llar dolça llar

Aquesta nit no he dormit a casa. He passat la nit fora de casa. He dormit en una casa desconeguda i encara sense moblar, en una casa sense caliu, sense l’olor a pastís de xocolata fet al microones. Sense el meu llit individual en el qual he passat la major part de les nits de la meva vida. Avui he dormit en una casa en la qual l’únic electrodomèstic que hi ha és la freda nevera.

És un lloc on encara està tot per fer, tot per inventar i tot per crear, i malgrat que és un lloc nou i que algun dia l’hauré d’anomenar casa, encara no ho és i ara mateix no sé si ho arribarà a ser mai.

Dormir en un lloc desconegut, en un món que no és el meu m’ha provocat somnis curiosos, somnis d’un passat que feia temps que estaven guardats al calaix dels records, i que com aquells bitllets de viatges ja fets que ets incapaç de tirar; apareixen alguna d’aquelles vegades en què fas neteja, et quedes hores admirant-los i pensant: “l’hauria de llençar, no serveix per a res”. Però en el moment de la veritat, en el moment d’obrir la mà i deixar-lo caure dins del cubell de la brossa, la mà no s’obre, no respon a les ordres contradictòries que arriben des del cervell. I tornes a guardar aquell tros de paper que no servint per a res per a tu té tot el significat en el fons del calaix del qual no hauria d’haver sortit.

Suposo que és tan sols qüestió de temps acostumar-se a un nou lloc, convertir un espai buit en un espai amb nous records que facin tornar al seu lloc aquells records que et persegueixen i fan que somniïs amb coses ja impossibles d’aconseguir, però de moment aquest temps necessari encara no ha passat, i les portes tancades del passat segueixen ben guardades en el present.