Ha passat la setmana santa i amb ella els quatre dies de vacances. Les rutines diàries tornen a ser un fet, i jo, desprès de dinars en família, cerveses amb amics i passejades pel Montseny veig com s’acosta una altra primavera, com el temps inevitablement se’ns escapa i es gaudeix entre els moments que vivim.En un d’aquests moments tranquils amb gust a patates d’olot, pollastre a la cassola i pastís de crema (perquè no s’ha d’oblidar mai que les coses importants passen entre menjars), de cop, algú a qui estimo de manera incondicional, tot i ser, segurament, la persona que més cops m’ha fet plorar. Algú a qui m’estimo per formar part de la meva vida des d’abans de néixer, em fa una proposta, em demana que formi part d’una idea que, a priori, em sembla d’escabellada, massa complicada i poc viable. Però tot i així, des de que m’ho va proposar hi he pensat més del que m’hauria imaginat, de poc viable ha passat a ser una possibilitat, una oportunitat per un canvi diferent al que m’havia imaginat. Un repte que potser es quedarà en no res però de moment dóna voltes al meu cap.
La seva proposta està plena de dolçor i té molts contres, però veure’l il·lusionat, motivat i amb ganes fa que jo també m’ho plantegi realment. Per ara no hi ha pressa, no s’ha de donar cap resposta però se’n pot anar parlant, i la idea d’un projecte comú, en el fons, em sembla que m’agrada. Hi hauré de pensar (encara que no m’agradi pensar).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada