dilluns, 1 de setembre de 2008

m'agradaria ser tu

Avui hi havia gent a la parada del bus, el 32 estava a rebentar, i el 27 no estava tant buit com divendres. Tothom torna a la feina, tothom en parlar, expliquem els viatges i les aventures d’estiu amb els cafès de primera hora que s’allarguen més d’allò que és habitual. I escoltant totes les històries, tots els viatges i les lamentacions per tornar a la feina penso que en el fons ens agrada aquesta rutina, que estem enganxats a la feina i a la vida que ens hem creat. Perquè si no és així no entenc per què continuem aixecant-nos a les 7:30 per anar a la nostra feina, quan ens podríem escapar de tota aquesta vida que ens hem creat i diem que no ens agrada, que és horrible treballar. Doncs si realment no ens agrada perquè ho fem? Pels diners? Per la hipoteca? Per menjar?

No. Crec que ho fem per por. Per por a trencar la nostra rutina segura, per por a allò que molts somniem, perquè, a diferència de uns pocs, a la majoria de nosaltres ens fa por perseguir els nostres somnis i ens quedem a mig camí, els anem canviant i ens anem conformant mentre ens enganyem a nosaltres mateixos.

Envejo tota aquella gent que és capaç de deixar la seva vida i intentar complir el seu somni. Envejo tots aquells que tenen clar on volen arribar i hi arriben, perquè si saps on vols anar, hi vas. I malgrat tota la gent a la que envejo i admiro, hi ha persones que diuen envejar la meva vida, i jo no puc fer més que posar-me a riure per no plorar.

5 comentaris:

Salva ha dit...

Arriba un moment, en el que obres els ulls i ets conscient que, malgrat tota la preparació que hagis rebut i t'hagis donat a tu mateix, el que de debó compte és la voluntat, la voluntat d'actuar.

És quan tens l'oportunitat d'aconseguir allò que dessitges i convertir-te en imparable.

La por té molts noms i moltes formes.

Jordim ha dit...

La vida puede llegar a ser deprimente hast extremos insospechados. Creo, de todas maneras, que a ciertas edades no hay que desisitir en perseguir lo que sueñas, siempre y cuando el sueño sea perseguible..

Atlántida ha dit...

A vegades a mi també m'agradaria trencar amb tot, però tens raó jo també tinc por, costa massa allunyar-se del que tenim i del que ens dóna seguretat, per embarcar-nos en una aventura darrera de somnis que no estan garantits.

Encara pots lluitar pels teus somnis, Pat! I sí, jo et tinc una mica d'enveja! Vinga guapa, ànims que et queden milers de coses per viure i milers de coses que t'ompliràn.

Patrícia ha dit...

potser el més complicat és tenir clar quin és el nostre somni

Anònim ha dit...

Doncs si... Jo em compto entre aquells que tenen massa por per apretar a córrer en direcció als seus somnis assumint-ne totes les conseqüències. Però el que trobo més difícil, com més passa el temps, és saber exactament, d'entre tants i tants somnis que tinc, quin és aquell pel qual val la pena deixar-ho tot i apretar a córrer.