Torno d’un cap de setmana de muntanya, de cims, d’esgarrapades, de butllofes rebentades, de sobres de pasta en pols, de galetes de xocolata, de cremades i marques de paleta, de cansament, de mal de cap i desmais, i de no aconseguir els 10.
Sí, l’objectiu eren 10 tres mil, i jo els 4 últims els vaig deixar per un altre dia, potser hauria pogut insistir, oblidar-me del dolor i el cansament, però com diuen, tant bo és insistir com saber-se retirar.
I jo em vaig saber retirar, sí, em queda l’amarg regust de no haver-ho aconseguit, però traient-me les botes, posant-me les sandàlies i veient els meus talons en carn viva, no puc evitar pensar que aquest 6 tres mil, sumats als altres dos que ja tenia, no estan gens malament per a una noia de mar.
Tanquem portes. S’ha acabat. És el final. És el principi. És una nova vida. És deixar enrere una vida tranquil·la, còmoda, amb alegries i algun enfado, amb nits de gelats i mojitos i nits de teles silencioses.
Tot té el seu final, i aquest és el nostre. Han estat uns any inoblidables que recordaré sempre amb molt de carinyo, i quan serem grans i ens retrobem recordarem totes les experiències, ens direm el que no ens vam atrevir a dir perquè ja no serà important, perquè ja no podrà fer mal, perquè ens farà riure. Riurem de les cortines vermelles, de la làmpada de tortures, de la rentadora i la sisi i pensaré que vaig ser feliç. Pensaré en les persones que en aquella època van passar per la meva vida, amb les que vaig compartir la meva vida i segueixen en la meva vida.. Pensaré que vaig aprendre, o intuir, què és la vida, que em van sortir arrugues i canes entre les nostres parets plenes de records tintats de lila i blanc. Que em vaig fer gran a força de finals forçats entre aquestes parets. I ara ha arribat el seu final. Recordaré amb molt de carinyo i, depenent de la vida que tindré d’ara endavant, potser també amb melancolia, aquestes anys viscuts.
Però com tots sabem res dura per sempre, i aquí s’acaba el nostre sempre. Aquí comença el meu ara. Encara em queden setmanes per pair-ho encara tinc temps per veure quin camí prendre, però aquest temps és ja el compte enrere d’un final anuncia’t des del principi, un final que em portarà a un nou principi ple incerteses i possibilitats. A “Desnuda i abierta de piernas” la Rebeca deia: Uno no debería empezar nunca nada, nunca se sabe dónde te puede llevar un principio. Jo canvio la frase: Un hauria de començar-ho tot, mai se sap a quin final et pot portar un principi.
El que realment importa és el camí fins arribar al final i, per a mi, aquest camí ha estat, en general, un plaer.
Hi ha un complot! Tots els aparelles electrònics estan en contra meva.
Arribo a casa i m’informen que el meu PCPersonal s’ha declarat en vaga, que diu que li presto l’atenció que necessita i que es sent ofès per la meva falta d’interès per ell. La realitat però és que està gelós de l’ordinador de la feina, amb el que amb passo hores i hores dia rere dia. Jo li he intentat explicar que no és el mateix, que l’important no és el temps que passi amb el PCFeina sinó la qualitat del temps. I l’intento explicar que si tinc temps d’oci i escullo un PC és a ell a qui escullo. Potser però està enfadat perquè el meu temps d’oci si puc evitar-ho no el passo amb ell... hauré de mirar com tranquil·litzar-lo... però el cert és que potser té raó d’estar gelós, no del PCFeina però sí del Sol, de la Primavera i de l’Aire Lliure... si és que ha de ser dur ser PC.
Arribo al pis i poso una rentadora, que després de dues setmanes sense mirar-la ja em tocava fer-li una mica de cas, sembla que no em guarda cap mena de ressentiment i veig de reüll mentre frego els plats que va donant voltes. El problema apareix quan me’n vaig a córrer i deixo de fer-li companyia. Torno al cap d’una estona i ja se m’ha rebel·lat. No em vol fer el centrifugat, intento calmar-la li trio de nou el programa i em quedo a fer-li una estona de companyia, però ella segueix tossuda, que no vol centrifugar i que no la faré canviar d’opinió... després de veure que no hi ha res a fer la deixo per impossible, me’n vaig a dormir i la castigo parant-la! Demà al matí ja parlarem seriosament... per sort al matí es comporta i m’acaba el centrifugat que no em va voler fer ahir... però tot això ha fet que no dormi bé.
No m’agrada anar a dormir enfadada... ni que sigui amb una màquina!
Sempre hi ha temps per a un post comenta una gran escriptora...
serà que jo no sóc cap gran escriptora...
serà que per a mi no és tracta que no tingui temps per escriure, (sempre hi ha temps per fer quatre ratlles en un full en blanc)...
serà que no sé ben bé què escriure...
serà que jo últimament no m’acabo de sentir ben bé res...
serà que em sembla que vaig deixant-me portar pel vent d’un costat a l’altre sense saber ben bé on vull anar...
serà que no tinc res a dir o que no vull dir allò que podria tenir a dir...
serà que no vull ser esclava de les meves paraules...
serà que no vull mostrar la meva debilitat...
serà que ja no sé on és casa meva...
serà que ja no sé quin és el meu lloc...
serà que em sento perduda i ni escriure fa que trobi el meu lloc
Seran moltes coses, però el cert és que porto mesos sense passar per aquest blog, el cert és que si no hagués rebut un mail avui potser tampoc hi hauria passat...
Podrien ser moltes coses però segurament simplement serà el temps....
Tots volem pensar que som especials. Ens agrada creure que som els primers que descobrim alguna cosa, que som els primers a qui ens porten a algun lloc, que som els primers amb els que es fa quelcom, i el cert és que quan arribes a certa edat ja no ets el primer en res. O encara que per a tu sigui el primer cop per altres no és la primera vegada. Ja han viscut aquella experiència amb algú altre, tu simplement estàs seguint un camí ja marcat i ni tan sols ho saps.
És inevitable que quan més coses vius menys coses et queden per viure per primera vegada, però tots volem creure que som especials, i que hi ha coses que es fan per primera vegada amb tu, i descobrir que no és així deixa un regust amarg, saps que no hi ha motiu per sentir-ho així, que l'important és l'ara i l'avui, però pensar que tot el que tu has viscut ja ho ha viscut algú altre, que tot el que tu has dit ja ho ha dit algú altre, no et fa sentir especial ni diferent, fa que la sensació que vas tenir en aquell moment, en què t'hi senties, perdi valor perquè et fa sentir com un número més en una llista no acabada.
En definitiva, pensar que ets com qualsevol altre fa que et sentis com qualsevol, i a tots ens agrada sentir-nos especials.
Avui he fet neteja. Neteja de la bústia de correu, i he redescobert mails de fa anys: He redescobert llargues converses amb un amic que ja gairebé no recordava. Algunes cartes de socors que vaig contestar esperant poder donar el cònsol que necessitaven. He trobat originals invitacions a sopar de persones que mai he acabat de conèixer. Una declaració d’amor en tota regla, entre altres mails còmplices, d’una persona que em va estima més del que em pensava, a qui li dec gran part del que ara sóc, i que no va poder suportar deixar d’estimar-me tant com declarava en el seu mail. He trobat el mail d’algú que tenia ganes de conèixer-me però que no s’atrevia. Mails que anunciaven un futur que no va arribar mai. Notes on és reconeixen els errors del passat però on no es demanen disculpes i s’acusa el destí del que ell no es va atrevir a fer. Mails educats on el contingut real del mail es troba entre les línies, mails que diuen molt sense dir res. Propostes de cites a cegues en què dos desconeguts es parlen amb la complicitat de qui no té res a perdre i molt a guanyar.
En definitiva, fer neteja de la bústia a significat fer un repàs de la meva vida (des de l’aparició de l’e-mail) i de les persones que hi han passat, ja sigui simplement passat de llarg, de puntetes i sense fer soroll, com amb pas més ferm i deixant petjada, però sobretot m’alegra veure que hi ha moltes persones que no han passat. Persones que segueixen enviant-me mails, notes, mirades, bromes, complicitat, detalls, persones que segueixen a l’altre costat de la pantalla i en la meva vida.
Us deixo amb la invitació a un sopar al que mai vaig anar:
Benvolguda pòtula que jaus en mon record,
Quin goig saber que llegui aquestes línies, que són presents els moments viscuts i que maleïu el dia que descurosament em vàreu donar la vostra adreça.
Potser que no hàgiu perdu la raó bonica, que seguiu robant cors allí a la vostra contrada i que engrunes de temps no tingue per perdre, però res hi perd l'home de cor en voler veure reeixida una emoció.
Sàpigues doncs, en essència per si us heu perdur, que us conviden a Barcelona, sigui a sopar o a xerrar tot recordant l'emprempta dels anys passats.
Per altre banda, per bé que amb pesar, entendrñe que no sentiu predilecció en atençar-vos al record.... feu-ho doncs per passar una estona d'allò més plaent.
M'acompanyen fidelment mon cosí i un amic amb els qui batallar és feina agraïda i de ben segur tot un regal per a vos.
Bo que aproveu vèncer tota ressistència i el vostre ànim sigui còmplice al meu, su us resulta feixuc un encontre de tal magnitud, la vostra dolcessa no comptarà indefensió, seré jo mateix qui em prengui un cafè amb vos, catalana dema de dolç cor
Divendres tinc dinar de Nadal d’empresa, dissabte sopar de Nadal amb amics, diumenge berenar de Nadal amb amigues, dijous sopar de Nadal amb la família Catarsi, i així podria continuar fins molt més enllà del que coneixem com a festes nadalenques, tinc la sensació que aquest Nadal s’allargarà fins el febrer. Amb la urticària que em provoquen aquestes festes em temo que acabaré amb un empatx de torrons, amics invisibles, arbres de nadal, pares noël pujant per balcons i sobretot amb alguna (o més d’una) intoxicació etílica per fer més fàcils aquestes festes que et recorden tots els que no hi són.
Sé que en el fons Nadal és només l’excusa per veure a moltes d’aquelles persones que estimes però no sempre veus, sé que això és el que es diu, però segurament per això no m’acaba d’agradar. No entenc que necessitis excuses per veure a les persones que t’estimes, per quedar amb algú amb qui et ve de gust quedar. No entenc per què tot s’ha de fer per Nadal. Per això em sembla que el millor sopar de Nadal serà aquell que celebrarem al febrer o a l’abril, perquè si el Nadal és una excusa per quedar amb les persones que t’estimes o aprecies, vull que sempre sigui Nadal. Vull tenir sempre una excusa per quedar amb totes i cada una de les persones que formen part de la meva vida. Però no vull que hagi de ser perquè un calendari diu que toca.
No m’agrada el Nadal, no és la millor època de l’any, fa fred i fa mandra sortir de casa i tothom va de botiga en botiga i tot està ple de gent i has de fer més coses de les que potser et vindria de gust fer i has de quedar amb més gent només perquè és Nadal i potser just el dia 25 no et ve de gust anar a dinar i potser poden haver-hi molts altres contres, però com que és Nadal s’ha de fer.
Sé que el meu problema és la sensació de fer les coses per obligació en comptes de per voluntat, però no puc evitar tenir dubtes sobre si per Nadal faig les coses o quedo amb la gent perquè vull o perquè toca. Sé que és cosa meva i que per a la majoria Nadal és una èpocafeliç en què es fa el que es vol però jo, com moltes altres coses, no ho acabo de tenir clar.
