dijous, 15 d’octubre de 2009

nothing really matters

Em vaig fixar amb ella per la manera com es mocava, no ho feia com quan estàs constipat i et cau el moquet, era molt més discret, més seré i sobretot amb una necessitat de no cridar l’atenció. Això mateix va ser el que va fer que em fixes amb ella. Duia unes grans ulleres de sol negres però des del meu lloc vaig poder veure que una llàgrima rodolava per la seva galta, ella es va afanyar a eixugar-la amb el mocador. Al veure-la no vaig poder evitar sentir-me identificada amb ella. Ja fa algun temps era jo qui no podia evitar plorar en qualsevol moment, en qualsevol lloc, i em vaig acostumar a no sortir de casa sense les grans ulleres negres, que per sort estan de moda.

Ara en canvi, en sóc incapaç. Per més trista i a vegades furiosa que em senti les llàgrimes no cauen. I a vegades penso que m’aniria molt bé plorar, vull dir plorar de veritat, amb sentiment, fins acabar amb mal de cap i tan cansat que no pots fer res més que posar-te a dormir. Però no puc, per més que vulgui com a molt em cau una llagrimeta en algun moment puntual.

De fet, d’aquí poc farà dos anys que no ploro, dos anys des que he aprés o m’he obligat, encara no ho tinc gaire clar, a relativitzar la meva vida, a buscar el punt còmic a totes les situacions tràgiques, a riure'm de les meves desgràcies no tant desgràcies, a creure que res és important i que en el fons “nothing really matters”. No sé si és bo o no, ni tan sols sé del cert si és la millor manera d’enfocar la vida, però fins ara m’ha servit.

Espero que la dona del bus també trobi la seva manera de tirar endavant i seguir amb la seva vida, sense prendre-se-la gaire seriosament, perquè no hem d’oblidar que a la vida hi ha coses que simplement passen.

De fet tot passa...

1 comentari:

Atlántida ha dit...

Tot passa, jo t'envejo per aquesta capacidad de relativitzar les coses i de fer allò que vols en cada moment, la meva implicació fa que sempre hagi de portar ulleres negres pel perill de veure'm sorpresa un altre cop per les llagrimes, però és cert: nothing really matters, la majoria de les vegades.