desitjos

Ves amb compte amb el desitges perquè de vegades es converteix en realitat.

etapes

La vida són cicles, etapes que comencen i s’acaben, que s’obren i es tanquen, avui però, tinc la sensació que aquests cicles es repeteixen, tot torna a començar de nou, sóc just al mateix lloc que era fa un any.

Sembla que res ha canvia, tot segueix exactament igual. Trepitjo les petjades ja seques que vaig recórrer fa un any. Torno a tenir una obra de teatre per representar, torno a tenir un sopar d’aniversaris al què assistir, els plans són els mateixos que fa un any, res sembla haver canviat. I per un moment, tanco els ulls i em sembla que res ha canviat.

Però a l’obrir-los m’adono que els meus passos ja no són seguits per les mateixes persones, una de les passes que sempre estava al meu costat ja no hi és. Les seves marques encara es veuen, de fet, mai s’esborraran, però aquelles petjades ja mai es renovaran. Alguna cosa no és al lloc on era, alguna cosa ja mai més hi serà malgrat tot sembli el mateix.

La vida són cicles, i cada cicle és diferent, però ara tinc la sensació que el meu passat es repeteix, tot és el mateix que era i res és com hauria de ser.

London again!

somnis de princesa

Hi ha nenes que tenen debilitat pel rosa, que tenen debilitat per les princeses Disney i somnien amb el seu príncep blau. Jo no crec amb els prínceps blaus, les coses mai són tan senzilles i les persones mai són perfectes, per a mi els prínceps blaus, tard o d’hora es converteixen en gripaus. Però malgrat el meu poc entusiasme per aquests personatges hi ha nenes que viuen a l’espera que el seu cavaller aparegui damunt el cavall blanc i les rescati d’una vida sense amor i ningú, ni tan sols jo hauria de tenir el dret a trencar aquesta il·lusió. Cadascú té els seus somnis pels quals lluitar.

llar dolça llar

Aquesta nit no he dormit a casa. He passat la nit fora de casa. He dormit en una casa desconeguda i encara sense moblar, en una casa sense caliu, sense l’olor a pastís de xocolata fet al microones. Sense el meu llit individual en el qual he passat la major part de les nits de la meva vida. Avui he dormit en una casa en la qual l’únic electrodomèstic que hi ha és la freda nevera.

És un lloc on encara està tot per fer, tot per inventar i tot per crear, i malgrat que és un lloc nou i que algun dia l’hauré d’anomenar casa, encara no ho és i ara mateix no sé si ho arribarà a ser mai.

Dormir en un lloc desconegut, en un món que no és el meu m’ha provocat somnis curiosos, somnis d’un passat que feia temps que estaven guardats al calaix dels records, i que com aquells bitllets de viatges ja fets que ets incapaç de tirar; apareixen alguna d’aquelles vegades en què fas neteja, et quedes hores admirant-los i pensant: “l’hauria de llençar, no serveix per a res”. Però en el moment de la veritat, en el moment d’obrir la mà i deixar-lo caure dins del cubell de la brossa, la mà no s’obre, no respon a les ordres contradictòries que arriben des del cervell. I tornes a guardar aquell tros de paper que no servint per a res per a tu té tot el significat en el fons del calaix del qual no hauria d’haver sortit.

Suposo que és tan sols qüestió de temps acostumar-se a un nou lloc, convertir un espai buit en un espai amb nous records que facin tornar al seu lloc aquells records que et persegueixen i fan que somniïs amb coses ja impossibles d’aconseguir, però de moment aquest temps necessari encara no ha passat, i les portes tancades del passat segueixen ben guardades en el present.