dimarts, 12 de gener de 2010

Oblidar



Ahir em van preguntar: Com puc oblidar-me de tu?

No vaig respondre perquè no tinc la resposta i perquè és una pregunta a la qual no vull respondre. Mai he volgut oblidar-me de ningú, però tot i no voler-ho crec que hi ha persones de les que m’he oblidat tot i que potser elles encara em recorden, igual com jo recordo a persones que segurament m’han oblidat.

Suposo que oblidar algú no és una qüestió de voluntat, és una qüestió del pas del temps, de la poca importància que per a tu va tenir aquella persona en la teva vida o de que per diferents motius la teva ment n’ha bloquejat el seu record.

No m’agrada pensar que m’he oblidat de ningú, m’agrada pensar que tothom amb qui en algun moment m’he creuat forma part del meu passat. Que tots i totes m’han aportat quelcom, positiu o negatiu, que la meva vida no seria com és ara sense aquella trobada casual, sense aquell petit xoc, sense trobar-me en aquell tren, sense que ell l’hagués conegut a ella. No, la meva vida no seria igual i m’agrada pensar que no seria millor del que ara és. No vull oblidar-me de la gent que s’ha creuat en el meu camí, encara que segur que ho he fet.

No vull oblidar-me conscientment de ningú. Per això em sembla molt trist que algú es vulgui oblidar de mi.