dimecres, 20 de febrer del 2008

Firenze

De nou un viatge a l’horitzó em porta esperances de retrobament, retrobar-me amb un temps passat sense maldecaps, sense les preocupacions dels adults, un temps en que l’únic objectiu era gaudir el dia a dia, aprendre tot i més. Empapar-se de la cultura italiana aquella que per un temps va se,r també, la meva.

Ara toca retornar a aquell lloc, amb persones diferents, de forma diferent i sent jo diferent, però espero trobar el mateix que un dia vaig deixar. Trobar aquell lloc que un dia em va fer somiar i que sempre és present en els meus somnis.

De nou Firenze, de nou les ganes de volar i observar des d’allà la vida d’aquí. De nou una il·lusió, un break en aquesta rutina diària que és la vida. De nou Itàlia, i qui sap si aquest cop és per sempre...

dijous, 14 de febrer del 2008

premis

Avui volia parlar de l’ocupació de cases alienes i de l’abús de confiança (tot i que d’això espero que ja en parli la Meri, és el que té compartir la vida). Però abans de posar-me a escriure he donat un cop d’ull als blocs dels meus coneguts-amics, i he descobert que m’han atorgat un premi, bé de fet és un premi-MEME (de veritat em sembla que si mai tinc una filla, déu no ho vulgui, li posaré meme de nom!!)

Un premi que m’entrega la
Rebeca, alies “que estupenda va siempre esta chica”. I a la qual li agraeixo molt aquest MEME (a diferència dels altres ;p). Però torno a tenir el mateix problema, ara em toca escollir 5 blocs que consideri interessants i/o que m’hagin sorprès i això ja és més complicat, però weno, aquí van:

La
Meri (alies: NADIE) per ser part de mi i escriure les entrades que jo no escric, per no enrecordar-te de posar paper quan s’acaba i pel teu melodramatisme crònic que fa que jo sembli més forta del que sóc.

El
Jordim perquè en dies en que tinc ganes de desconectar només em cal obrir el seu bloc i llegir un nou relat, a vegades cruel, a vegades surrealista, a vegades tètric, en definititva, relats com la vida.

En
Carlos (alies: Carles V) a ell li vull agrair moltes coses, i potser aquest premi és un agraïment per l’any que va fer-me companyia a les classes d’històries varies. També pel seu bloc, que al cap i a la fi és el que premiem.

La
Yaiza perquè recordo quan va néixer, jo llavors anava a 6é d’EGB, i em sorprèn que escrigui com escriu, encara hauria de ser una nena, però em sembla que tot i no conèixer-la gaire, ja no ho és.

A
Alguien és un bloc q ja no està actiu, i de fet no sé ni com vaig arribar a ell, però resulta que en alguns moments em vaig sentir molt identificada amb les paraules allà escrites, no crec q hi hagi resposta a aquest premi, però suposo que els premis pòstums també s’accepten.

Per últim dir que tots als que us tinc enllaçats també us mereixeu aquest premi i molts d’altres, però com sempre a la vida s’ha d’escollir. Aquí can les concurs:

Premi "Arte y Pico"Aquest premi ha estat creat per
Eseya. Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.

- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

dijous, 7 de febrer del 2008

dubtes


Que difícil és prendre decisions quan no tens clar què fer, sóc capaç de donar voltes i voltes a una resposta i no ser capaç de treure’n l’aigua clara. Ara pel meu cap volta de nou una pregunta que espera resposta, la resposta obvia és no fer res. No fer res és el més sensat, la resposta segurament correcta, però hi ha alguna cosa dins meu que, tot i que també ho sap, no em deixa no fer res. Segueixo donant-hi voltes i més voltes, i fins que esgoti el termini, fins que passi el temps i em vegi obligada a fer el que haig de fer perquè ja he perdut l’oportunitat de no fer res.

Però deixar que sigui la vida la que esculli per mi també és un opció, de fet és la meva opció, la que sempre he escollit davant els dubtes, espero i espero, i vaig tirant endavant, i sense saber com ni per què acabo fent el pas, en una direcció o en una altra. Sense deixar de dubtar ni de pensar què hagués passat si hagués escollit l’altre camí.

Aquesta nit mateix un record d’allò que podria haver estat i mai va ser m’ha tornat a envoltar. M’ha fet recordar un temps molt llunyà en què vaig escollir, com sempre, no fer res. En què em vaig deixar portar per la meva manca de seguretat en aquells moments, vaig deixar passar una oportunitat que, de segur, no m’hagués portat enlloc.

Però de tant en tant ho segueixo recordant, continuo pensant-hi. Tot i que sé que la decisió que vaig prendre era la correcta, i que si tornés de nou a aquell punt, sens dubte, escolliria el mateix camí que ja he recorregut.

divendres, 1 de febrer del 2008