dimarts, 27 d’octubre del 2009

no esperis res de mi

Intento ser sempre sincera, dir el que penso, a vegades sense pensar-ho gaire i ofenent alguna persona i d’altres pensant com dir el que realment vull dir sense fer més mal del necessari. Em sembla que és bàsic que algunes persones sàpiguen que no poden esperar res de mi, que no sóc ningú en la seva vida i mai ho seré, m’agrada deixar les coses clares perquè després no hi hagin confusions.

M’agrada ser clara, i m’agrada que la gent sigui clara amb mi.

Per això no sóc capaç d’entendre per què hi ha persones que et diuen que sempre hi seran, que podràs comptar amb elles i després, en el moment de la veritat, a l’altre costat de la línia ningú respon. Ningú torna aquella trucada que per a tu és important.

Suposo que sóc ingènua, com que quan dic alguna cosa és perquè ho vull dir, perquè ho sento així, em responsabilitzo de les meves paraules i n’assumeixo les seves conseqüències, penso que tothom ha de ser igual, però el cert és que no tothom diu el que vol dir. I que moltes vegades les paraules, simplement, se les enduu el vent.

Però segueixo sense entendre-ho, si dius que faràs una cosa fes-ho, si no, no cal dir res. No hauria de ser tant complicat, oi?
And I'm not gonna take it back
And I'm not gonna say I don't mean that

dijous, 15 d’octubre del 2009

nothing really matters

Em vaig fixar amb ella per la manera com es mocava, no ho feia com quan estàs constipat i et cau el moquet, era molt més discret, més seré i sobretot amb una necessitat de no cridar l’atenció. Això mateix va ser el que va fer que em fixes amb ella. Duia unes grans ulleres de sol negres però des del meu lloc vaig poder veure que una llàgrima rodolava per la seva galta, ella es va afanyar a eixugar-la amb el mocador. Al veure-la no vaig poder evitar sentir-me identificada amb ella. Ja fa algun temps era jo qui no podia evitar plorar en qualsevol moment, en qualsevol lloc, i em vaig acostumar a no sortir de casa sense les grans ulleres negres, que per sort estan de moda.

Ara en canvi, en sóc incapaç. Per més trista i a vegades furiosa que em senti les llàgrimes no cauen. I a vegades penso que m’aniria molt bé plorar, vull dir plorar de veritat, amb sentiment, fins acabar amb mal de cap i tan cansat que no pots fer res més que posar-te a dormir. Però no puc, per més que vulgui com a molt em cau una llagrimeta en algun moment puntual.

De fet, d’aquí poc farà dos anys que no ploro, dos anys des que he aprés o m’he obligat, encara no ho tinc gaire clar, a relativitzar la meva vida, a buscar el punt còmic a totes les situacions tràgiques, a riure'm de les meves desgràcies no tant desgràcies, a creure que res és important i que en el fons “nothing really matters”. No sé si és bo o no, ni tan sols sé del cert si és la millor manera d’enfocar la vida, però fins ara m’ha servit.

Espero que la dona del bus també trobi la seva manera de tirar endavant i seguir amb la seva vida, sense prendre-se-la gaire seriosament, perquè no hem d’oblidar que a la vida hi ha coses que simplement passen.

De fet tot passa...

dilluns, 5 d’octubre del 2009

interiorisme

Aquest cap de setmana he hagut de prendre una decisió que no volia. No he tingut altre remei que fer el que havia de fer i no pas el que volia fer.

Perquè tot i no voler tancar definitivament aquella porta, deixar-la escletxada em molestava massa. La llum que entrava per aquella escletxa m’enlluernava massa com per deixar-me veure el meu voltant.

Però ara, amb la porta totalment tancada, em trobo a les fosques. No hi ha gens de llum. No veig res miri on miri.

Sé que és qüestió de temps que els meus ulls s’acostumin a la foscor, que és qüestió de minuts que pugui tornar a veure-hi clar i descobreixi que l’habitació on em trobo està plena de finestres amb vistes.
Però ara encara no hi veig clar.