porpostes decents

M’han fet una proposta, una proposta massa decent pel meu gust. No m’agraden les coses massa decents, un punt d’indecència és necessari. Les propostes decents sonen avorrides. La proposta que m’han fet és una proposta a llarg i curt termini, un proposta que espera un resposta clara. I per si no us ho havia dit no em m’agrada prendre decisions, no m’agrada escollir, perquè una elecció sempre implica tancar algunes portes, haver de renunciar a altres coses, per això no em barrufa decidir.

Em toca prendre una decisió important, una decisió que pot canviar la meva vida i la de més gent. Haig de dir sí o no, blanc o negre, tot o res, i jo no estic segura de voler-ho tot, però tampoc em vull quedar sense res. A mi m’agraden els clarobscurs, les ambigüitats, el dir molt sense dir res del tot, el llegir entre línies, tenir sempre diferents opcions, no tancar mai cap porta, m’agrada tenir sempre una finestra a prop per si haig de sortir volant, però aquest cop no hi ha finestres, aquest cop si vull sortir volant caure al buit.

M’haig de decidir entre el blanc o el negre, no hi ha tonalitats possibles, no hi ha blaus ni liles, ni tons pastel ni grisos. No hi ha colors, és un extrem o altre, però a mi no m’agraden els extrems!

mimoses

no puc evitar sorprendre'm cada cop que, en el bell mig de la ciutat, al entrar o sortir del pis, noto aquesta familiar olor a mimoses, em fa sentir més a prop de casa.

plou i fa sol

M’agrada veure el cel ennuvolat i gris des de les finestres de casa, m’agrada estar-me al sofà mirant com cauen les gotes de pluja i mullen els vidres, i jo abraçada a una manta deixo que s’escapi el temps sense fer res. Plou, per tant tinc l’excusa perfecte per no creuar el portal de casa.

Però ja porta massa dies plovent, fa massa dies que deixo passar el temps per culpa dels núvols de tempesta. Ara ja em ve de gust trobar el sol que vaig deixar a Lisboa. Aquell sol càlid que ens va acompanyar en les nostres passejades per la ribera del Tajo, aquell sol càlid que va enrogir les meves espatlles, ara ja pelades. Em ve de gust tornar a la tranquil·litat d’un viatge tranquil, sense pressa, sense res en concret a veure i molt per descobrir. Un viatge que em recorda com m’agraden els dies d’estiu després de les tempestes.

Tinc ganes de sentir l’escalfor dels raigs de sol, torrant-me la pell i sentir com el meu cos es revitalitza. M’agraden els dies de sol, ideals per sortir a passejar, ideals per prendre una cervesa a la fresca en bona companyia. Ideals per estirar-me al sol i veure com s’escapa el temps sense fer res.

M’agrada utilitzar el meu temps per no fer res.

embarrancar

Hi ha dies en què t’adones que has perdut la partida, dies en què ja no et queda res per dir, ni per fer. Dies en què et rendeixes, abandones i et sents fracassat, dies en què no et trobes ni trobes. Dies en què no vols treure el cap, dies durant els quals t’enfonsaries en la profunditat dels teus pensaments i no en sortiries.

Avui és un d’aquests dies, un d’aquests dies en què res és com hauria de ser, res surt com hauria de sortir, i decideixes deixar d’esperar allò que esperaves. Avui el món no és per a mi, avui visc dels somnis de l’ahir, encallada a un passat que voldria fos futur.

Dies que en la nit s’amaguen, dies que no pesen gaire més que un vell paper, tardes que s'emporta l'aire, cartes que la sort escampa, sents que el món va fent

Ningú perd l'esperança, no et servirà de res voldria tornar a casa, però esperaré, potser després quan em falti el teu alè, quan el cor se'm queixi més, quan hem caigui a sobre el cel, sortiré a buscar-te.

Dies que el record s'empassa, dies que la sort escampa, sents que el món va fent.

L'estiu estén les ales, t'apropa més als Deus, més tard et sents culpable, per un moment has oblidat que la vida és un regal, que hi ha dies que fan mal que al final no canviaràs, tornaràs a caure.

Dies que en la nit s'amaguen...