(Les mil i) Una nit

Acabo d’aterrar, aquest cop ha estat un aterratge suau, sense cops ni caigudes, sense frenades brusques. L’avió procedent del Caire va fer un aterratge tan net que acostumada als cops dels meus vols em va sorprendre.

El jet lag encara present em deixa un somriure tonto al pensar en un viatge tan màgic a un temps indeterminat a un món totalment diferent, un viatge de pel·lícula que em recorda per què m’agrada tant viatjar, perquè viatjant, en certa manera, deixo de ser jo i em converteixo en un jo al quadrat. Redescobreixo la part de mi en estat més pur i em trobo còmode en mig de la desorientació i seguint un mapa sense noms.

Ha estat un dels viatges més intensos que he viscut, i ara ja de tornada segueixo tenint aquell dolç regust de pastís de noces, sucs de mango, fonts de xocolata, té amb menta i mojitos amb vistes al Nil. Durant aquests dies he tornat a recordar que la vida és per viure-la, que t’has de deixar portar i que no sempre cal pensar. A vegades és millor gaudir del moment, de la companyia, del caos d’una ciutat caòtica, deixar-se guia per un entramat de carrers sense sortida, convertir-se en el sant Valentí d’un desconegut i, en definitiva, gaudir de l’avui i l’ara.

Aquest viatge ha estat un gran regal, un parèntesis per recordar-me que gairebé tot és possible i que les millors aventures només et passen si et deixes liar. I a mi m’agrada deixar-me liar.