Estic molt acostumada a fer la meva a ser jo qui escull amb què em gasto els meus diners, a comprar-me allò que vull (després d’haver-ho consultat amb me mare si no ho tinc clar) a fer els meus viatges, a arribar a casa i no fer res o fer-ho, a entrar i sortir sense haver de donar gaires explicacions, a poder aïllar-me de tothom quan no vull veure a ningú.
A casa meva, els meus pares, em van ensenyar a ser responsable, van confiar en mi i em van deixar fer les coses a la meva manera (després d’algunes discussions) i crec que entre tots ho vam aconseguir. Ells confiaven en mi i jo tenia la certesa que podia confiar en ells, i que tot i que no estiguessin del tot conforme amb la meva decisió allà estarien, i estarà, si em fotia l’hòstia. Però les coses ara són diferents, tot ha canviat, tot el meu món ha deixat de ser el què era.
M’haig d’adaptar a un entorn que no he escollit ni mai he volgut.
M’haig d’adaptar a un entorn que he escollit però sense saber del tot per quin motiu, i no sé ni per on començar.
Sóc egoista perquè no veig cap avantatge a no ser-ho. No vull haver de renunciar a res.