parts de mi

Últimament estic espessa, em costa centrar-me en les coses i estar atenta, mai he estat una persona especialment constant, i fins i tot a mi em sorprenia la meva constància, més o menys regular en aquest bloc. El faig servir per exterioritzar algunes de els coses que no sóc capaç d’exterioritzar amb paraula, en el bloc expresso totes les meves pors i els meus drames, encara més dramatitzats. Llegir aquestes línies és entrar dins una petita parcel·la de la meva vida que normalment no acostumo a mostrar, ja que és una part molt petita de mi, una part que no vull que domini tot el que sóc, però que tampoc vull que desaparegui perquè també forma part del que sóc. I puc ser moltes coses.

canvis

Amb el pas del temps t’adones que les coses no són permanents, tot canvia. Hi ha canvis a millor, canvis a pitjor, i simplement canvis. Alguns d’aquest canvis els hem buscat, alguns els hem trobat i altres els hem intentat evitar. Però quan aquests canvis han estat buscats i veus que un cop has aconseguit canviar el que volies canviar i que estàs igual de buit que abans, t’adones que per més canvis que busquis, que aconsegueixis, mai estaràs satisfet, sempre hi haurà algun altre motiu per canviar alguna cosa.

Tot canvia, res és permanent.

sol de otoño

fets

Som dimecres, és un fet. Igual que és un fet que aquest cap de setmana ha estat molt dur, m’ha deixat un regust molt amarg, un regust que no crec que desaparegui fins d’aquí molt temps, si és que al final desapareix.

És un fet que no hi ha res que duri per sempre, per tant suposo que aquesta amargor que ara mateix forma part de mi també s’esvairà, el pas del temps tot ho difumina. És un fet que jo no puc fer res, és un fet que el destí ja està triat, és un fet que res tornarà ser el que era.

Són fets. Són realitats que no m’agraden. Però per dur que sigui, també això passarà.

why?

Plorar

He de fer una confessió. Últimament ploro. Ploro molt i per la tonteria més gran que us pugueu imaginar. No sé per què, però és així. L’altre dia em vaig trobar a mi mateixa plorant al llegir un article, no massa trist, del diari. Sembla que els meus ulls necessitin inundar-se cada dos per tres i que jo no tingui control sobre ells. I és curiós perquè no es tracta de plorar per un dolor que tinguis al pit o per alguna cosa que tingui a veure directament amb tu. Ploro per qualsevol nimietat! És més, només ploro per coses insignificants.

Per mi que el meu cos s’ha revelat contra la meva ment, ha decidit que ja en té prou de ser dominat i que ara serà ell qui decidirà, i jo, em veig incapaç de controlar els meus llagrimalls. Ja no és el meu cap el que controla els sentiments, jo no sóc jo la que decideix. Ara és el meu cos el que decideix quan em toca plorar i quan em toca riure, i jo no puc fer més que acceptar-ho. Així que si em veieu plorar no us preocupeu, no sóc jo qui plora sinó el meu cos. Jo estic bé.

records d'un temps passat

De tant en tant apareixen imatges que em fan tornar enrere en el temps, em transporten a records viscuts ja fa temps. Records que gairebé estaven oblidats sota la realitat de l’actualitat. I és llavors que m’adono que m’agrada mirar enrere, que m’agrada la vida que he tingut, i per què no? la que estic tenint.

Penso que segurament abans era més feliç. Que tenia menys preocupacions, i pocs mals de caps, però que en aquell moment tampoc ho sabia.

Ara m’adono que hi va haver un temps en que vaig ser feliç sense saber-ho. Tot i que així és la felicitat: fins que no t’abandona no et dones compte que l’havies tingut.