dissabte, 13 de setembre de 2008

limbo

Divendres vaig estar al limbo, aquell lloc on tot està a per decidir, on encara no t’han jutjat ni han escollit a quin costat aniràs, si estaràs amb els bon o amb els dolents.

Allà la vetllada va passar entre confidències, secrets i alguna que altra confessió. Aquestes vetllades a vegades poden ser perilloses, la sensació de no saber on ets et pot trair, i amb l’ambrosia roja que preníem tot es diluïa, les paraules deixaven de tenir el sentit que tenien per tenir el que tu volies que tinguessin, tot fluïa amb la rapidesa d’aquell que no té pressa.

En aquell limbo vaig retrobar una part de mi que havia oblidat, una part del passat que m’havia fet arribar fins on ara sóc però que ja no recordava, vaig veure les coses clares i vaig respondre alguns dels meus perquès.

Tot i que no sempre les respostes són les que voldríem, a vegades estar bé saber perquè et tenen en el limbo sense atrevir-se a enviar-te al cel o a l’infern.

Em sembla que estem en el limbo perquè ningú mereix el cel i no tothom mereix l’infern. En tot cas, divendres vaig estar més a prop del cel que de l’infern, i de tant en tant, no notar l’escalfor del foc sota els teus peus, s’agraeix.

1 comentari:

Jordim ha dit...

Si hay algo depues de morir, yo acabré en el limbo, y estoy seguro que muy acompañado..