camins

La vida és el camí, i la seva finalitat és la mort.

Busquem coses que no existeixen, esperem tenir allò que no tenim i entre mig ens oblidem d’allò que ja tenim. El que està al nostre abast perd valor i somniem amb un futur millor que mai sabem si arribarà. Tenim pressa per arribar i a vegades oblidem que tan important és arribar com parar, mirar enrere i veure que tot té un sentit, que no estem donant voltes en va. Que malgrat les esperances trencades, els cops rebuts i a vegades fins i tot la falta de ganes de seguir lluitant, hi ha dies que veus que val la pena.

Que sí, que hi pot haver un món millor. Que sí que tot pot canviar i que sí que un s’ha de seguir arriscant, perquè qui mai s’equivoca és que mai ha intentat res. I em sembla que ha arribat el moment de, potser, tornar-me a equivocar.

S’ha acabat anar pels camins marcats, és moment de provar les dreceres i obrir els nostres propis camins, és moment de deixar-nos sorprendre pel que ens hi trobem i sobretot de ser valents i seguir sempre endavant fins arribar a la nostra fi convençuts que hem pres el millor camí possible. El nostre.

olors d'infància

I de cop una olor tan habitual en la teva infantesa fa que tot el món es pari un segon. Tornes a tenir nou anys i estàs envoltada de màquines verdes i soroll mentre t’aferres a una mà que físicament ja no és..

I de cop, et trobes en mig de terres llunyanes on les bicis marquen el camí de la felicitat. Han passat vint anys i les olors segueixen sent tan vigents com sempre, i és que pots tancar els ulls o tapar-te les orelles, però no respirar i no olorar és impossible, i per uns segons, aquella olor fa que tot el món s’enteli. Surts i sents com el sol brillant torna a escalfar-te la pell i recordar-te que el pitjor ja va passar, que ara només és un instant de record amb regust agredolç.

I de cop, t’enfiles a la bici i comences a sentir la llibertat del no saber on anar, la llibertat del no tenir res a fer sinó gaudir del moment.

Visions del món

-Em passes el jersei verd?
-Quin jersei verd?
-El que està sobre la calaixera...
-Ah?! vols dir el blau!
-Blau?? És verd!
-No, és blau!!

Mai veurem les coses iguals, mai ens posarem d’acord en si aquí és aquí o és allà, mai coincidirem en si la salsa de pesto combina amb l’amanida, i mai ens farem enrere en la nostra particular visió del món tant diferent de la realitat de l’altre. Però, després de tantes discussions sense final acordat, ens hem acostumat a no estar d’acord en moltes coses, gairebé en res, però malgrat aquests desacords res és difícil.
Els desacords mai haurien de ser un problema, haurien de ser una oportunitat per posar en dubte les nostres realitats.
I a mi, en el fons, m’agrada que no s’acceptin els meus punts de vista (per més que jo sé que són certs), però sobretot m’agrada sentir que, malgrat tots aquests desacords, la música que en sorgeix és una música agradable que ens permet seguir veient el món amb diferents colors.
Saber que no passa res si per a tu el món és blau, i per a mi és verd. Saber que allò que realment importa és que sigui el nostre món, sigui quin sigui el seu color!

males decisions

Porto tota la vida creient que sempre és millor arriscar-se a quedar-se amb el dubte de: “què hauria passat si...” sempre m’he sentit orgullosa d’haver pres les decisions que en el seu moment considerava valentes, arriscades i, a vegades, imprudents.

A la vida sempre s’han de prendre decisions però no sempre és fàcil fer-ho, i un cop presa ens aferrem a la idea que aquell elecció va ser la millor en aquell moment. Però a vegades no és així.

Avui obro els ulls en un llit que no és el meu però en el qual em sento gairebé com a casa, i penso en totes les decisions que he pres o que he deixat que d’altres prenguessin per mi. La majoria van ser encertades excepte la decisió que realment importava. Em vaig equivocar, mai hauria d’haver arriscat tot el meu futur per alguna cosa que sabia que no tenia futur. però ho vaig fer, i porto tot aquest temps enganyant-me a mi mateixa i dient que no me’n penedeixo, gairebé havia aconseguit creure-m’ho, però aquesta setmana el cel s’ha omplert de llum i he vist la veritat: és mentida.

És mentida! Em vaig equivocar, i molt. Me’n penedeixo, i molt, i desitjaria tant tornar enrere en el temps i fer cas d’aquell impuls de sortir corrents.... però no puc, vaig perdre la partida. I ara no sé com afrontar el suport que vaig donar als errors dels altres, només puc esperar que el meu error no esquitxi els altres, esperar no ser jo qui es converteixi en un penediment per algú a qui estimo, i esperar...

Me falten paraules

M’han demanat unes paraules... i jo últimament estic falta de paraules, parlo molt i no dic res, les pàgines en blanc se m’acumulen i jo no sé com omplir-les, paraules que no surten, lletres que no s’uneixen i, en mig de tot la meva falta de ganes d’escriure, la meva falta de voluntat d’omplir un paper en blanc que mai m’havia costat omplir. Potser només és com tot, potser només “tot és posar-s’hi” però no m’hi poso i veig com els dies s’allarguen i les nits s’escurcen mentre espero el moment per tornar a posar-me a escriure, a córrer, a sortir, a fer... potser només estic esperant que aquesta primavera, que ja s’olora en l’aire, em doni la dosi d’inspiració necessària per omplir el buit que han deixats els dies d’hivern en els quals la inspiració és una manta i un sofà.
Per sort ja s’olora la primavera... Per sort sembla que les paraules comencen a florir...