dimarts, 11 de març de 2008

Trencar

Porqué realmente tengo mucho que ganar si te pierdo: adiós.

Como sé que lo más doloroso cuando a uno le dejan es no entender bien las razones, no te daré ninguna.

Como siempre me estás pidiendo que rompa con la rutina…

Són frases tretes d’una entrevista a Cécile slanka, ha editat un llibre amb cartes breus per deixar algú, a mi em fan gràcia, les torbo originals, ella diu que deixar una relació amb alguna d’aquestes cartes és cruel i covard, jo crec que pot ser una manera directe de deixar una cosa que ja no t’agrada però que gairebé mai no saps com solucionar.

Fa uns dies parlant en un cotxe sobre relacions emergents i relacions enfonsades i/o profundes ens vam adonar que mai t’adones quan comencen. A partir de quin moment estàs ja dins d’una relació; en quin moment es tanca la porta principal i et trobes amb un més o menys desconegut dins una habitació de la que en un principi no en vols sortir; i després no saps si no en vols o no en pots sortir; i de cop mirant als voltants et preguntes: I la sortida d’emergència? On és aquell llum verd esperança que em pot ajudar a escapar?

Ningú et diu que un cop hi entres sortir-ne és difícil, les portes sempre s’encallen i si no hi ha un gran incendi o una explosió no tens la força necessària per obrir-les. I tornes a fer-te la mateixa pregunta: no vull o no puc?

Aquestes frases són com una sortida d’emergència desesperada, o potser l’últim recurs quan ja saps que no queda res, quan ja tens clar que si que en vols sortir però no acabes de poder. L’autora diu que utilitzar aquestes frases és de covards, jo crec que és més covard no dir res. Allò que realment és cruel és seguir empresonat en aquella habitació, que un dia et va semblar una suite, per por a no saber què trobaràs a l’exterior, per no tenir la força suficient per sortir-ne.

Això és el què realment és cruel.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

buf.. con este tema hay muchas frases echas y muchos consejeros baratos y muchas conclusiones que chirrian demasiado; sólo de intentar tener la razón con una teoria sobre esto me da dolor de cabeza..

Patrícia ha dit...

tens raó, per més que es teoritzi sobre el desamor i l'amor ningú té la raó cada un ha de crear-se la seva pròpia teória, i segure que serà encertada per ell

Atlántida ha dit...

Potser és de covards, tot i que adoptis la opció que adoptis per trencar acabaràs fent mal a l'altre de totes totes.
En l'amor s'ha de ser egoista, i estic amb tu, quan ja no val la pena romandre en una suite que s'ha convertir en un motel, el millor que es pot fer és ser sincer.

... ha dit...

Per la meva part només dir que s'ha de ser conseqüent amb la desició que es pren. Ara si, ara no, ara només un potser. Estimes o no estimes. Estas enamorat o no ho estas. No entenc els conceptes a mitges ni les tonalitats grises en un tema com aquest.
I vols ser-hi o no. Així de senzill, així de cruel i així de difícil.

Patrícia ha dit...

no sempre és fàcil saber si estàs enamorat/da, o sí?

Anònim ha dit...

Nadie:
Creo que no he conocido nunca a nadie que diga estar completamente enamorado.. o desenamorado. De hecho creo que no hay tema que tenga mas grises, capas y dudas que ese. No se trata de mojarse, es mucho más complicado que eso.. La vida no es una novela venezolana..

Anònim ha dit...

Querer, se puede querer de muchas maneras, hay infinitas formas de querer. Para mi entender enamorado es otra cosa... y si no se siente(y aunque no me aplique el cuento,eh Patri) no se siente.
(Otro tema es hacer daño a alguien...)