dimarts, 13 de febrer de 2007

sempre buscant

Dins la foscor de la nit els cossos es busquen desesperadament, la soledat els atemoreix i els fa sentir insegurs. Creuen que sols no són res. I tenen raó de sentir-se sols perquè ho estan.

Mai podran estar acompanyats, per més que ho desitgin sempre estaran sols. Podran tenir a algú al seu costat, però aquest algú no aconseguirà mai omplir la sensació de fracàs que envaeix els seus cossos atemorits.

Esperant trobar a algú deixem escapar els nostres somnis i les promeses individuals que un dia ens vam fer. Renunciem a un jo solitari per convertir-nos en un nosaltres inexistent i creiem que així serem més forts. Res més allunyat d’una realitat.

Per deixar de tenir por no podem buscar a algú que ens acompanyi, ens hem de buscar a nosaltres mateixos, només quan et trobes a tu mateix saps que la resta no importa, ets tu, tu i només tu. No necessites ningú més per ser. I si hi hagués algú més, ja no series tu.

Per tant, oblida't dels altres, dels que t’han envoltat, no busquis a algú que mai ha existit i mai existirà, busca’t a tu mateix, i quan et trobis, ja res ni ningú importarà. Només així podràs deixar de buscar, només així podràs vèncer la por que t’obliga a seguir buscant.

Però jo no em trobo.