dilluns, 27 de juny del 2011

sóc una noia de mar


Torno d’un cap de setmana de muntanya, de cims, d’esgarrapades, de butllofes rebentades, de sobres de pasta en pols, de galetes de xocolata, de cremades i marques de paleta, de cansament, de mal de cap i desmais, i de no aconseguir els 10.

Sí, l’objectiu eren 10 tres mil, i jo els 4 últims els vaig deixar per un altre dia, potser hauria pogut insistir, oblidar-me del dolor i el cansament, però com diuen, tant bo és insistir com saber-se retirar.

I jo em vaig saber retirar, sí, em queda l’amarg regust de no haver-ho aconseguit, però traient-me les botes, posant-me les sandàlies i veient els meus talons en carn viva, no puc evitar pensar que aquest 6 tres mil, sumats als altres dos que ja tenia, no estan gens malament per a una noia de mar.

Ara potser ja puc dir que sóc de Mar i Muntanya?

dimarts, 7 de juny del 2011

Tanquem portes

Tanquem portes. S’ha acabat. És el final. És el principi. És una nova vida. És deixar enrere una vida tranquil·la, còmoda, amb alegries i algun enfado, amb nits de gelats i mojitos i nits de teles silencioses.

Tot té el seu final, i aquest és el nostre. Han estat uns any inoblidables que recordaré sempre amb molt de carinyo, i quan serem grans i ens retrobem recordarem totes les experiències, ens direm el que no ens vam atrevir a dir perquè ja no serà important, perquè ja no podrà fer mal, perquè ens farà riure. Riurem de les cortines vermelles, de la làmpada de tortures, de la rentadora i la sisi i pensaré que vaig ser feliç. Pensaré en les persones que en aquella època van passar per la meva vida, amb les que vaig compartir la meva vida i segueixen en la meva vida.. Pensaré que vaig aprendre, o intuir, què és la vida, que em van sortir arrugues i canes entre les nostres parets plenes de records tintats de lila i blanc. Que em vaig fer gran a força de finals forçats entre aquestes parets. I ara ha arribat el seu final. Recordaré amb molt de carinyo i, depenent de la vida que tindré d’ara endavant, potser també amb melancolia, aquestes anys viscuts.

Però com tots sabem res dura per sempre, i aquí s’acaba el nostre sempre. Aquí comença el meu ara. Encara em queden setmanes per pair-ho encara tinc temps per veure quin camí prendre, però aquest temps és ja el compte enrere d’un final anuncia’t des del principi, un final que em portarà a un nou principi ple incerteses i possibilitats. A “
Desnuda i abierta de piernas” la Rebeca deia: Uno no debería empezar nunca nada, nunca se sabe dónde te puede llevar un principio. Jo canvio la frase: Un hauria de començar-ho tot, mai se sap a quin final et pot portar un principi.


El que realment importa és el camí fins arribar al final i, per a mi, aquest camí ha estat, en general, un plaer.