Y tal vez no tengamos más noches

(Les mil i) Una nit

Acabo d’aterrar, aquest cop ha estat un aterratge suau, sense cops ni caigudes, sense frenades brusques. L’avió procedent del Caire va fer un aterratge tan net que acostumada als cops dels meus vols em va sorprendre.

El jet lag encara present em deixa un somriure tonto al pensar en un viatge tan màgic a un temps indeterminat a un món totalment diferent, un viatge de pel·lícula que em recorda per què m’agrada tant viatjar, perquè viatjant, en certa manera, deixo de ser jo i em converteixo en un jo al quadrat. Redescobreixo la part de mi en estat més pur i em trobo còmode en mig de la desorientació i seguint un mapa sense noms.

Ha estat un dels viatges més intensos que he viscut, i ara ja de tornada segueixo tenint aquell dolç regust de pastís de noces, sucs de mango, fonts de xocolata, té amb menta i mojitos amb vistes al Nil. Durant aquests dies he tornat a recordar que la vida és per viure-la, que t’has de deixar portar i que no sempre cal pensar. A vegades és millor gaudir del moment, de la companyia, del caos d’una ciutat caòtica, deixar-se guia per un entramat de carrers sense sortida, convertir-se en el sant Valentí d’un desconegut i, en definitiva, gaudir de l’avui i l’ara.

Aquest viatge ha estat un gran regal, un parèntesis per recordar-me que gairebé tot és possible i que les millors aventures només et passen si et deixes liar. I a mi m’agrada deixar-me liar.

L'home dels guants blancs

Portava uns guants blancs de cotó i no vaig poder evitar fixar-m’hi, no sé del cert el motiu pel qual els duia, però crec que no hi ha gaires alternatives, no són guants per abrigar, i dins el càlid i viciat aire del bar tampoc serien necessaris. Per això crec saber de sobres el motiu pel que portava aquells guants.

I tot i pensar que el temps fa que les ferides cicatritzin em vaig adonar que algunes ferides no acaben de cicatritzar mai i que al més mínim contacte tornen a obrir-se i tornes a sentir una punxada d’un dolor que ja creies superat. Però en el fons, i eixugant aquella llàgrima que et negues a deixar caure, m’alegro de seguir sentint aquesta punxada de dolor, m’alegra que no em sigui indiferent, m’alegra adonar-me que mai ho podré superar, perquè no vull ser capaç de fer-ho. Perquè no tinc perquè fer-ho, perquè sé que igualment puc viure i ser feliç (a moments) sense haver de superar-ho.

Perquè si en fos capaç voldria dir que no va ser important. Voldria dir que no va significar tot el que crec que ha significat. I encara que a vegades faci mal, prefereixo aquest dolor a no sentir res.

bromes del destí

Fa temps em vaig veure obligada a prendre un decisió que no volia, i ho vaig fer perquè sabia que si no podia tenir allò que volia no em volia conformar amb menys.

Fa temps vaig aprendre que si et conformes una vegada ho seguiràs fent i acabaràs conformant-te amb menys del que vols i et mereixes. I per tot això ja hi he passat i no estic disposada a tornar-hi. Per això vaig decidir que no buscaria més excuses ni més justificacions per acceptar coses que no m’agraden. Per tant abans de conformar-me amb les sobres vaig decidir quedar-me sense res.

Fa temps vaig demanar no saber res més d’aquella persona, no veure-la més, i vaig decidir que no esperaria res més. Però la meva decisió no va ser respectada, ni per aquella persona ni pel món. Ahir, de nou, el seu nom i cognom van tornar aparèixer a la meva vida, segueixo rebent missatges que no he demanat, segueixo sentint noms que no vull escoltar i tot i no voler-ho no puc evitar-ho.

No sé si el nom i cognom que ara sento més sovint del que voldria són els mateixos als que un dia vaig demanar tranquil·litat, i tampoc sé si ho vull saber, però si no fos perquè crec que està ocupat en coses més interessants que en la meva vida, pensaria que és una broma macabra del destí.

volar i aterrar

M’han fet volar.

Aquest cap de setmana tinc la sensació que m’he perdut moltes coses, que m’han donat un cop i m’han fet saltar pels aires, i que quan he aterrat de nou ja no sabia on era.

Generalment m’agrada no saber on sóc. No em preocupa perdre’m perquè sé que és l’única manera de trobar-me. Però a vegades tinc la sensació que sempre perdo, que sempre sóc jo la que surt volant pels aires.

Ja m’està bé la sensació de volar però el problema és que encara estic aprenent a aterrar. I a vegades la caiguda fa mal.