nous horitzons

Retornar al dia a dia, tornar al lloc on érem però havent viscut noves històries, nous records que emmagatzemar en les nostres vides i pensar que la vida a vegades també dóna alegries, no tot és tant gris i fred com el temps que ens va rebre a Dublín.

Els núvols de tempesta es van dissipant i deixen entreveure uns raigs de sol que lluitaran per acompanyar-nos en la nostra ruta pels verds paisatges irlandesos, per la grisa Dublín i fins a l’entrada dels foscos pubs del Temple Bar, on entrar pot ser fàcil, només has d’ensenyar l’ID, però sortir-ne és més difícil, cantants amb aire innocent, pintes de Guinness que s’acumulen fan que et vingui de gust parar l’Irish time.

M’agrada aquell gust amarg del primer glop de pinta, aquella textura densa i curiosa a la que t’adaptes de seguida i descobreixes el plaer del seu sabor. M’agrada descobrir gustos nous, descobrir nous llocs on m’agradaria aturar-me i saber que tornar-hi no és impossible.

Sé que sempre tindré una pinta esperant-me en algun racó fosc del Temple Bar, sé que a les puntes de l’arc de Sant Martí hi ha el meu follet, sé que encara em queden molts viatges i sé que els faré.

El pas dels anys

Ja ha passat uns quants dies des dels meus 25 anys, i malgrat sembli una xifra considerable i que ja hauria d’anar acompanyada de responsabilitats i altres pressions creades per la societat, i malgrat que tots els núvols grisos encara no s’han esvaït, estic millor que fa uns mesos. He redescobert el plaer de les petites coses que sempre m’havien fet feliç, la suau brisa de l’estiu es comença a deixar sentir durant els vespres de celebracions i les passejades per Gràcia.

Hem ve de gust sortir, descobrir nous llocs i noves cares i retrobar-me amb aquells q sempre hi son però a qui només veus de tant en tant, comprovar que no em costa somriure, mirar-me en el mirall i trobar-m’hi. En definitiva, saber que els 25 no són res, i que tampoc ho seran els anys vinents si us tinc a tots vosaltres al meu costat. Sovint és difícil escollir la nit oportuna per trobar-nos, però sabem que quan la trobem serà com si aquests anys no haguessin passat. Seguirem recordant la nostra primera impressió de l’altre i recordant aquells dies d’estiu en que aguantàvem nits i els dies sense dormir.

Potser aquells dies a la platja ja no tornaran però tot i així res serà diferent. Seguirem retrobant-nos en nits tintades de sangria, records i futurs incerts.

Somnis

Aquesta nit, com suposo que totes les nits, he somniat, però a diferència del que m’acostuma a passar, al despertar-me encara recordava el somni. No crec que els somnis siguin premonitoris, però sí crec que són un reflex dels nostres pensaments més amagats. En ells donem cabuda a les nostres frustracions i tristeses i també a les nostres alegries i esperances. Potser perquè últimament la meva vida és més que mai una muntanya russa, avui he recordat el què he somiat.

Moltes vegades enmig d’aquests somnis sense massa sentit i difícils de comprendre trobem les pautes per seguir endavant i veure clar allò que en la vida real no havíem vist. Malgrat la incoherència del meu somni, és aquest el que m’ha fet obrir els ulls. Veure amb claredat el què realment és la meva vida i saber que malgrat tots els problemes que hi ha, malgrat que no els puc obviar ni solucionar, i malgrat moltes altres coses, segueixo sent jo. Segueixo sentint, segueixo tenint ganes de plorar, i segueixo tenint ganes de riure només uns segons després d’haver plorat.

És curiós com un seguit d’imatges sense un fil conductor, imaginàries i totalment inconnexes poden fer-me adonar del que no havia vist en mesos de racionalitat i claredat.

Reflexions d’una nit de primavera

El món gira. Gira a la seva velocitat sense tenir en compte la nostra, nosaltres hem de seguir-lo, no serveix de res que li demanen que es pari per baixar-nos, perquè no ho aconseguiràs, (bé potser la Marta ho aconseguiria).

No para, segueix voltant i ens segueix fent voltar a nosaltres. Fa girar les nostres vides i les canvia en un obrir i tancar d’ulls. Tenia raó el teu pare ;p “el que avui és blanc demà pot ser negre”, però per sort, el que ahir era gris avui pot ser verd.

Un verd esperança que acompanya aquests dies i aquestes nits de primavera en que la claredat comença a fer-se present, els dies són més llargs i relaxats i les nits més curtes i intenses, i malgrat que el món segueix girant a la seva velocitat, 1690km/h, m’adono que el meu món gira igual de ràpid i que ja no em costa seguir el seu ritme.