divendres, 5 de març de 2010

penjadors i pissarres


Durant un temps vaig compartir moments de la meva vida amb algú que sabia que mai acabaria d’encaixar-hi, vam compartir nits i dies, moments divertits i alguns no tant, i un dia, al tancar la porta vaig saber que era el final, que tot i que cap dels dos hagués dit res diferent a les altres vegades que ens havíem separat després de nits de companyia mútua, aquell era el final. No calia dir res, ambdós sabíem que les coses canvien i que hi ha coses que passen, i després d’un temps havia passat.

És curiosa la manera com, intuïtivament, saps que no hi hauran més missatges, no més trucades, no més escapades a mitjanit. Ningú ha dit el contrari, ningú ha pronunciat una paraula diferent, però el sentiment hi és, el sentiment et diu que ja està. Sense perquès, sense motius, sense explicacions, sense retrets, simplement ho saps.

Haig de reconèixer, però, que tot i que mai va arribar entrar del tot en la meva vida, va deixar marques per tot el mobiliari. Com fan els estudiants amb les taules de classe, va escriure el seu nom en objectes i llocs de la meva vida. I avui he redescobert el seu nom en un penjador, i no he pogut evitar somriure al recordar aquell moment.

Aquesta perxa és meva, i només meva” em va dir ell mentre ho escrivia, i jo mirant-me’l amb indiferència simplement vaig dir: “tu digues el que vulguis que jo faré el que em sembli”.

Avui he vist clar que tenia raó, aquella perxa ara és seva, al escriure-hi el seu nom se la va apropiar. És la seva perxa que de moment habita entre les meves, potser algun dia li tornaré, però per ara la guardaré i utilitzaré amb el carinyo que es mereix. M’ha agradat tornar a recordar aquell moment.