divendres, 18 d’abril de 2008

el llibertí

Ahir vaig anar al teatre a veure “El Llibertí”, una obra que em va agradar i que recomano. Però no és l’obra la que em va marcar ahir, van ser les olors que s’oloraven a la sala del teatre. Moltes colònies i perfums es barrejaven dins les meves narius, algunes reconegudes fàcilment i d’altres totalment desconegudes. Però entre totes aquelles olors a perfums i colònies una olor en particular em va enganxar. Era una olor coneguda d’algú que havia d’haver estat a prop meu més d’una vegada, però no aconseguia identificar-la, tot i ser una olor particular i no l’olor a colònia de moda.

Al cap de deu minuts d’ensumar l’aire i buscar en els meus records a què o qui em recordava aquella olor, ho vaig descobrir, era l’olor d’una persona que durant un temps vaig voler que fos important per mi, però que el voler-ho no va ser suficient. Ahir al olorar l’aire i descobrir que aquella olor era la d’ell, i després de molt de temps sense pensar en ell, hi vaig tornar a pensar.

Sé coses de la seva vida, sé que és feliç i que està a punt de fer el pas (si no l’ha fet ja) d’anar a viure en parella, sé que ella l’estima i ell a ella, sé que són una parella sòlida amb els seus més i menys. I sé que vaig fer molt bé en no esforçar-me en seguir amb una relació que tot i voler-la sabia que no era per mi. Ara em sento feliç per ells i també per mi.

1 comentari:

... ha dit...

Des del "carinyu", ets una gran persona.