dimarts, 18 de març del 2008

Avui


Avui he somiat que estaves amb mi
Avui he somiat que m’abraçaves
Avui he somiat que estaves aquí
Avui he somiat que no havies marxat
Avui he somiat que m’havies vingut a buscar
Avui he somiat que res havia canviat
Avui m’he despertat i t’he enyorat.

dimarts, 11 de març del 2008

Trencar

Porqué realmente tengo mucho que ganar si te pierdo: adiós.

Como sé que lo más doloroso cuando a uno le dejan es no entender bien las razones, no te daré ninguna.

Como siempre me estás pidiendo que rompa con la rutina…

Són frases tretes d’una entrevista a Cécile slanka, ha editat un llibre amb cartes breus per deixar algú, a mi em fan gràcia, les torbo originals, ella diu que deixar una relació amb alguna d’aquestes cartes és cruel i covard, jo crec que pot ser una manera directe de deixar una cosa que ja no t’agrada però que gairebé mai no saps com solucionar.

Fa uns dies parlant en un cotxe sobre relacions emergents i relacions enfonsades i/o profundes ens vam adonar que mai t’adones quan comencen. A partir de quin moment estàs ja dins d’una relació; en quin moment es tanca la porta principal i et trobes amb un més o menys desconegut dins una habitació de la que en un principi no en vols sortir; i després no saps si no en vols o no en pots sortir; i de cop mirant als voltants et preguntes: I la sortida d’emergència? On és aquell llum verd esperança que em pot ajudar a escapar?

Ningú et diu que un cop hi entres sortir-ne és difícil, les portes sempre s’encallen i si no hi ha un gran incendi o una explosió no tens la força necessària per obrir-les. I tornes a fer-te la mateixa pregunta: no vull o no puc?

Aquestes frases són com una sortida d’emergència desesperada, o potser l’últim recurs quan ja saps que no queda res, quan ja tens clar que si que en vols sortir però no acabes de poder. L’autora diu que utilitzar aquestes frases és de covards, jo crec que és més covard no dir res. Allò que realment és cruel és seguir empresonat en aquella habitació, que un dia et va semblar una suite, per por a no saber què trobaràs a l’exterior, per no tenir la força suficient per sortir-ne.

Això és el què realment és cruel.

dimarts, 4 de març del 2008

secrets


Hi ha secrets que voldries poder explicar a tothom, són secrets que t’afecten directament, que els explicaries no per xafarderia sinó perquè necessites que altres et recolzin i et donin la seva opinió, tot i que la seva opinió mai acaba sent decisiva sí que ajuda. Igual com ajuda explicar en veu alta els problemes. A vegades quan són expressats, quan adopten la forma de les paraules, i sents els so que produeixen, t’adones que són menys importants, més petits del que semblaven quan només eren una idea que donava voltes al teu cap i semblava que s’anava fent gran i complicada.

De cop, al donar-li la forma de les paraules, aquella forma immensa que ocupava el teu cap desapareix. Però que passa si no pots donar forma de paraules a aquell núvol que ennuvola el teu cap? Que passa si és un secret del qual no en pots parlar com voldries i amb qui voldries? Potser si la teoria de Wittgenstein fos del tot certa no em preocuparia doncs allò que no es diu no és.


Potser per això tenim la necessitat de dir-ho, d’explicar els nostres secrets, perquè si no els expliquem és com si no existissin. Queden tancats dins nostre i allà dins segueixen donant voltes i voltes, emboirant el nostre sentit ja de per si emboirat i omplint el nostre ser de dubtes creixents que si haguéssim deixat sortir potser no ens haurien envaït tant.