Portava uns guants blancs de cotó i no vaig poder evitar fixar-m’hi, no sé del cert el motiu pel qual els duia, però crec que no hi ha gaires alternatives, no són guants per abrigar, i dins el càlid i viciat aire del bar tampoc serien necessaris. Per això crec saber de sobres el motiu pel que portava aquells guants.I tot i pensar que el temps fa que les ferides cicatritzin em vaig adonar que algunes ferides no acaben de cicatritzar mai i que al més mínim contacte tornen a obrir-se i tornes a sentir una punxada d’un dolor que ja creies superat. Però en el fons, i eixugant aquella llàgrima que et negues a deixar caure, m’alegro de seguir sentint aquesta punxada de dolor, m’alegra que no em sigui indiferent, m’alegra adonar-me que mai ho podré superar, perquè no vull ser capaç de fer-ho. Perquè no tinc perquè fer-ho, perquè sé que igualment puc viure i ser feliç (a moments) sense haver de superar-ho.
Perquè si en fos capaç voldria dir que no va ser important. Voldria dir que no va significar tot el que crec que ha significat. I encara que a vegades faci mal, prefereixo aquest dolor a no sentir res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada