ser únic

Tots volem pensar que som especials. Ens agrada creure que som els primers que descobrim alguna cosa, que som els primers a qui ens porten a algun lloc, que som els primers amb els que es fa quelcom, i el cert és que quan arribes a certa edat ja no ets el primer en res. O encara que per a tu sigui el primer cop per altres no és la primera vegada. Ja han viscut aquella experiència amb algú altre, tu simplement estàs seguint un camí ja marcat i ni tan sols ho saps.

És inevitable que quan més coses vius menys coses et queden per viure per primera vegada, però tots volem creure que som especials, i que hi ha coses que es fan per primera vegada amb tu, i descobrir que no és així deixa un regust amarg, saps que no hi ha motiu per sentir-ho així, que l'important és l'ara i l'avui, però pensar que tot el que tu has viscut ja ho ha viscut algú altre, que tot el que tu has dit ja ho ha dit algú altre, no et fa sentir especial ni diferent, fa que la sensació que vas tenir en aquell moment, en què t'hi senties, perdi valor perquè et fa sentir com un número més en una llista no acabada.

En definitiva, pensar que ets com qualsevol altre fa que et sentis com qualsevol, i a tots ens agrada sentir-nos especials.

neteja

Avui he fet neteja. Neteja de la bústia de correu, i he redescobert mails de fa anys:

He redescobert llargues converses amb un amic que ja gairebé no recordava.
Algunes cartes de socors que vaig contestar esperant poder donar el cònsol que necessitaven.
He trobat originals invitacions a sopar de persones que mai he acabat de conèixer.
Una declaració d’amor en tota regla, entre altres mails còmplices, d’una persona que em va estima més del que em pensava, a qui li dec gran part del que ara sóc, i que no va poder suportar deixar d’estimar-me tant com declarava en el seu mail.
He trobat el mail d’algú que tenia ganes de conèixer-me però que no s’atrevia.
Mails que anunciaven un futur que no va arribar mai.
Notes on és reconeixen els errors del passat però on no es demanen disculpes i s’acusa el destí del que ell no es va atrevir a fer.
Mails educats on el contingut real del mail es troba entre les línies, mails que diuen molt sense dir res.
Propostes de cites a cegues en què dos desconeguts es parlen amb la complicitat de qui no té res a perdre i molt a guanyar.

En definitiva, fer neteja de la bústia a significat fer un repàs de la meva vida (des de l’aparició de l’e-mail) i de les persones que hi han passat, ja sigui simplement passat de llarg, de puntetes i sense fer soroll, com amb pas més ferm i deixant petjada, però sobretot m’alegra veure que hi ha moltes persones que no han passat. Persones que segueixen enviant-me mails, notes, mirades, bromes, complicitat, detalls, persones que segueixen a l’altre costat de la pantalla i en la meva vida.

Us deixo amb la invitació a un sopar al que mai vaig anar:

Benvolguda pòtula que jaus en mon record,

Quin goig saber que llegui aquestes línies, que són presents els moments viscuts i que maleïu el dia que descurosament em vàreu donar la vostra adreça.

Potser que no hàgiu perdu la raó bonica, que seguiu robant cors allí a la vostra contrada i que engrunes de temps no tingue per perdre, però res hi perd l'home de cor en voler veure reeixida una emoció.

Sàpigues doncs, en essència per si us heu perdur, que us conviden a Barcelona, sigui a sopar o a xerrar tot recordant l'emprempta dels anys passats.

Per altre banda, per bé que amb pesar, entendrñe que no sentiu predilecció en atençar-vos al record.... feu-ho doncs per passar una estona d'allò més plaent.

M'acompanyen fidelment mon cosí i un amic amb els qui batallar és feina agraïda i de ben segur tot un regal per a vos.

Bo que aproveu vèncer tota ressistència i el vostre ànim sigui còmplice al meu, su us resulta feixuc un encontre de tal magnitud, la vostra dolcessa no comptarà indefensió, seré jo mateix qui em prengui un cafè amb vos, catalana dema de dolç cor

Amb sincera estima i provat afecte,

El carallot reial

It's Xmas time

Divendres tinc dinar de Nadal d’empresa, dissabte sopar de Nadal amb amics, diumenge berenar de Nadal amb amigues, dijous sopar de Nadal amb la família Catarsi, i així podria continuar fins molt més enllà del que coneixem com a festes nadalenques, tinc la sensació que aquest Nadal s’allargarà fins el febrer. Amb la urticària que em provoquen aquestes festes em temo que acabaré amb un empatx de torrons, amics invisibles, arbres de nadal, pares noël pujant per balcons i sobretot amb alguna (o més d’una) intoxicació etílica per fer més fàcils aquestes festes que et recorden tots els que no hi són.

Sé que en el fons Nadal és només l’excusa per veure a moltes d’aquelles persones que estimes però no sempre veus, sé que això és el que es diu, però segurament per això no m’acaba d’agradar. No entenc que necessitis excuses per veure a les persones que t’estimes, per quedar amb algú amb qui et ve de gust quedar. No entenc per què tot s’ha de fer per Nadal. Per això em sembla que el millor sopar de Nadal serà aquell que celebrarem al febrer o a l’abril, perquè si el Nadal és una excusa per quedar amb les persones que t’estimes o aprecies, vull que sempre sigui Nadal. Vull tenir sempre una excusa per quedar amb totes i cada una de les persones que formen part de la meva vida. Però no vull que hagi de ser perquè un calendari diu que toca.

No m’agrada el Nadal, no és la millor època de l’any, fa fred i fa mandra sortir de casa i tothom va de botiga en botiga i tot està ple de gent i has de fer més coses de les que potser et vindria de gust fer i has de quedar amb més gent només perquè és Nadal i potser just el dia 25 no et ve de gust anar a dinar i potser poden haver-hi molts altres contres, però com que és Nadal s’ha de fer.

Sé que el meu problema és la sensació de fer les coses per obligació en comptes de per voluntat, però no puc evitar tenir dubtes sobre si per Nadal faig les coses o quedo amb la gent perquè vull o perquè toca. Sé que és cosa meva i que per a la majoria Nadal és una època feliç en què es fa el que es vol però jo, com moltes altres coses, no ho acabo de tenir clar.