divendres, 18 d’abril del 2008

el llibertí

Ahir vaig anar al teatre a veure “El Llibertí”, una obra que em va agradar i que recomano. Però no és l’obra la que em va marcar ahir, van ser les olors que s’oloraven a la sala del teatre. Moltes colònies i perfums es barrejaven dins les meves narius, algunes reconegudes fàcilment i d’altres totalment desconegudes. Però entre totes aquelles olors a perfums i colònies una olor en particular em va enganxar. Era una olor coneguda d’algú que havia d’haver estat a prop meu més d’una vegada, però no aconseguia identificar-la, tot i ser una olor particular i no l’olor a colònia de moda.

Al cap de deu minuts d’ensumar l’aire i buscar en els meus records a què o qui em recordava aquella olor, ho vaig descobrir, era l’olor d’una persona que durant un temps vaig voler que fos important per mi, però que el voler-ho no va ser suficient. Ahir al olorar l’aire i descobrir que aquella olor era la d’ell, i després de molt de temps sense pensar en ell, hi vaig tornar a pensar.

Sé coses de la seva vida, sé que és feliç i que està a punt de fer el pas (si no l’ha fet ja) d’anar a viure en parella, sé que ella l’estima i ell a ella, sé que són una parella sòlida amb els seus més i menys. I sé que vaig fer molt bé en no esforçar-me en seguir amb una relació que tot i voler-la sabia que no era per mi. Ara em sento feliç per ells i també per mi.

diumenge, 13 d’abril del 2008

salts endavant

Pas a pas anem canviant, ens anem movent i evolucionem. Moltes vegades o fem a poc a poc, tant que nosaltres mateixos no ens n'adonem, però d’altres ens trobem davant un precipici que per tal de creuar-lo no ens serveix fer un pas. Hem de saltar, fer un gran salt i arribar a l’altre costat del camí que per algun motiu has escollit. Aquest salt representa un abans i un després, un no poder tornar enrere, un assumir conseqüències, i també la por a allò que ens espera.

dimarts, 8 d’abril del 2008

lladres de temps


Ahir em van robar, em van robar una de les coses més importants, em van robar part de la meva vida, em van robar 20 minuts de la meva vida, i si anem sumant tots els minuts que RENFE m’ha robat segur que seria molt de temps, de fet prefereixo no pensar-ho perquè m’indigno i em sento impotent.

Ahir ho tenia tot calculat. Acabaria de dinar amb tranquil·litat i sortiria amb temps per poder fer 10 minutets d’UVA, ja sé que és un manera tonta de perdre el temps, però resulta que era la forma amb la qual em venia de gust perdre el meu temps, per alguna cosa és meu, per poder decidir com l’aprofito o desaprofito. Arribaria a temps d’agafar el tren de i 33 i per tant enllaçar amb el bus que puja a St. Antoni.

La cabina d’UVA estava reservada i m’hauria hagut d’esperar 10 minuts (aquells 10 minuts que m’haguessin fet perdre el tren) per tant vaig optar per utilitzar aquells 10 minuts sobrants per estalviar-me el metro i passejar.

Un cop arribo a l’andana veig que el de Granollers va tard: “merda, si el de Granollers va tard també hi anirà el de Sant Celoni” penso. Però abans de sortir de l’estació i seguir prenent l’aire, li pregunto a una de les inútils informadores (inútil no com a insult sinó com a definició): “en el de sant celoni no pone nada por tanto va bien” I una merda!! 20 minuts perduts a l’andana atapeïda de gent!

RENFE no em va prendre el temps per un problema sinó que me’l va robar amb coneixement de causa. Si m’haguessin informat correctament jo hauria escollit com utilitzar aquell temps que m’havien fet perdre, aquell temps que tenia previst utilitzar en el viatge en tren fins a casa. Però no, no em van deixar escollir. Em van mentir i enganyar per robar-me el temps. Evidentment vaig perdre el bus per pujar a casa meva, la qual cosa va fer que en els minuts robats s’afegissin els 20 d’esperar a que em vinguessin a buscar. I sort que em van poder venir a buscar!

Estic segura que si això hagués passat en una d’aquestes sèries d’advocats nord-americans ja haurien denunciat a RENFE i aconseguit que m’indemnitzessin a mi, i a tots aquells que cada dos per tres es troben com jo, a retornar-nos el temps robat, i davant la impossibilitat de retornar aquest temps, que ens paguessin per tots els minuts robats.

Però és clar si RENFE hagués de el pagar el temps que ha robat a totes les persones no tindria capital suficient. El més desesperant és que aquest temps robat ja no me’l tornarà, i que de segur me’n continuaran robant cada vegada que em vegi obligada a agafar aquest mal servei.

dimarts, 1 d’abril del 2008

fantasmes


Hi ha gent que veu fantasmes a tot arreu, mira al seu voltant i té la sensació que tothom l’està mirant, que tothom està parlant d’ell o ella, que en parlen malament que se’n riuen que el critiquen. Jo no acostumo mai a pensar-ho, no veig fantasmes ni tan sols allà on sé que n’hi han.

Sé que no em serviria de res, sé que si preguntés al meu fantasma particular què pensa de mi o de què riu em mentiria, i de fet segurament ho preferiria, per estrany que sembli sóc de les poques persones que no acostuma a preguntar a menys que tingui clar que vol saber la resposta.

Igual com passa amb els fantasmes les respostes no desitjades no són culpa del que les dóna sinó del que les fórmula, suposo que a vegades em canso de persones que et pregunten només perquè els responguis allò que volen escoltar i no el que tu realment penses.