interiorisme

Aquest cap de setmana he hagut de prendre una decisió que no volia. No he tingut altre remei que fer el que havia de fer i no pas el que volia fer.

Perquè tot i no voler tancar definitivament aquella porta, deixar-la escletxada em molestava massa. La llum que entrava per aquella escletxa m’enlluernava massa com per deixar-me veure el meu voltant.

Però ara, amb la porta totalment tancada, em trobo a les fosques. No hi ha gens de llum. No veig res miri on miri.

Sé que és qüestió de temps que els meus ulls s’acostumin a la foscor, que és qüestió de minuts que pugui tornar a veure-hi clar i descobreixi que l’habitació on em trobo està plena de finestres amb vistes.

Però ara encara no hi veig clar.

patosa

La història és cíclica, tot és repeteix, i en la meva vida les coses no són diferents, em trobaré mil vegades amb la mateixa pedra i hi tornaré a ensopegar. Fins i tot em diverteix ensopegar de nou amb el mateix. Tinc la sort que les meves ensopegades no provoquen caigudes, simplement fan tambalejar el meu pas i desviar-me lleugerament del meu camí.

Sóc inestable, no hi puc fer més, els meus peus no acaben de portar bé això de tocar de peus a terra, així que no tinc més remei que acceptar la meva patositat a l’hora d’anar pel món, per sort això d’anar pel món ja se’m dóna millor.

portes i finestres obertes

Portes i finestres obertes. Fa molta calor i ni tan sols deixant tot obert les nits són més agradables.

Tota la meva vida he dormit amb tot ben tancat, porta tancada, persianes baixades. Cap raig de llum havia d’entrar si no volia despertar-me. Però avui he dormit amb tot obert. Després de molts dies sense poder dormir per falta de temps, aquesta nit he dormit plàcidament tot i deixar la porta oberta i les persianes aixecades, o potser per això he pogut dormir.

Serà que he canviat i no necessito tenir-ho tot tancat per sentir-me segura, serà que estic més segura de mi i m’és igual qui surti per la porta o entri per la finestra.

No m’havia adonat de com necessitava dormir.

Avui torno a ser jo.

take a break

Necessito parar. Necessito respirar. Necessito relaxar-me. Necessito un break de tot i un molt de tu.

missatges perduts

Aquest cap de setmana he perdut un missatge. La meva resposta a una pregunta concreta ha tardat més en arribar del que hauria d’haver tardat, mentre jo convençuda que ja estava al seu lloc anava atabalada per anar com sempre a última hora, a l’altre costat del meu món algú esperava la meva resposta.

No sé com ni per què, però aquests missatge perdut em va fer perdre hores i nervis. Per sort tot va ser un problema del canal de comunicació o no de la comunicació.

Però m’ha semblat curiós pensar que a vegades la nostra vida pot canviar per culpa un simple missatge entregat a temps o a destemps. Només em queda esperar que no m’arribin missatges fora de temps, quan ja no hi hagi temps de canviar ni desfer el malentès.

I esperar estar sempre en el lloc adequat en el moment correcte. Per ara, em sembla que hi estic.

Decepcions

Després d’anys d’estar amb algunes persones et penses que les coneixes, que pots confiar en elles, i que entenen els teus dobles sentits.

I de cop, un dia, sense saber ben bé com, obres els ulls i t’adones que són uns desconeguts i que potser mai els havies conegut, són unes persones totalment extranyes, diferents a aquells qui creies que eren, i et preguntes si fingien llavors o si és que han canviat. Però es pot canviar tant?

A vegades sap greu veure com tot el que t’havies dit per reafirmar la teva teoria és cert. A vegades sap greu tenir raó. Però així és la vida a vegades ens equivoquem i d’altres no.

Tot i que aquesta vegada hauria preferit equivocar-me.

m'agrada el 27

Ufff 27 anys ja porto en aquest món!

Segurament, ja no sóc la mateixa criatura innocent que devia ser amb 2 anyets, però sé que una part de mi segueix sent encara una nena ingènua que és feliç amb un simple gelat, amb una tarda a la platja i amb una batalla campal a l’habitació.

Segueixo sent aquella nena que no és capaç d’estar quieta quan està nerviosa. Que s’aguanta el riure quan sap que ha fet una malifeta, i que veu el futur amb il·lusió, que saps que encara hi ha molt per fer, molts llocs per descobrir, moltes persones per conèixer, molts silencies per compartir.

I que, segur, també hi hauran moltes caigudes de les que m’hauré d’aixecar, tot i així crec que ja he sobreviscut a la pitjor caiguda, i ara que m’he tornat a alçar les coses tenen un perspectiva molt més tranquil·la i relaxada. Des de la meva posició ara sé que tot està on ha d’estar.

M’agraden els 27, estic segura que serà una edat d’inicis, de projectes i de decisions. I tot i els canvis, que estic segura que hi hauran, espero que algunes coses no canviïn mai.