my baby just cares for me

Associo algunes cançons a moments viscuts amb persones concretes. Acostumen a ser cançons no massa conegudes per a mi fins el moment que les comparteixo, a partir de llavors, s’estableix un nexe entre les seves melodies i els meus records, i cada cop que la meva nefasta oïda identifica les notes de la melodia, el cervell rememora aquells moments viscuts. Per exemple: les notes de “Sweet Caroline” m’evoquen a l’olor de suc de taronja i la tranquil·litat del primer dissabte al matí a casa seva. “Always” als viatges d’estiu amb les finestres baixades i el vent despentinant-me els cabells mentre destrossem la cançó intentant cantar-la, “Lo noto” a un concert al palau St. Jordi després d’un dia d’improvisacions, “20 de abril” a una festa major amb un final no del tot feliç. I així podria trobar moltes altres cançons.

Però hi ha una cançó que sempre m’havia recordat a algú en concret, és una cançó tranquil·la que associo a un trajecte per una carretera de corbes anant cap a Masnou una nit d’estiu de ja fa molts anys. És una cançó que no acostumo a escoltar, tot i que m’agrada. I em va resultar curiós que, després de molt de temps sense escoltar-la, la vaig tornar a sentir mentre visitava un altre continent, estava en un altre món i amb algú diferent a les altres vegades que l’havia escoltat i, evidentment, vaig tornar a pensar en aquella primera persona a qui em recordava la cançó, i em va alegrar descobrir que, des de la distància del temps i l’espai, els records a vegades són més bonics que la realitat.

persones

Hi ha persones que em cansen.

dolces propostes

Ha passat la setmana santa i amb ella els quatre dies de vacances. Les rutines diàries tornen a ser un fet, i jo, desprès de dinars en família, cerveses amb amics i passejades pel Montseny veig com s’acosta una altra primavera, com el temps inevitablement se’ns escapa i es gaudeix entre els moments que vivim.

En un d’aquests moments tranquils amb gust a patates d’olot, pollastre a la cassola i pastís de crema (perquè no s’ha d’oblidar mai que les coses importants passen entre menjars), de cop, algú a qui estimo de manera incondicional, tot i ser, segurament, la persona que més cops m’ha fet plorar. Algú a qui m’estimo per formar part de la meva vida des d’abans de néixer, em fa una proposta, em demana que formi part d’una idea que, a priori, em sembla d’escabellada, massa complicada i poc viable. Però tot i així, des de que m’ho va proposar hi he pensat més del que m’hauria imaginat, de poc viable ha passat a ser una possibilitat, una oportunitat per un canvi diferent al que m’havia imaginat. Un repte que potser es quedarà en no res però de moment dóna voltes al meu cap.

La seva proposta està plena de dolçor i té molts contres, però veure’l il·lusionat, motivat i amb ganes fa que jo també m’ho plantegi realment. Per ara no hi ha pressa, no s’ha de donar cap resposta però se’n pot anar parlant, i la idea d’un projecte comú, en el fons, em sembla que m’agrada. Hi hauré de pensar (encara que no m’agradi pensar).

imperfeccions

La meva vida és imperfecta, ja fa temps que ho sé i m’he acostumat a totes les meves imperfeccions i fins i tot els hi he agafat carinyo. Però el fet que la meva vida sigui imperfecta fa que jo també ho sigui.

Sóc una persona imperfecta, només cal mirar al meu voltant per adonar-se’n. Les parets de la meva habitació pintades de lila no tenen cap línia recta i el sostre pintat de blanc té taques liles per tot arreu. Un dia, algú em va dir que podria pintar les taques liles del sostre altre cop de blanc i així no es veurien, jo no m’ho havia ni plantejat, però al fer-ho em vaig adonar que no m’agradava la idea. M’agraden les taques liles del sostre blanc. M’agrada que la cortina no arribi a tapar del tot la finestra perquè no vaig poder fer els forats per penjar la barra on volia. M’agrada que aquell quadre, que tant em va costar trobar per decorar la meva habitació, estigui tort.

En definitiva, m’agraden totes les imperfeccions de la meva habitació perquè per a mi tenen un sentit. Tots aquests defectes són part de mi, són una mica jo mateixa. Perquè sóc imperfecta i m’agrada ser-ho, encara que hi ha dies que m’agradaria que la meva vida fos més perfecta sé que la perfecció m’avorriria i buscaria la manera de tornar a les imperfeccions.