dimecres, 16 de desembre de 2009

If U need me, call me

No m'agrada que les persones que m'importen em necessitin, m'agrada que em vulgui. Però també m'agrada que sàpiguen que si em necessiten poden comptar amb mi.


divendres, 27 de novembre de 2009

La Plaça del Rei


INA: Has estat mai a la Plaça del Rei?
Al: Sí. Petita, neta i brillant.
(Blau Turquesa,
Marina Martori)

M’agrada la Plaça del Rei, m’agrada per moltes coses però sobretot pels records que tinc lligats a aquesta plaça que una tarda de juliol, de ja fa molts anys, vaig descobrir de la mà d’algú molt especial. Hi he tornat molt de tant en tant.

Alguna nit d’estiu m’he deixat enduu per la música que hi sonava i he ballat com mai ho havia fet amb algú que, per més lligat a mi que estigui, ja no forma part de la meva vida.

Hi vaig tornar ara farà uns mesos, passejant per ciutat vella, i deixant-nos portar pel moment vam acabar a la plaça del rei, i d’allà sense saber com ens vam trobar al carrer dels petons, un carrer que ni tan sols sabia que existia.

Recordo moltes coses d’aquella tarda que es va convertir en nit i després en matí. Però sobretot recordo les nous de macadàmia, la Boqueria i perduts per les parades de peix ja tancades aquella frase sortida d’enlloc: “que bonito es el amor!” i la meva veu responent sense pensar “más que nunca en primavera...y mañana sale el sol y ya estamos en agosto”.

Doncs d’aquí res ja estarem a desembre.

dimarts, 17 de novembre de 2009

m'agraden els problemes

A vegades faig coses que no hauria de fer. A vegades m’embolico i embolico a altres, i tot i saber que no està bé no puc evitar un somriure cada cop que hi penso. No puc evitar que mentre em dic a mi mateixa “ Com la lies, tia!” vulgui tornar a embolicar-ho tot.

Sé que no és el que hauria de fer però és el que vull fer. Sóc conscient que a la llarga em pot portar més problemes que avantatges, però qui seria jo sense els meus problemes?

divendres, 6 de novembre de 2009

temps

I el pas del temps fa que els records no facin tant de mal.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

no esperis res de mi

Intento ser sempre sincera, dir el que penso, a vegades sense pensar-ho gaire i ofenent alguna persona i d’altres pensant com dir el que realment vull dir sense fer més mal del necessari. Em sembla que és bàsic que algunes persones sàpiguen que no poden esperar res de mi, que no sóc ningú en la seva vida i mai ho seré, m’agrada deixar les coses clares perquè després no hi hagin confusions.

M’agrada ser clara, i m’agrada que la gent sigui clara amb mi.

Per això no sóc capaç d’entendre per què hi ha persones que et diuen que sempre hi seran, que podràs comptar amb elles i després, en el moment de la veritat, a l’altre costat de la línia ningú respon. Ningú torna aquella trucada que per a tu és important.

Suposo que sóc ingènua, com que quan dic alguna cosa és perquè ho vull dir, perquè ho sento així, em responsabilitzo de les meves paraules i n’assumeixo les seves conseqüències, penso que tothom ha de ser igual, però el cert és que no tothom diu el que vol dir. I que moltes vegades les paraules, simplement, se les enduu el vent.

Però segueixo sense entendre-ho, si dius que faràs una cosa fes-ho, si no, no cal dir res. No hauria de ser tant complicat, oi?
And I'm not gonna take it back
And I'm not gonna say I don't mean that

dijous, 15 d’octubre de 2009

nothing really matters

Em vaig fixar amb ella per la manera com es mocava, no ho feia com quan estàs constipat i et cau el moquet, era molt més discret, més seré i sobretot amb una necessitat de no cridar l’atenció. Això mateix va ser el que va fer que em fixes amb ella. Duia unes grans ulleres de sol negres però des del meu lloc vaig poder veure que una llàgrima rodolava per la seva galta, ella es va afanyar a eixugar-la amb el mocador. Al veure-la no vaig poder evitar sentir-me identificada amb ella. Ja fa algun temps era jo qui no podia evitar plorar en qualsevol moment, en qualsevol lloc, i em vaig acostumar a no sortir de casa sense les grans ulleres negres, que per sort estan de moda.

Ara en canvi, en sóc incapaç. Per més trista i a vegades furiosa que em senti les llàgrimes no cauen. I a vegades penso que m’aniria molt bé plorar, vull dir plorar de veritat, amb sentiment, fins acabar amb mal de cap i tan cansat que no pots fer res més que posar-te a dormir. Però no puc, per més que vulgui com a molt em cau una llagrimeta en algun moment puntual.

De fet, d’aquí poc farà dos anys que no ploro, dos anys des que he aprés o m’he obligat, encara no ho tinc gaire clar, a relativitzar la meva vida, a buscar el punt còmic a totes les situacions tràgiques, a riure'm de les meves desgràcies no tant desgràcies, a creure que res és important i que en el fons “nothing really matters”. No sé si és bo o no, ni tan sols sé del cert si és la millor manera d’enfocar la vida, però fins ara m’ha servit.

Espero que la dona del bus també trobi la seva manera de tirar endavant i seguir amb la seva vida, sense prendre-se-la gaire seriosament, perquè no hem d’oblidar que a la vida hi ha coses que simplement passen.

De fet tot passa...

dilluns, 5 d’octubre de 2009

interiorisme

Aquest cap de setmana he hagut de prendre una decisió que no volia. No he tingut altre remei que fer el que havia de fer i no pas el que volia fer.

Perquè tot i no voler tancar definitivament aquella porta, deixar-la escletxada em molestava massa. La llum que entrava per aquella escletxa m’enlluernava massa com per deixar-me veure el meu voltant.

Però ara, amb la porta totalment tancada, em trobo a les fosques. No hi ha gens de llum. No veig res miri on miri.

Sé que és qüestió de temps que els meus ulls s’acostumin a la foscor, que és qüestió de minuts que pugui tornar a veure-hi clar i descobreixi que l’habitació on em trobo està plena de finestres amb vistes.
Però ara encara no hi veig clar.

dilluns, 10 d’agost de 2009

patosa

La història és cíclica, tot és repeteix, i en la meva vida les coses no són diferents, em trobaré mil vegades amb la mateixa pedra i hi tornaré a ensopegar. Fins i tot em diverteix ensopegar de nou amb el mateix. Tinc la sort que les meves ensopegades no provoquen caigudes, simplement fan tambalejar el meu pas i desviar-me lleugerament del meu camí.

Sóc inestable, no hi puc fer més, els meus peus no acaben de portar bé això de tocar de peus a terra, així que no tinc més remei que acceptar la meva patositat a l’hora d’anar pel món, per sort això d’anar pel món ja se’m dóna millor.

dijous, 2 de juliol de 2009

portes i finestres obertes

Portes i finestres obertes. Fa molta calor i ni tan sols deixant tot obert les nits són més agradables.

Tota la meva vida he dormit amb tot ben tancat, porta tancada, persianes baixades. Cap raig de llum havia d’entrar si no volia despertar-me. Però avui he dormit amb tot obert. Després de molts dies sense poder dormir per falta de temps, aquesta nit he dormit plàcidament tot i deixar la porta oberta i les persianes aixecades, o potser per això he pogut dormir.

Serà que he canviat i no necessito tenir-ho tot tancat per sentir-me segura, serà que estic més segura de mi i m’és igual qui surti per la porta o entri per la finestra.

No m’havia adonat de com necessitava dormir.


Avui torno a ser jo.

dijous, 4 de juny de 2009

take a break

Necessito parar. Necessito respirar. Necessito relaxar-me. Necessito un break de tot i un molt de tu.

dilluns, 25 de maig de 2009

missatges perduts

Aquest cap de setmana he perdut un missatge. La meva resposta a una pregunta concreta ha tardat més en arribar del que hauria d’haver tardat, mentre jo convençuda que ja estava al seu lloc anava atabalada per anar com sempre a última hora, a l’altre costat del meu món algú esperava la meva resposta.

No sé com ni per què, però aquests missatge perdut em va fer perdre hores i nervis. Per sort tot va ser un problema del canal de comunicació o no de la comunicació.

Però m’ha semblat curiós pensar que a vegades la nostra vida pot canviar per culpa un simple missatge entregat a temps o a destemps. Només em queda esperar que no m’arribin missatges fora de temps, quan ja no hi hagi temps de canviar ni desfer el malentès.

I esperar estar sempre en el lloc adequat en el moment correcte. Per ara, em sembla que hi estic.

dimecres, 20 de maig de 2009

Decepcions

Després d’anys d’estar amb algunes persones et penses que les coneixes, que pots confiar en elles, i que entenen els teus dobles sentits.

I de cop, un dia, sense saber ben bé com, obres els ulls i t’adones que són uns desconeguts i que potser mai els havies conegut, són unes persones totalment extranyes, diferents a aquells qui creies que eren, i et preguntes si fingien llavors o si és que han canviat. Però es pot canviar tant?

A vegades sap greu veure com tot el que t’havies dit per reafirmar la teva teoria és cert. A vegades sap greu tenir raó. Però així és la vida a vegades ens equivoquem i d’altres no.


Tot i que aquesta vegada hauria preferit equivocar-me.

dimarts, 19 de maig de 2009

m'agrada el 27

Ufff 27 anys ja porto en aquest món!

Segurament, ja no sóc la mateixa criatura innocent que devia ser amb 2 anyets, però sé que una part de mi segueix sent encara una nena ingènua que és feliç amb un simple gelat, amb una tarda a la platja i amb una batalla campal a l’habitació.

Segueixo sent aquella nena que no és capaç d’estar quieta quan està nerviosa. Que s’aguanta el riure quan sap que ha fet una malifeta, i que veu el futur amb il·lusió, que saps que encara hi ha molt per fer, molts llocs per descobrir, moltes persones per conèixer, molts silencies per compartir.

I que, segur, també hi hauran moltes caigudes de les que m’hauré d’aixecar, tot i així crec que ja he sobreviscut a la pitjor caiguda, i ara que m’he tornat a alçar les coses tenen un perspectiva molt més tranquil·la i relaxada. Des de la meva posició ara sé que tot està on ha d’estar.

M’agraden els 27, estic segura que serà una edat d’inicis, de projectes i de decisions. I tot i els canvis, que estic segura que hi hauran, espero que algunes coses no canviïn mai.

dimecres, 29 d’abril de 2009

jo sempre estic bé


És cert, últimament tothom parla del temps, de com de ràpid passa tot, de que sense adonar-nos-en ja estem arribant a les portes de l’estiu.

Personalment, tinc la sensació que no tinc temps per a res, últimament no paro, i tot i que en tinc ganes sempre trobo alguna cosa millor a fer abans que asseure’m i pensar on sóc i on vull anar. Potser serà que he aprés que no sé on sóc ni on vull anar, però m’és igual. Sé que sóc qui vull ser.

Primer pensava que em feia por parar per si tots els records que em persegueixen prenien formes tenebroses i m’absorbien en la seva voràgine de tenebres i de por, però ara crec que ja no es tracta de fugir, simplement es tracta de gaudir, parar-se no a pensar però sí a contemplar el teu voltat. Veure des de la distància tot allò i aquells a qui has deixat enrere però segueixen al teu costat. Ja no em fa mal mirar enrere, em sorprèn que fins i tot em vingui de gust recordar tots els bons moments que ja no tornaran, i que en comptes de caure’m un a llàgrima sigui un somriure el què se’m dibuixa als llavis.

Potser és cert allò que sempre dic quan em pregunten com estic. Potser és cert que “jo sempre estic bé.”

dimecres, 1 d’abril de 2009

bombons


Com m'agraden els bombons quan estic a dieta!

dimecres, 18 de març de 2009

papallones


Aquesta nit una vibració inesperada, gairebé imperceptible m’ha fet allunyar-me de Morfeu, he obert un ull per veure què era allò i al adonar-me’n no he pogut evitar despertar-me del tot mentre un munt de papallones aletejaven pel meu estomac.

És una tonteria, he pensat: “torna’t al llit i a dormir que demà no hi haurà qui t’aixequi! “ però el mal ja estava fet. El meu cap a començat a donar voltes i més voltes sobre un mateix eix que no té cap punt de suport ni motiu.

Però malgrat això les papallones continuen volant en el meu estomac a l’espera del pròxim respir.

M’agrada.

divendres, 6 de març de 2009

Brindo

Brindo per nosaltres.
Brindo pel futur.
Brindo pel passat que ens ha portat a aquest present.
Brindo per les oportunitats perdudes que han donat lloc a noves oportunitats.
Brindo per les confusions nominals.
Brindo per la supèrbia o prepotència ocasional.
Brindo per brindar.
Brindo per poder compartir molts més sopars.
Brindo per tot el què ens queda per brinda.
Brindo per tenir-vos al meu costat i saber que sempre hi sereu.
Brindo per nosaltres.
I deixo de brindar que demà tindré ressaca!

divendres, 20 de febrer de 2009

puc volar

Semblo tonta, porto uns dies que vaig pel carrer amb un somriure estúpid, no sé per què però em sembla que sóc feliç. Estic complint molts dels propòsits d’any nou, i tot i que sé que encara és molt d’hora per cantar victòria crec que sí, que aquest serà el meu any!

M’he adonat que puc volar sense tenir ales i la sensació de llibertat estan al mig del no res, ni que sigui per uns segons, fa que no em costi ser feliç. Miro al meu voltat amb uns ulls diferents, amb un nou prisma que he escollit i fa que la meva vida és vegi millor. Potser demà aquest prisma serà d’un lleig color ocre, però ara aquest prisma dibuixa les figures que jo vull.

Sóc jo i només jo qui decideix, qui tria quin camí ha de prendre, i em sento bé fent-ho. Com tot, sé que això és una etapa i que segurament també passarà, però mentre estigui volant en mig dels núvols gaudiré de les vistes, de les persones que em trobo pel camí i em quedaré amb el millor de tot i de tots aquells que es creuin i m’acompanyin en el meu viatge a enlloc.

dijous, 5 de febrer de 2009

mirades

Mirades que es creuen una vegada i una altre, s’esquiven i es busquen, mig somriures es dibuixen en els llavis però cap mot en surt.

M’agrada mirar a la gent als ulls.

M’agrada intentar endevinar quina història s’amaga darrera d’ells, què fan, i qui són. Segurament mai ho esbrinaré del cert, mai sabré la veritat d’aquells ulls amb els que els meus es creuen a vegades amb freqüència. Però potser això és el que els fa més interessants, la possibilitat que qualsevol cosa que imagino pugui ser certa, sens dubte, és més interessant que la realitat.

M’agrada mirar als ulls i que em mirin els ulls. Depenent dels ulls els podria estar mirant hores, sense obrir la boca, sense parlar, només imaginant què s’amaga rere ells. Només mirant-los.

M’agrada la gent que em mira als ulls.

dimecres, 4 de febrer de 2009

in search of a midnight kiss

Si us va agrada "Antes del amanecer", val la pena que aquesta també l'aneu a veure.

dilluns, 2 de febrer de 2009

dimarts de cine

He decidit que els dimarts (fins que s’allarguin els dies) seran dimarts de cine, estic tipa d’intentar veure pel•lícules i no coincidir amb la gent, estic farta d’anar aplaçant plans per culpa de la grip, de la feina, del metge o del cansament. Així que he decidit que els dimarts serà el meu dia de cine.

Començaré demà amb una pel•lícula romanticona que fa més d’un mes que vull anar a veure, i seguiré la setmana que ve amb una de gangsters, i després ja veurem, però a partir d’ara faré les coses el dia que toquen! Ja n’hi ha prou de prorrogar-ho tot, d’esperar per a tot, les coses si vols fer-les les fas i punt!

Ja no em valen les excuses, a partir d’avui quan vulgui fer alguna cosa la faré. I començaré per una cosa tant senzilla com anar demà al cine. Adéu a les excuses. Just do it!

dilluns, 26 de gener de 2009

pensar

Penso massa. No m’agrada pensar. A vegades no serveix per a res. Vull deixar de pensar, però dono voltes i voltes sobre el mateix eix, intento entendre, buscar un perquè, una raó que em permeti saber, comprendre. Però al mateix temps penso que no val la pena, que a vegades les coses simplement són com són i no servei de res donar-hi voltes. Per això no m’agrada pensar. Però penso massa.

Deu ser cosa del vent, però avui estic bloquejada, avui tots els núvols que el vent d’aquests dies es va endur estan dins el meu cap i sembla que no tenen intenció de sortir-ne.

dimarts, 13 de gener de 2009

propòsits pel 2009

Grip, angines i esquinç intercostal, algú en dóna més?

Bona manera d’acabar i començar un any! Per sort a banda d’aquests petits detalls sense importància, tota la resta va bé.

Veig al meu voltant com persones a qui estimo i aprecio són felices amb la nova vida que els ha portat el nou any.

Veig la meva vida amb uns ulls diferents als de l’any passat, les pors i el dolor sembla que s’hagin allunyat i les ganes de fer milers de coses i la possibilitat de fer-les donen noves esperances a aquest 2009 que, sens dubte, i malgrat la més que publicitada crisi, serà millor que l’any passat.

Així que per més que a vegades em costi aquest 2009 serà l’any dels somriures, l’any de les alegries, l’any de la remuntada, serà el meu any.

Perquè el pitjor ja ha passat, i he sobreviscut. Aquest any toca cridar, toca saltar, esquiar, prendre el sol, jugar, anar a la platja, viatjar, fer el boig, simplificar la meva vida, pensar en mi i en els meus, i sobretot, riure, riure molt!

Aquest són els meus propòsits pel 2009!