Infidels

El personal de Renfe de nou està de vaga, decideix que vol reclamar una sèrie de coses i per aconseguir-ho fa vaga. No sé què reclamen, ni a qui, per això no sé si estic a favor o en contra de les seves revindicacions. Però estic convençuda que fent vaga no es molesta a la gent que s’hauria de molestar per aconseguir el seus objectius. Es molesta als que agafem el tren cada dia, o si més no sovint, per anar o tornar de la feina o dels estudis.

L’última vaga que van fer em va agafar per sorpresa, i sense esperar-m’ho, em vaig trobar a l’andana de sants amb una multitud de gent. Entre tanta gent esperant hi havia un home amb qui em vaig fixar, segurament era uns anys més gran que jo, tot i que amb la roba de feina (americana i corbata) m’és difícil precisar les edats. Els nostres ulls es van creuar i evitar com tantes vegades passa quan vas en transport públic. Però Renfe, i les reduïdes dimensions del tren per a transportar tanta gent, van fer que al pujar al tren ens trobéssim un davant de l’altre i sense lloc per a l’espai vital de cadascú. Davant la incomoditat que suposa estar tocant-se amb un desconegut, vam intercanviar un parell de mirades de disculpa i de comprensió, i d’aquí, al cap d’algunes parades i amb alguns viatgers més, algunes frases típiques comentant irònicament els avantatges d’aquest transport públic.

Finalment, el tren es va buidar i els dos vam poder seure, un davant de l’altre igual però aquest cop amb més espai entre nosaltres. Vam seguir comentant del tema que teníem en comú, en una d’aquelles converses banals que a vegades no saps com acabar. En un moment de silenci, els meus ulls es van desplaçar cap a les seves mans, i vaig veure que duia un anell de casat, o si més no ho semblava. Ell va adonar-se de la direcció dels meus ulls i es va tapar la mà esquerra amb la mà dreta. Va ser un gest natural, i potser sense segones intencions, però en aquell moment em va venir al cap que el 70% de la nostra comunicació no és verbal. Té més a veure amb els nostres gestos que amb les nostres paraules.

Potser aquell desconegut m’estava dient alguna cosa?

Alumbra mi vida

regals que no tenen preu

Altre cop maig, altre cop mes d’aniversaris, de picnics, de sopars, de sortir a córrer, de dinars amb vistes al mar i de platja. Altre cop un mes de maig amb sol i pluja. Un mes de maig que sempre ha estat relacionat amb els regals regalats i els regals oblidats.

M’agraden els regals. M’agrada que algú em regali alguna cosa perquè ha pensat en mi, perquè aquella cosa portava el meu nom i me l’ha comprat, encara que sigui un petit detall. O perquè a pensat que la podré fer servir i la podré compartir amb qui me la regala. O perquè em serà útil. O per qualsevol motiu, m’agraden els regals que parlen de mi.

Però, sobretot, m’agraden els regals que no són coses, que no es poden comprar, regals que no sempre es poden tocar. I aquest any he tingut molts d’aquests regals. Per fi, després de molt de temps m’ha tornat a venir de gust abraçar a algú a qui no em venia de gust abraçar. M’he dedicat a la cuina i els qui han provat els meus experiments m’han regalat un “mmmmm que bo!”. M’han regalat un dinar de cada any en què cada any es parlava del que aquest any no s’ha parlat. M’han regalat un suc de taronja fet entre volta i volta de llençols mentre jo em treia les lleganyes... i m’han regalat molts altres moments, molts records que no tenen preu. Gràcies.

el destí

Sens dubte el destí està molt avorrit.

petits plaers

M’agraden els detalls, les petites coses del dia a dia que fan que se’m dibuixi un mig somriure involuntari. M’agrada quan, caminant pel carrer, et creues amb algú sense acabar de coordinar els vostres camins i, durant uns segons, sembla que ballis amb aquella persona al ritme d’una música que ningú sent, i que després el somriure cordial es converteix en un somriure de complicitat per voler seguir els dos el mateix camí i acaba amb un cordial adéu entre riures una vegada us aclariu.

M’agraden els cafès amb espuma compartits amb algú a qui no li agrada l’espuma dels cafès. M’agrada la complicitat que es desprèn quan amb la cullereta robo aquella espuma fent un favor i donant-me un gust. Per a mi, és un d’aquells petits plaers de la vida. M’agraden aquells petons amb gust de cafè amb llet del matí. M’agrada buscar i trobar les pessigolles d’algú entre els llençols quan els ulls encara no estan oberts. M’agraden els esmorzars de dissabte amb el diari i la calma que es desprèn d’un dia sense presses. M’agraden també els esmorzars compartits en hotels o bars, lluny o a prop de casa, en els quals la conversa no és necessària. M’agrada poder estar amb algú sense sentir la necessitat d’haver de parlar. M’agrada arribar al pis i veure que hi ha algú que té coses a explicar-me, però també m’agrada arribar i que sigui un dia per a no dir res. M’agrada arribar a casa i fer una abraçada a les persones que estimo però saber que si no ho faig no passa res, saben que les estimo igual.

En definitiva, m’agraden els petits detalls, els petits moments que fan que la vida sigui més vida. Moments que poden ser quotidians i normals però que per a mi són especials.

my baby just cares for me

Associo algunes cançons a moments viscuts amb persones concretes. Acostumen a ser cançons no massa conegudes per a mi fins el moment que les comparteixo, a partir de llavors, s’estableix un nexe entre les seves melodies i els meus records, i cada cop que la meva nefasta oïda identifica les notes de la melodia, el cervell rememora aquells moments viscuts. Per exemple: les notes de “Sweet Caroline” m’evoquen a l’olor de suc de taronja i la tranquil·litat del primer dissabte al matí a casa seva. “Always” als viatges d’estiu amb les finestres baixades i el vent despentinant-me els cabells mentre destrossem la cançó intentant cantar-la, “Lo noto” a un concert al palau St. Jordi després d’un dia d’improvisacions, “20 de abril” a una festa major amb un final no del tot feliç. I així podria trobar moltes altres cançons.

Però hi ha una cançó que sempre m’havia recordat a algú en concret, és una cançó tranquil·la que associo a un trajecte per una carretera de corbes anant cap a Masnou una nit d’estiu de ja fa molts anys. És una cançó que no acostumo a escoltar, tot i que m’agrada. I em va resultar curiós que, després de molt de temps sense escoltar-la, la vaig tornar a sentir mentre visitava un altre continent, estava en un altre món i amb algú diferent a les altres vegades que l’havia escoltat i, evidentment, vaig tornar a pensar en aquella primera persona a qui em recordava la cançó, i em va alegrar descobrir que, des de la distància del temps i l’espai, els records a vegades són més bonics que la realitat.

persones

Hi ha persones que em cansen.