Somnis

Aquesta nit, com suposo que totes les nits, he somniat, però a diferència del que m’acostuma a passar, al despertar-me encara recordava el somni. No crec que els somnis siguin premonitoris, però sí crec que són un reflex dels nostres pensaments més amagats. En ells donem cabuda a les nostres frustracions i tristeses i també a les nostres alegries i esperances. Potser perquè últimament la meva vida és més que mai una muntanya russa, avui he recordat el què he somiat.

Moltes vegades enmig d’aquests somnis sense massa sentit i difícils de comprendre trobem les pautes per seguir endavant i veure clar allò que en la vida real no havíem vist. Malgrat la incoherència del meu somni, és aquest el que m’ha fet obrir els ulls. Veure amb claredat el què realment és la meva vida i saber que malgrat tots els problemes que hi ha, malgrat que no els puc obviar ni solucionar, i malgrat moltes altres coses, segueixo sent jo. Segueixo sentint, segueixo tenint ganes de plorar, i segueixo tenint ganes de riure només uns segons després d’haver plorat.

És curiós com un seguit d’imatges sense un fil conductor, imaginàries i totalment inconnexes poden fer-me adonar del que no havia vist en mesos de racionalitat i claredat.