dimarts, 1 de juny de 2010

Infidels

El personal de Renfe de nou està de vaga, decideix que vol reclamar una sèrie de coses i per aconseguir-ho fa vaga. No sé què reclamen, ni a qui, per això no sé si estic a favor o en contra de les seves revindicacions. Però estic convençuda que fent vaga no es molesta a la gent que s’hauria de molestar per aconseguir el seus objectius. Es molesta als que agafem el tren cada dia, o si més no sovint, per anar o tornar de la feina o dels estudis.

L’última vaga que van fer em va agafar per sorpresa, i sense esperar-m’ho, em vaig trobar a l’andana de sants amb una multitud de gent. Entre tanta gent esperant hi havia un home amb qui em vaig fixar, segurament era uns anys més gran que jo, tot i que amb la roba de feina (americana i corbata) m’és difícil precisar les edats. Els nostres ulls es van creuar i evitar com tantes vegades passa quan vas en transport públic. Però Renfe, i les reduïdes dimensions del tren per a transportar tanta gent, van fer que al pujar al tren ens trobéssim un davant de l’altre i sense lloc per a l’espai vital de cadascú. Davant la incomoditat que suposa estar tocant-se amb un desconegut, vam intercanviar un parell de mirades de disculpa i de comprensió, i d’aquí, al cap d’algunes parades i amb alguns viatgers més, algunes frases típiques comentant irònicament els avantatges d’aquest transport públic.

Finalment, el tren es va buidar i els dos vam poder seure, un davant de l’altre igual però aquest cop amb més espai entre nosaltres. Vam seguir comentant del tema que teníem en comú, en una d’aquelles converses banals que a vegades no saps com acabar. En un moment de silenci, els meus ulls es van desplaçar cap a les seves mans, i vaig veure que duia un anell de casat, o si més no ho semblava. Ell va adonar-se de la direcció dels meus ulls i es va tapar la mà esquerra amb la mà dreta. Va ser un gest natural, i potser sense segones intencions, però en aquell moment em va venir al cap que el 70% de la nostra comunicació no és verbal. Té més a veure amb els nostres gestos que amb les nostres paraules.

Potser aquell desconegut m’estava dient alguna cosa?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Nunca he creido mucho en las zarandajas de la comunicacion no verbal, la grafología y demás, pero sí que es probable que el tipo quisiera ligar contigo.

FRIKI ha dit...

Angoixa i una certa timidesa amb una mala jugada hormonal...