divendres, 9 de febrer del 2007

amor i mort


Al nord d'Itàlia, en aquesta planura padana entre turons i llacs alpins, s'aixeca la vella ciutat de Màntua. Allà, on l'art i l'esperit han cedit terreny a les zones industrials, ha aparegut en una excavació arqueològica un conjunt d'ossos harmoniosos i antics.
Es tracta d'una parella, un home i una dona, abraçats, més ben dit, fortament abraçats com només ho pot fer el temps i la terra. Els ossos no solen mentir. Però en aquests esquelets que van morir fa més de 5.000 anys hi ha més de nosaltres que d'ells mateixos. En l'abraçada que acaba de tornar a la llum creiem veure-hi l'amor etern, la plasmació del t'estimaré per sempre. I, en canvi, es tracta d'una parella jove, ho demostren les seves dentadures que es mantenen intactes. Unes dents que potser van servir per acariciar- se o per compartir l'aliment i uns braços que es van buscar, però que potser van intentar separar-se l'un de l'altre.
Volem creure que van morir a temps i que aquesta troballa arqueològica ens reconcilia amb la part millor de la nostra espècie. Però potser no estem veient una abraçada voluntària d'amants desesperats davant la imminència de la mort. Es podria tractar d'un enterrament forçat per una societat patriarcal que obligués la dona a ser enterrada amb el marit mort, tal com passa encara avui dia en algunes cultures tot i la vigilància dels estats.
En els ossos d'aquella parella que va tancar els ulls abans que la humanitat els obrís, està escrit el manual d'instruccions de l'amor, però també la seva data de caducitat. L'amor és una cosa que els éssers humans amb prou feines coneixem. Ho intentem interpretar amb poesies i cançons, amb cartes i trucades nocturnes, amb llençols amagats i pètals de roses premsades entre paraules.
La mort, en canvi, sent com és una part de la vida, només és compresa pels humans. Perquè és en la mort dels altres quan entenem l'evidència de la nostra pròpia mort. La mort arribarà trucant a la porta mentre l'amor fuig per la finestra. I algun dia, d'aquí a molts mil.lennis, només serem ossos que buscaran el caliu d'altres ossos oblidats.
JOAN BARRIL, El Periódico.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Començava a pensar que erets una escriptora nata... ara veig que plagies paraules com tots els mortals ;p
L'amor es un mirall trencat, res no encaixa i sempre acaba malament. En altres temps t'hagués parlat de princeps blaus en castells encantats i de que en la vida hi ha un moment per a tot. Ara se que només som el que veiem cada dia en el mirall...

Patrícia ha dit...

Mai he dit que fos una escriptora, això t'ho deixo a tu, però tampoc plagio, no robo les paraules als altres sinó que els hi reconec els mèrits, i de pas els aprofito ;p