divendres, 29 de juliol del 2011

Els meus amics raros

Els meus amics són raros, això em va dir un raro/freaky a qui estimo potser per ser diferent i raro, sí les dues coses. Em va dir que els meus amics eren raros, i tot i que ho va dir en el bon sentit de la paraula, el primer que vaig pensar va ser “si ells són raros tu què ets?” però després entrant més en la conversa i analitzant punt per punt les paraules, haig de reconèixer que els meus amics són raros, cada un d’ells té alguna d’aquelles coses que el fan diferent, especial i únic, en alguns casos potser és per la timidesa, en altres per les magdalenes, altres per la lluita incansable (a més de veritat) per aconseguir allò que desitgen tot i saber que no els farà cap bé, altres per l’escassetat de paraules, i altres per el superàvit d’elles... en fi que vaig haver d’acceptar que potser sí que els meus amics són raros, que ell també és raro, i que en el fons per raros que siguin són ells, i són coherents amb les seves coses o no, però els considero els meus AMICS.

Llavors el raro/freaky va deixar una altre frase, em va dir que segurament jo era la més normal de tots els meus amics! I això no vaig saber com prendre-m’ho... sé que potser té raó, sóc força centrada (excepte quan ensenyo les tetes a algun desconegut) i no tinc cap característica marcada, no faig res en excés i sóc prou agosarada per fer depèn de quines coses.

Però el curiós del cas, és que en un principi no sabia com prendre’m que hagués dit que els meus amics són raros, però després vaig pensar que tampoc m’agradava que em digués que jo era normal.

Per què, què és millor, ser raro o ser normal? I què vol dir ser raro? I ser normal? Potser prefereixo no ser res, ser simplement jo, amb tots les rareses i les normalitats que tots tenim.


divendres, 1 de juliol del 2011