dimarts, 1 de novembre del 2011

passats

Porto mesos sense passar per aquí, i segurament no és tant qüestió de temps com de venir de gust. Últimament no estic.
Durant aquests mesos he canviat de casa, de companys de pis, he perdut una mascota, he viatjat a un país que no existia a la bola del món que vaig trobar enterrada al terrat de casa meva, i que ara decora el meu nou pis ikea i m’he fet un nou tatuatge.


Semblarà una tonteria, però després de fer-me'l he pensat en aquell altre que fa 4 anys que tinc pendent i encara no m’he fet, i m’he adonat que no me l’he fet perquè tots els tatuatges que porto són canvis positius, i aquell tatuatge no era el record d’un canvi positiu o per celebrar res. Sempre ho havia atribuït a no tenir el meu tatuador a prop, però això només és una excusa per no voler portar tatuat a la pell el record del pitjor moment de la meva vida, tot i que en el fons tenir-lo tatuat no faria que ho recordés més. Potser algun dia seré capaç de fer-ho, de tatuar-me aquella frase que volta per la meva cartera, i acabar de tancar aquest cercle que mica en mica, de castanyada en castanyada, vaig superant fins a ser capaç de mirar enrere i no tenir por de les repeticions i les supersticions estúpides que fins ara em feien quedar-me a casa cada dia d’aniversaris.

Quatre anys han passat i sembla que aquest el fantasma de la superstició aquest any s’ha quedat a la casa vella, entre aquelles quatre parets mal pintades de lila que m’han vist créixer, plorar, riure, gaudir, enfadar-me, ser una dona i ser una nena.
Adéu a les parets liles, adéu a les cortines vermelles i a la paret foradada, i gràcies per quedar-vos alguns dels meus fantasmes.

divendres, 29 de juliol del 2011

Els meus amics raros

Els meus amics són raros, això em va dir un raro/freaky a qui estimo potser per ser diferent i raro, sí les dues coses. Em va dir que els meus amics eren raros, i tot i que ho va dir en el bon sentit de la paraula, el primer que vaig pensar va ser “si ells són raros tu què ets?” però després entrant més en la conversa i analitzant punt per punt les paraules, haig de reconèixer que els meus amics són raros, cada un d’ells té alguna d’aquelles coses que el fan diferent, especial i únic, en alguns casos potser és per la timidesa, en altres per les magdalenes, altres per la lluita incansable (a més de veritat) per aconseguir allò que desitgen tot i saber que no els farà cap bé, altres per l’escassetat de paraules, i altres per el superàvit d’elles... en fi que vaig haver d’acceptar que potser sí que els meus amics són raros, que ell també és raro, i que en el fons per raros que siguin són ells, i són coherents amb les seves coses o no, però els considero els meus AMICS.

Llavors el raro/freaky va deixar una altre frase, em va dir que segurament jo era la més normal de tots els meus amics! I això no vaig saber com prendre-m’ho... sé que potser té raó, sóc força centrada (excepte quan ensenyo les tetes a algun desconegut) i no tinc cap característica marcada, no faig res en excés i sóc prou agosarada per fer depèn de quines coses.

Però el curiós del cas, és que en un principi no sabia com prendre’m que hagués dit que els meus amics són raros, però després vaig pensar que tampoc m’agradava que em digués que jo era normal.

Per què, què és millor, ser raro o ser normal? I què vol dir ser raro? I ser normal? Potser prefereixo no ser res, ser simplement jo, amb tots les rareses i les normalitats que tots tenim.


divendres, 1 de juliol del 2011

dilluns, 27 de juny del 2011

sóc una noia de mar


Torno d’un cap de setmana de muntanya, de cims, d’esgarrapades, de butllofes rebentades, de sobres de pasta en pols, de galetes de xocolata, de cremades i marques de paleta, de cansament, de mal de cap i desmais, i de no aconseguir els 10.

Sí, l’objectiu eren 10 tres mil, i jo els 4 últims els vaig deixar per un altre dia, potser hauria pogut insistir, oblidar-me del dolor i el cansament, però com diuen, tant bo és insistir com saber-se retirar.

I jo em vaig saber retirar, sí, em queda l’amarg regust de no haver-ho aconseguit, però traient-me les botes, posant-me les sandàlies i veient els meus talons en carn viva, no puc evitar pensar que aquest 6 tres mil, sumats als altres dos que ja tenia, no estan gens malament per a una noia de mar.

Ara potser ja puc dir que sóc de Mar i Muntanya?

dimarts, 7 de juny del 2011

Tanquem portes

Tanquem portes. S’ha acabat. És el final. És el principi. És una nova vida. És deixar enrere una vida tranquil·la, còmoda, amb alegries i algun enfado, amb nits de gelats i mojitos i nits de teles silencioses.

Tot té el seu final, i aquest és el nostre. Han estat uns any inoblidables que recordaré sempre amb molt de carinyo, i quan serem grans i ens retrobem recordarem totes les experiències, ens direm el que no ens vam atrevir a dir perquè ja no serà important, perquè ja no podrà fer mal, perquè ens farà riure. Riurem de les cortines vermelles, de la làmpada de tortures, de la rentadora i la sisi i pensaré que vaig ser feliç. Pensaré en les persones que en aquella època van passar per la meva vida, amb les que vaig compartir la meva vida i segueixen en la meva vida.. Pensaré que vaig aprendre, o intuir, què és la vida, que em van sortir arrugues i canes entre les nostres parets plenes de records tintats de lila i blanc. Que em vaig fer gran a força de finals forçats entre aquestes parets. I ara ha arribat el seu final. Recordaré amb molt de carinyo i, depenent de la vida que tindré d’ara endavant, potser també amb melancolia, aquestes anys viscuts.

Però com tots sabem res dura per sempre, i aquí s’acaba el nostre sempre. Aquí comença el meu ara. Encara em queden setmanes per pair-ho encara tinc temps per veure quin camí prendre, però aquest temps és ja el compte enrere d’un final anuncia’t des del principi, un final que em portarà a un nou principi ple incerteses i possibilitats. A “
Desnuda i abierta de piernas” la Rebeca deia: Uno no debería empezar nunca nada, nunca se sabe dónde te puede llevar un principio. Jo canvio la frase: Un hauria de començar-ho tot, mai se sap a quin final et pot portar un principi.


El que realment importa és el camí fins arribar al final i, per a mi, aquest camí ha estat, en general, un plaer.

divendres, 8 d’abril del 2011

complots

Hi ha un complot! Tots els aparelles electrònics estan en contra meva.

Arribo a casa i m’informen que el meu PCPersonal s’ha declarat en vaga, que diu que li presto l’atenció que necessita i que es sent ofès per la meva falta d’interès per ell. La realitat però és que està gelós de l’ordinador de la feina, amb el que amb passo hores i hores dia rere dia. Jo li he intentat explicar que no és el mateix, que l’important no és el temps que passi amb el PCFeina sinó la qualitat del temps. I l’intento explicar que si tinc temps d’oci i escullo un PC és a ell a qui escullo. Potser però està enfadat perquè el meu temps d’oci si puc evitar-ho no el passo amb ell... hauré de mirar com tranquil·litzar-lo... però el cert és que potser té raó d’estar gelós, no del PCFeina però sí del Sol, de la Primavera i de l’Aire Lliure... si és que ha de ser dur ser PC.

Arribo al pis i poso una rentadora, que després de dues setmanes sense mirar-la ja em tocava fer-li una mica de cas, sembla que no em guarda cap mena de ressentiment i veig de reüll mentre frego els plats que va donant voltes. El problema apareix quan me’n vaig a córrer i deixo de fer-li companyia. Torno al cap d’una estona i ja se m’ha rebel·lat. No em vol fer el centrifugat, intento calmar-la li trio de nou el programa i em quedo a fer-li una estona de companyia, però ella segueix tossuda, que no vol centrifugar i que no la faré canviar d’opinió... després de veure que no hi ha res a fer la deixo per impossible, me’n vaig a dormir i la castigo parant-la! Demà al matí ja parlarem seriosament... per sort al matí es comporta i m’acaba el centrifugat que no em va voler fer ahir... però tot això ha fet que no dormi bé.

No m’agrada anar a dormir enfadada... ni que sigui amb una màquina!

dimecres, 9 de març del 2011

no sé què serà

Sempre hi ha temps per a un post comenta una gran escriptora...
serà que jo no sóc cap gran escriptora...
serà que per a mi no és tracta que no tingui temps per escriure, (sempre hi ha temps per fer quatre ratlles en un full en blanc)...
serà que no sé ben bé què escriure...
serà que jo últimament no m’acabo de sentir ben bé res...
serà que em sembla que vaig deixant-me portar pel vent d’un costat a l’altre sense saber ben bé on vull anar...
serà que no tinc res a dir o que no vull dir allò que podria tenir a dir...
serà que no vull ser esclava de les meves paraules...
serà que no vull mostrar la meva debilitat...
serà que ja no sé on és casa meva...
serà que ja no sé quin és el meu lloc...
serà que em sento perduda i ni escriure fa que trobi el meu lloc

Seran moltes coses, però el cert és que porto mesos sense passar per aquest blog, el cert és que si no hagués rebut un mail avui potser tampoc hi hauria passat...

Podrien ser moltes coses però segurament simplement serà el temps....