no saber

De nou estic aquí, davant d’una pantalla esperant a ser omplerta i sabent que hi ha moltes coses que vull dir però sense saber com fer-ho. Busco les paraules en el meu cap, intento que lliguin entre elles i tinguin més coherència de la que tenen en el meu món. Crec que ho aconsegueixo, rellegeixo les quatre línies escrites i em sembla que diuen alguna cosa, però no sé exactament el què.

Potser és això el què diuen; alguna cosa no determinada, alguna cosa que hi ha però que no saps, bé, saps que hi és però no saps què és. De nou les meves paraules perden la coherència. De nou representen el que sóc, el no saber, el no tenir clar, el saber que hi ha alguna cosa que vols dir, que intentes dir amb totes les teves forces però no saps què has de dir, i només ets capaç de cridar, cridar esperant que algú sigui capaç d’entendre el que tu no ets capaç de transmetre.

I entre crits de desesperació, incoherències i altres jugades de la ment, apareixen de tant en tant, imatges tan nítides com sense sentint. Què signifiquen? No ho sé. Com sempre t’adones que no ho saps, saps que hi ha alguna cosa però no saps què. I aquest és el resum de la meva vida, el saber que hi ha alguna cosa que no ets capaç de veure, alguna cosa que saps que hi és però se t’escapa. Potser algun dia l’atraparé i l’entendré amb tota la seva immensitat, però potser aquest dia mai arribarà.

por

Sovint ens creiem que coneixem a les persones, esperem d’elles el mateix que nosaltres donaríem i pensem que no ens fallaran. Sovint ens equivoquem.

I malgrat això, sé que prefereixo equivocar-me mil vegades a deixar d’esperar. Però potser arribarà el moment en que les preferències canviïn. Arribarà el moment en que em cansi d’esperar en va i aparqui aquella mica d’esperança que encara em quedava i feia que les decepcions es poguessin perdonar.

Em fa molta por que arribi aquest dia, suposo que perquè no és el que desitjo. Em fa mal sentir-me així perquè no és el que esperava. Em sap molt greu veure que és com em sento. Em sap greu veure que estic perdent l’esperança. Em sap greu pensar que ja no em val la pena seguir esperant.

Però per més greu que em sàpiga, no puc evitar-ho.

nits de mojitos, dies de sol

Els dies de maig han passat i amb ells les incerteses del futur. Han arribat els primers banys a la platja, les primeres cremades al terrat, les festes que comencen i no acaben, les històries sense principi es succeeixen en la meva vida i puc crida que hi ha molts moments en que sóc feliç.

És dolent ser feliç? Suposo que no hauria de ser-ho, però resulta que m’ho sembla, em sembla que no hauria ser feliç. Que ja fa temps que aquest dret em va ser arrencat del meu ser, i tot i així, estirada al terrat i tenint-vos al meu costat ho sóc.

If I lay here, if I just lay here, would you lie with me and just forget the world?

nous horitzons

Retornar al dia a dia, tornar al lloc on érem però havent viscut noves històries, nous records que emmagatzemar en les nostres vides i pensar que la vida a vegades també dóna alegries, no tot és tant gris i fred com el temps que ens va rebre a Dublín.

Els núvols de tempesta es van dissipant i deixen entreveure uns raigs de sol que lluitaran per acompanyar-nos en la nostra ruta pels verds paisatges irlandesos, per la grisa Dublín i fins a l’entrada dels foscos pubs del Temple Bar, on entrar pot ser fàcil, només has d’ensenyar l’ID, però sortir-ne és més difícil, cantants amb aire innocent, pintes de Guinness que s’acumulen fan que et vingui de gust parar l’Irish time.

M’agrada aquell gust amarg del primer glop de pinta, aquella textura densa i curiosa a la que t’adaptes de seguida i descobreixes el plaer del seu sabor. M’agrada descobrir gustos nous, descobrir nous llocs on m’agradaria aturar-me i saber que tornar-hi no és impossible.

Sé que sempre tindré una pinta esperant-me en algun racó fosc del Temple Bar, sé que a les puntes de l’arc de Sant Martí hi ha el meu follet, sé que encara em queden molts viatges i sé que els faré.

El pas dels anys

Ja ha passat uns quants dies des dels meus 25 anys, i malgrat sembli una xifra considerable i que ja hauria d’anar acompanyada de responsabilitats i altres pressions creades per la societat, i malgrat que tots els núvols grisos encara no s’han esvaït, estic millor que fa uns mesos. He redescobert el plaer de les petites coses que sempre m’havien fet feliç, la suau brisa de l’estiu es comença a deixar sentir durant els vespres de celebracions i les passejades per Gràcia.

Hem ve de gust sortir, descobrir nous llocs i noves cares i retrobar-me amb aquells q sempre hi son però a qui només veus de tant en tant, comprovar que no em costa somriure, mirar-me en el mirall i trobar-m’hi. En definitiva, saber que els 25 no són res, i que tampoc ho seran els anys vinents si us tinc a tots vosaltres al meu costat. Sovint és difícil escollir la nit oportuna per trobar-nos, però sabem que quan la trobem serà com si aquests anys no haguessin passat. Seguirem recordant la nostra primera impressió de l’altre i recordant aquells dies d’estiu en que aguantàvem nits i els dies sense dormir.

Potser aquells dies a la platja ja no tornaran però tot i així res serà diferent. Seguirem retrobant-nos en nits tintades de sangria, records i futurs incerts.

Somnis

Aquesta nit, com suposo que totes les nits, he somniat, però a diferència del que m’acostuma a passar, al despertar-me encara recordava el somni. No crec que els somnis siguin premonitoris, però sí crec que són un reflex dels nostres pensaments més amagats. En ells donem cabuda a les nostres frustracions i tristeses i també a les nostres alegries i esperances. Potser perquè últimament la meva vida és més que mai una muntanya russa, avui he recordat el què he somiat.

Moltes vegades enmig d’aquests somnis sense massa sentit i difícils de comprendre trobem les pautes per seguir endavant i veure clar allò que en la vida real no havíem vist. Malgrat la incoherència del meu somni, és aquest el que m’ha fet obrir els ulls. Veure amb claredat el què realment és la meva vida i saber que malgrat tots els problemes que hi ha, malgrat que no els puc obviar ni solucionar, i malgrat moltes altres coses, segueixo sent jo. Segueixo sentint, segueixo tenint ganes de plorar, i segueixo tenint ganes de riure només uns segons després d’haver plorat.

És curiós com un seguit d’imatges sense un fil conductor, imaginàries i totalment inconnexes poden fer-me adonar del que no havia vist en mesos de racionalitat i claredat.

Reflexions d’una nit de primavera

El món gira. Gira a la seva velocitat sense tenir en compte la nostra, nosaltres hem de seguir-lo, no serveix de res que li demanen que es pari per baixar-nos, perquè no ho aconseguiràs, (bé potser la Marta ho aconseguiria).

No para, segueix voltant i ens segueix fent voltar a nosaltres. Fa girar les nostres vides i les canvia en un obrir i tancar d’ulls. Tenia raó el teu pare ;p “el que avui és blanc demà pot ser negre”, però per sort, el que ahir era gris avui pot ser verd.

Un verd esperança que acompanya aquests dies i aquestes nits de primavera en que la claredat comença a fer-se present, els dies són més llargs i relaxats i les nits més curtes i intenses, i malgrat que el món segueix girant a la seva velocitat, 1690km/h, m’adono que el meu món gira igual de ràpid i que ja no em costa seguir el seu ritme.