estoy intentando convencer de que todo saldrá bien y que mañana volverán los buenos momentos, pero también sé que con el tiempo no sólo me lo creeré si no que seré feliz de nuevo ya sea con o sin él.

pàgines en blanc

He acabat un llibre, ara és quan es barreja aquella sensació de descans per haver arribat al final i saber com ha acabat i la sensació de que ja està; ja no hi ha res més que llegir, has passat l’última pàgina.

Però en la vida no hi ha un únic llibre, avui és el dia en que començo un nou llibre. Pàgines desconegudes passant davant meu, incògnites per descobrir, noves sensacions i aventures diferents per viure. Un nou món s’obre davant meu i per fi sóc capaç de veure’l.

Tanco la contraportada del llibre que fins ara havia estat la meva vida i m’adono que una portada encara per il•lustrar m’està esperant, ha arribat el moment, avui és el primer dia de la resta de la meva vida, i cada dia serà el primer dia, només cal deixar-se portar pel vent, deixar que la pluja ens netegi el mal cos i que el sol ens eixugui les gotes amb la seva calor.

Avui he obert el llibre de la meva vida, pàgines en blanc encara per escriure que em portaran per camins d’alegria, de tristes, d’aventura i frustracions que encara no conec però pels quals ja estic preparada!

Avui comença la resta de la meva vida. La resta que encara està per escriure!

unwritten

I arriba el dia

I arriba el dia en que ja res importa, mirar enrere és no veure res i davant els teus ulls un cel a vegades massa blau et recorda q no ets ningú i que amb un obrir i tancar d’ulls el blau es converteix en un gris tempestuós.

I arriba el dia en que ja res importa, no hi ha res per què lluitar, no hi ha res amb què somiar i malgrat això, de tant en tant un llampec creua la foscor i permet veure-hi uns segons, uns segons que deixen un regust amarg.

I arriba el dia en que ja res importa.

mar de fons

Lullaby beth

I am by your side
everything is all right
Don't worry...

'Cause I know we'll be fine
I know we'll sort it out
This time

'Cause I'm here to dry your tears
And I'm here to make you smile
And I'm here to blow your fears away
so good night....

I am by your side
everything is all right
Don't worry...

'Cause I know we'll be fine
I know we'll sort it out
This time

'Cause I'm here to dry your tears
And I'm here to make you smile
And I'm here to blow your fears away
so good night....

Good night....good night.....good night......

insignificant

En la immensitat del món la nostra existència és insignificant, pensem que potser per a algú signifiquem alguna cosa, i segur que és així, en la meva vida hi ha moltes persones que signifiquem molt per a mi, més segurament del que mai havia pensat. Però com és obvi, no és fins ara, que veig com els perdo irremediablement, i que el temps que em resta amb ells no el puc aprofitar com m’agradaria, que m’adono com d’importants són i com poc vull que se’n vagin.

Sé que no els necessito, que la meva vida seguirà sent igual d’insignificant sense ells, però també sé que no els vull perdre, no vull pensar que un dia ja no hi seran i malgrat no voler-ho pensar sé que no ho puc evitar i que haig de ser conscient que, per desgracia, aquest dia està més pròxim del que desitjo. Sé que és un fet que no puc canviar, però tampoc el puc acceptar i això fa que el dolor que sento no tingui cap consol.

caminos

Nos pasamos la vida esperando a que ocurra lo que deseamos, pero cuando finalmente lo conseguimos sentimos que ya no es suficiente. Por eso no tengo prisa para llegar a ninguna parte ya que, como alguien me dijo una vez, lo importante es el recorrido, y sé que ya estoy en el camino, aunque cual es el final del camino no lo tengo tan claro.

Poder escoger un camino u otro, saber que podemos equivocarnos pero no tener miedo a correr ese riesgo porqué sabemos q si no nos equivocamos la recompensa valdrá la pena, y en caso de que nos equivoquemos sabremos q no ha sido en balde, pues cada error nos enseña, es lo que en estos momentos hace que mi vida tenga algún sentido.

Snow Patrol - Chasing Cars video

"Chasing Cars"

We'll do it all
Everything
On our own

We don't need
Anything
Or anyone

If I lay here
If I just lay here
Would you lie with me and just forget the world?

I don't quite know
How to say
How I feel

Those three words
Are said too much
They're not enough

If I lay here
If I just lay here
Would you lie with me and just forget the world?

Forget what we're told
Before we get too old
Show me a garden that's bursting into life

Let's waste time
Chasing cars
Around our heads

I need your grace
To remind me
To find my own

If I lay here
If I just lay here
Would you lie with me and just forget the world?

Forget what we're told
Before we get too old
Show me a garden that's bursting into life

All that I am
All that I ever was
Is here in your perfect eyes, they're all I can see

I don't know where
Confused about how as well
Just know that these things will never change for us at all

If I lay here
If I just lay here
Would you lie with me and just forget the world?

Warhol

sempre buscant

Dins la foscor de la nit els cossos es busquen desesperadament, la soledat els atemoreix i els fa sentir insegurs. Creuen que sols no són res. I tenen raó de sentir-se sols perquè ho estan.

Mai podran estar acompanyats, per més que ho desitgin sempre estaran sols. Podran tenir a algú al seu costat, però aquest algú no aconseguirà mai omplir la sensació de fracàs que envaeix els seus cossos atemorits.

Esperant trobar a algú deixem escapar els nostres somnis i les promeses individuals que un dia ens vam fer. Renunciem a un jo solitari per convertir-nos en un nosaltres inexistent i creiem que així serem més forts. Res més allunyat d’una realitat.

Per deixar de tenir por no podem buscar a algú que ens acompanyi, ens hem de buscar a nosaltres mateixos, només quan et trobes a tu mateix saps que la resta no importa, ets tu, tu i només tu. No necessites ningú més per ser. I si hi hagués algú més, ja no series tu.

Per tant, oblida't dels altres, dels que t’han envoltat, no busquis a algú que mai ha existit i mai existirà, busca’t a tu mateix, i quan et trobis, ja res ni ningú importarà. Només així podràs deixar de buscar, només així podràs vèncer la por que t’obliga a seguir buscant.

Però jo no em trobo.

amor i mort

Al nord d'Itàlia, en aquesta planura padana entre turons i llacs alpins, s'aixeca la vella ciutat de Màntua. Allà, on l'art i l'esperit han cedit terreny a les zones industrials, ha aparegut en una excavació arqueològica un conjunt d'ossos harmoniosos i antics.

Es tracta d'una parella, un home i una dona, abraçats, més ben dit, fortament abraçats com només ho pot fer el temps i la terra. Els ossos no solen mentir. Però en aquests esquelets que van morir fa més de 5.000 anys hi ha més de nosaltres que d'ells mateixos. En l'abraçada que acaba de tornar a la llum creiem veure-hi l'amor etern, la plasmació del t'estimaré per sempre. I, en canvi, es tracta d'una parella jove, ho demostren les seves dentadures que es mantenen intactes. Unes dents que potser van servir per acariciar- se o per compartir l'aliment i uns braços que es van buscar, però que potser van intentar separar-se l'un de l'altre.

Volem creure que van morir a temps i que aquesta troballa arqueològica ens reconcilia amb la part millor de la nostra espècie. Però potser no estem veient una abraçada voluntària d'amants desesperats davant la imminència de la mort. Es podria tractar d'un enterrament forçat per una societat patriarcal que obligués la dona a ser enterrada amb el marit mort, tal com passa encara avui dia en algunes cultures tot i la vigilància dels estats.

En els ossos d'aquella parella que va tancar els ulls abans que la humanitat els obrís, està escrit el manual d'instruccions de l'amor, però també la seva data de caducitat. L'amor és una cosa que els éssers humans amb prou feines coneixem. Ho intentem interpretar amb poesies i cançons, amb cartes i trucades nocturnes, amb llençols amagats i pètals de roses premsades entre paraules.

La mort, en canvi, sent com és una part de la vida, només és compresa pels humans. Perquè és en la mort dels altres quan entenem l'evidència de la nostra pròpia mort. La mort arribarà trucant a la porta mentre l'amor fuig per la finestra. I algun dia, d'aquí a molts mil.lennis, només serem ossos que buscaran el caliu d'altres ossos oblidats.

JOAN BARRIL, El Periódico.

Vida

VIDA

Después de todo, todo ha sido nada,
a pesar de que un día lo fue todo.
Después de nada, o después de todo
supe que todo no era más que nada.

Grito ¡Todo!, y el eco dice ¡Nada!
Grito ¡Nada!, y el eco dice ¡Todo!
Ahora sé que la nada lo era todo,
y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.
(Era ilusión lo que creía todo
y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada
si más nada será, después de todo,
después de tanto todo para nada.

JOSÉ HIERRO

sentiments sense fons

A vegades un pes imaginari m’arrossega cap al fons, caic i caic sense parar. Pensant que el final ha d’arribar aviat. Però aquest final no arriba segueixo caient sense parar i ja no em fa por el cop. Ara només vull sentir que tot s’ha acabat que ja no hi ha res més avall per seguir caient.

Però aquest final segueix sense arribar.

I miss you like the desert miss the rain