fets

Som dimecres, és un fet. Igual que és un fet que aquest cap de setmana ha estat molt dur, m’ha deixat un regust molt amarg, un regust que no crec que desaparegui fins d’aquí molt temps, si és que al final desapareix.

És un fet que no hi ha res que duri per sempre, per tant suposo que aquesta amargor que ara mateix forma part de mi també s’esvairà, el pas del temps tot ho difumina. És un fet que jo no puc fer res, és un fet que el destí ja està triat, és un fet que res tornarà ser el que era.

Són fets. Són realitats que no m’agraden. Però per dur que sigui, també això passarà.

why?

Plorar

He de fer una confessió. Últimament ploro. Ploro molt i per la tonteria més gran que us pugueu imaginar. No sé per què, però és així. L’altre dia em vaig trobar a mi mateixa plorant al llegir un article, no massa trist, del diari. Sembla que els meus ulls necessitin inundar-se cada dos per tres i que jo no tingui control sobre ells. I és curiós perquè no es tracta de plorar per un dolor que tinguis al pit o per alguna cosa que tingui a veure directament amb tu. Ploro per qualsevol nimietat! És més, només ploro per coses insignificants.

Per mi que el meu cos s’ha revelat contra la meva ment, ha decidit que ja en té prou de ser dominat i que ara serà ell qui decidirà, i jo, em veig incapaç de controlar els meus llagrimalls. Ja no és el meu cap el que controla els sentiments, jo no sóc jo la que decideix. Ara és el meu cos el que decideix quan em toca plorar i quan em toca riure, i jo no puc fer més que acceptar-ho. Així que si em veieu plorar no us preocupeu, no sóc jo qui plora sinó el meu cos. Jo estic bé.

records d'un temps passat

De tant en tant apareixen imatges que em fan tornar enrere en el temps, em transporten a records viscuts ja fa temps. Records que gairebé estaven oblidats sota la realitat de l’actualitat. I és llavors que m’adono que m’agrada mirar enrere, que m’agrada la vida que he tingut, i per què no? la que estic tenint.

Penso que segurament abans era més feliç. Que tenia menys preocupacions, i pocs mals de caps, però que en aquell moment tampoc ho sabia.

Ara m’adono que hi va haver un temps en que vaig ser feliç sense saber-ho. Tot i que així és la felicitat: fins que no t’abandona no et dones compte que l’havies tingut.

sopars de gala

Encara que sé que hi ha una part de mi que no pot ser feliç, també sé que n’hi ha una altre part que ho és.

És feliç quan es vesteix de gala i es posa talons per anar a Mojitolandia, quan la vergonya d’anar pel carrer disfressada només és suportable per la companyia.

I així estem les quatre, de nou i com sempre, sortint a menjar-nos el món, o en aquesta ocasió els entrepans preparats per en Gian Piero.

El somni americà, Sau

Ja torna a casa, la gent cansada,
farta de tan treballar,
per un grapat de falsos propòsits,
com ens deixem enganyar

Tothom s´amaga darrera les finestres
dels cotxes que venen i van,
sense pietat els neons enlluernen
el fum surt de l´asfalt

És la vella historia,
la del somni americà,
tothom sap quan arriba
ningú sap quan se´n va.

Sento el blues d´un juke-box metàl•lic
i el bar està a punt de tancar,
només quatre meuques busquen solitaris
que per un petò pagaran.

Sense pietat en cossos malmesos
el desig passeja de nit,
ofertes discretes d´un gram de coca,
l'únic que et pot fer resistir.

Molt sovint oblides
que prop d´aquí tens el mar,
pot ser una bona sortida
per si mai vos marxar.
Però ara és molt tard.

I en travessar el pont de Brooklyn,
Manhattan em sembla un gegant
em sento sol, molt lluny de casa
on tu m´estàs esperant.
Però ara és molt tard.

Torna-la a tocar Sam

No us podeu perdre aquesta tercera producció de Catarsi teatre que tindrà lloc el proper Divendres 7 de Setembre al cinema-teatre de Llinars a 2/4 d'11 de la nit!

Us hi espero!