egoista

Sóc egoista! Suposo que tots ho som fins a cert punt, i que en part és normal, ja que com diu la samarreta de la meva amiga “I’m the most important thing in my life”. Però ara que m’adono que em toca compartir, que haig de compartir coses i deixar de fer coses de forma individual pel bé comú, m’adono que no sé si aquesta vida en comú és per a mi.

Estic molt acostumada a fer la meva a ser jo qui escull amb què em gasto els meus diners, a comprar-me allò que vull (després d’haver-ho consultat amb me mare si no ho tinc clar) a fer els meus viatges, a arribar a casa i no fer res o fer-ho, a entrar i sortir sense haver de donar gaires explicacions, a poder aïllar-me de tothom quan no vull veure a ningú.

A casa meva, els meus pares, em van ensenyar a ser responsable, van confiar en mi i em van deixar fer les coses a la meva manera (després d’algunes discussions) i crec que entre tots ho vam aconseguir. Ells confiaven en mi i jo tenia la certesa que podia confiar en ells, i que tot i que no estiguessin del tot conforme amb la meva decisió allà estarien, i estarà, si em fotia l’hòstia. Però les coses ara són diferents, tot ha canviat, tot el meu món ha deixat de ser el què era.

M’haig d’adaptar a un entorn que no he escollit ni mai he volgut.

M’haig d’adaptar a un entorn que he escollit però sense saber del tot per quin motiu, i no sé ni per on començar.

Sóc egoista perquè no veig cap avantatge a no ser-ho. No vull haver de renunciar a res.