dilluns, 5 d’abril de 2010

imperfeccions

La meva vida és imperfecta, ja fa temps que ho sé i m’he acostumat a totes les meves imperfeccions i fins i tot els hi he agafat carinyo. Però el fet que la meva vida sigui imperfecta fa que jo també ho sigui.

Sóc una persona imperfecta, només cal mirar al meu voltant per adonar-se’n. Les parets de la meva habitació pintades de lila no tenen cap línia recta i el sostre pintat de blanc té taques liles per tot arreu. Un dia, algú em va dir que podria pintar les taques liles del sostre altre cop de blanc i així no es veurien, jo no m’ho havia ni plantejat, però al fer-ho em vaig adonar que no m’agradava la idea. M’agraden les taques liles del sostre blanc. M’agrada que la cortina no arribi a tapar del tot la finestra perquè no vaig poder fer els forats per penjar la barra on volia. M’agrada que aquell quadre, que tant em va costar trobar per decorar la meva habitació, estigui tort.

En definitiva, m’agraden totes les imperfeccions de la meva habitació perquè per a mi tenen un sentit. Tots aquests defectes són part de mi, són una mica jo mateixa. Perquè sóc imperfecta i m’agrada ser-ho, encara que hi ha dies que m’agradaria que la meva vida fos més perfecta sé que la perfecció m’avorriria i buscaria la manera de tornar a les imperfeccions.