I de cop torno voler escriure,
després de més d’un any sense voler compartir res em ve de gust tornar a obrir
aquesta porta que em porta a publicar coses que a vegades ni jo mateixa entenc.
Coses que a vegades no tenen sentit i altres que a vegades
en tenen massa. No busco trobar
respostes però sí aconseguir entendre algunes preguntes,
afirmacions i fets que crec que mai no
entendré.
Veig que al meu voltant hi ha més persones de les que em
penso que no saben, poden o volen
afrontar les decepcions que ens porta la vida.
Veuen que la seva vida no és el que havien somiat als 15 anys i que les coses
els porten per camins diferents, i
moltes persones no volen, saben, poden,
prendre aquest camí que no era el que volien i intentar gaudir-ne. No acaben de ser capaços d’adonar-se que un camí
equivocat pot ser una nova oportunitat i
que al final tots els camins tenen el seu encant,
però no ho veuen i opten per abandonar.
Crec que la majoria en algun moment podem haver sentit
aquesta sensació, cansats de caminar
sense veure l’objectiu al qual ens dirigim,
i no sent capaços de mirar al nostre voltant per descobrir que hi ha milers de
petites flors que ens poden embellir al passeig.
Adonar-nos els objectius canvien o s’esvaeixen en l’horitzó forma part del pas
de la maduresa, ser capaços d’entendre
que a vegades la vida no ens porta al que esperàvem però ens aporta altres
coses i voler-les gaudir és el que ens fa ser grans.
Però malauradament hi ha persones que no poden, volen o saben fer aquest pas i decideixen
abandonar el camí abans de trobar un nou objectiu.
Respectable, tothom té dret a prendre
aquesta decisió, però pot fer mal
als que volem seguir i perdem el nostre company de viatge.
Recordo que fa uns anys va vaig córrer a socórrer a algú que
havia perdut el camí dels seus objectius,
i em deia que volia abandonar, si no
ho hagués fet no m’hauria portat bé i si ell hagués abandonat la meva vida ara
no seria la mateixa, i tot i que no
ho sé del cert, em sap greu pensar
que seria millor.
Sí, ho sé, no està bé pensar-ho,
però no ho puc evitar.