regals que no tenen preu

Altre cop maig, altre cop mes d’aniversaris, de picnics, de sopars, de sortir a córrer, de dinars amb vistes al mar i de platja. Altre cop un mes de maig amb sol i pluja. Un mes de maig que sempre ha estat relacionat amb els regals regalats i els regals oblidats.

M’agraden els regals. M’agrada que algú em regali alguna cosa perquè ha pensat en mi, perquè aquella cosa portava el meu nom i me l’ha comprat, encara que sigui un petit detall. O perquè a pensat que la podré fer servir i la podré compartir amb qui me la regala. O perquè em serà útil. O per qualsevol motiu, m’agraden els regals que parlen de mi.

Però, sobretot, m’agraden els regals que no són coses, que no es poden comprar, regals que no sempre es poden tocar. I aquest any he tingut molts d’aquests regals. Per fi, després de molt de temps m’ha tornat a venir de gust abraçar a algú a qui no em venia de gust abraçar. M’he dedicat a la cuina i els qui han provat els meus experiments m’han regalat un “mmmmm que bo!”. M’han regalat un dinar de cada any en què cada any es parlava del que aquest any no s’ha parlat. M’han regalat un suc de taronja fet entre volta i volta de llençols mentre jo em treia les lleganyes... i m’han regalat molts altres moments, molts records que no tenen preu. Gràcies.