take a break

Necessito parar. Necessito respirar. Necessito relaxar-me. Necessito un break de tot i un molt de tu.

missatges perduts

Aquest cap de setmana he perdut un missatge. La meva resposta a una pregunta concreta ha tardat més en arribar del que hauria d’haver tardat, mentre jo convençuda que ja estava al seu lloc anava atabalada per anar com sempre a última hora, a l’altre costat del meu món algú esperava la meva resposta.

No sé com ni per què, però aquests missatge perdut em va fer perdre hores i nervis. Per sort tot va ser un problema del canal de comunicació o no de la comunicació.

Però m’ha semblat curiós pensar que a vegades la nostra vida pot canviar per culpa un simple missatge entregat a temps o a destemps. Només em queda esperar que no m’arribin missatges fora de temps, quan ja no hi hagi temps de canviar ni desfer el malentès.

I esperar estar sempre en el lloc adequat en el moment correcte. Per ara, em sembla que hi estic.

Decepcions

Després d’anys d’estar amb algunes persones et penses que les coneixes, que pots confiar en elles, i que entenen els teus dobles sentits.

I de cop, un dia, sense saber ben bé com, obres els ulls i t’adones que són uns desconeguts i que potser mai els havies conegut, són unes persones totalment extranyes, diferents a aquells qui creies que eren, i et preguntes si fingien llavors o si és que han canviat. Però es pot canviar tant?

A vegades sap greu veure com tot el que t’havies dit per reafirmar la teva teoria és cert. A vegades sap greu tenir raó. Però així és la vida a vegades ens equivoquem i d’altres no.

Tot i que aquesta vegada hauria preferit equivocar-me.

m'agrada el 27

Ufff 27 anys ja porto en aquest món!

Segurament, ja no sóc la mateixa criatura innocent que devia ser amb 2 anyets, però sé que una part de mi segueix sent encara una nena ingènua que és feliç amb un simple gelat, amb una tarda a la platja i amb una batalla campal a l’habitació.

Segueixo sent aquella nena que no és capaç d’estar quieta quan està nerviosa. Que s’aguanta el riure quan sap que ha fet una malifeta, i que veu el futur amb il·lusió, que saps que encara hi ha molt per fer, molts llocs per descobrir, moltes persones per conèixer, molts silencies per compartir.

I que, segur, també hi hauran moltes caigudes de les que m’hauré d’aixecar, tot i així crec que ja he sobreviscut a la pitjor caiguda, i ara que m’he tornat a alçar les coses tenen un perspectiva molt més tranquil·la i relaxada. Des de la meva posició ara sé que tot està on ha d’estar.

M’agraden els 27, estic segura que serà una edat d’inicis, de projectes i de decisions. I tot i els canvis, que estic segura que hi hauran, espero que algunes coses no canviïn mai.

jo sempre estic bé

És cert, últimament tothom parla del temps, de com de ràpid passa tot, de que sense adonar-nos-en ja estem arribant a les portes de l’estiu.

Personalment, tinc la sensació que no tinc temps per a res, últimament no paro, i tot i que en tinc ganes sempre trobo alguna cosa millor a fer abans que asseure’m i pensar on sóc i on vull anar. Potser serà que he aprés que no sé on sóc ni on vull anar, però m’és igual. Sé que sóc qui vull ser.

Primer pensava que em feia por parar per si tots els records que em persegueixen prenien formes tenebroses i m’absorbien en la seva voràgine de tenebres i de por, però ara crec que ja no es tracta de fugir, simplement es tracta de gaudir, parar-se no a pensar però sí a contemplar el teu voltat. Veure des de la distància tot allò i aquells a qui has deixat enrere però segueixen al teu costat. Ja no em fa mal mirar enrere, em sorprèn que fins i tot em vingui de gust recordar tots els bons moments que ja no tornaran, i que en comptes de caure’m un a llàgrima sigui un somriure el què se’m dibuixa als llavis.

Potser és cert allò que sempre dic quan em pregunten com estic. Potser és cert que “jo sempre estic bé.”

bombons

Com m'agraden els bombons quan estic a dieta!

papallones

Aquesta nit una vibració inesperada, gairebé imperceptible m’ha fet allunyar-me de Morfeu, he obert un ull per veure què era allò i al adonar-me’n no he pogut evitar despertar-me del tot mentre un munt de papallones aletejaven pel meu estomac.

És una tonteria, he pensat: “torna’t al llit i a dormir que demà no hi haurà qui t’aixequi! “ però el mal ja estava fet. El meu cap a començat a donar voltes i més voltes sobre un mateix eix que no té cap punt de suport ni motiu.

Però malgrat això les papallones continuen volant en el meu estomac a l’espera del pròxim respir.

M’agrada.