dimecres, 22 de desembre de 2010

ser únic

Tots volem pensar que som especials. Ens agrada creure que som els primers que descobrim alguna cosa, que som els primers a qui ens porten a algun lloc, que som els primers amb els que es fa quelcom, i el cert és que quan arribes a certa edat ja no ets el primer en res. O encara que per a tu sigui el primer cop per altres no és la primera vegada. Ja han viscut aquella experiència amb algú altre, tu simplement estàs seguint un camí ja marcat i ni tan sols ho saps.

És inevitable que quan més coses vius menys coses et queden per viure per primera vegada, però tots volem creure que som especials, i que hi ha coses que es fan per primera vegada amb tu, i descobrir que no és així deixa un regust amarg, saps que no hi ha motiu per sentir-ho així, que l'important és l'ara i l'avui, però pensar que tot el que tu has viscut ja ho ha viscut algú altre, que tot el que tu has dit ja ho ha dit algú altre, no et fa sentir especial ni diferent, fa que la sensació que vas tenir en aquell moment, en què t'hi senties, perdi valor perquè et fa sentir com un número més en una llista no acabada.

En definitiva, pensar que ets com qualsevol altre fa que et sentis com qualsevol, i a tots ens agrada sentir-nos especials.

dijous, 16 de desembre de 2010

neteja

Avui he fet neteja. Neteja de la bústia de correu, i he redescobert mails de fa anys:

He redescobert llargues converses amb un amic que ja gairebé no recordava.
Algunes cartes de socors que vaig contestar esperant poder donar el cònsol que necessitaven.
He trobat originals invitacions a sopar de persones que mai he acabat de conèixer.
Una declaració d’amor en tota regla, entre altres mails còmplices, d’una persona que em va estima més del que em pensava, a qui li dec gran part del que ara sóc, i que no va poder suportar deixar d’estimar-me tant com declarava en el seu mail.
He trobat el mail d’algú que tenia ganes de conèixer-me però que no s’atrevia.
Mails que anunciaven un futur que no va arribar mai.
Notes on és reconeixen els errors del passat però on no es demanen disculpes i s’acusa el destí del que ell no es va atrevir a fer.
Mails educats on el contingut real del mail es troba entre les línies, mails que diuen molt sense dir res.
Propostes de cites a cegues en què dos desconeguts es parlen amb la complicitat de qui no té res a perdre i molt a guanyar.

En definitiva, fer neteja de la bústia a significat fer un repàs de la meva vida (des de l’aparició de l’e-mail) i de les persones que hi han passat, ja sigui simplement passat de llarg, de puntetes i sense fer soroll, com amb pas més ferm i deixant petjada, però sobretot m’alegra veure que hi ha moltes persones que no han passat. Persones que segueixen enviant-me mails, notes, mirades, bromes, complicitat, detalls, persones que segueixen a l’altre costat de la pantalla i en la meva vida.

Us deixo amb la invitació a un sopar al que mai vaig anar:

Benvolguda pòtula que jaus en mon record,

Quin goig saber que llegui aquestes línies, que són presents els moments viscuts i que maleïu el dia que descurosament em vàreu donar la vostra adreça.

Potser que no hàgiu perdu la raó bonica, que seguiu robant cors allí a la vostra contrada i que engrunes de temps no tingue per perdre, però res hi perd l'home de cor en voler veure reeixida una emoció.

Sàpigues doncs, en essència per si us heu perdur, que us conviden a Barcelona, sigui a sopar o a xerrar tot recordant l'emprempta dels anys passats.

Per altre banda, per bé que amb pesar, entendrñe que no sentiu predilecció en atençar-vos al record.... feu-ho doncs per passar una estona d'allò més plaent.

M'acompanyen fidelment mon cosí i un amic amb els qui batallar és feina agraïda i de ben segur tot un regal per a vos.

Bo que aproveu vèncer tota ressistència i el vostre ànim sigui còmplice al meu, su us resulta feixuc un encontre de tal magnitud, la vostra dolcessa no comptarà indefensió, seré jo mateix qui em prengui un cafè amb vos, catalana dema de dolç cor

Amb sincera estima i provat afecte,

El carallot reial

dimarts, 14 de desembre de 2010

It's Xmas time

Divendres tinc dinar de Nadal d’empresa, dissabte sopar de Nadal amb amics, diumenge berenar de Nadal amb amigues, dijous sopar de Nadal amb la família Catarsi, i així podria continuar fins molt més enllà del que coneixem com a festes nadalenques, tinc la sensació que aquest Nadal s’allargarà fins el febrer. Amb la urticària que em provoquen aquestes festes em temo que acabaré amb un empatx de torrons, amics invisibles, arbres de nadal, pares noël pujant per balcons i sobretot amb alguna (o més d’una) intoxicació etílica per fer més fàcils aquestes festes que et recorden tots els que no hi són.

Sé que en el fons Nadal és només l’excusa per veure a moltes d’aquelles persones que estimes però no sempre veus, sé que això és el que es diu, però segurament per això no m’acaba d’agradar. No entenc que necessitis excuses per veure a les persones que t’estimes, per quedar amb algú amb qui et ve de gust quedar. No entenc per què tot s’ha de fer per Nadal. Per això em sembla que el millor sopar de Nadal serà aquell que celebrarem al febrer o a l’abril, perquè si el Nadal és una excusa per quedar amb les persones que t’estimes o aprecies, vull que sempre sigui Nadal. Vull tenir sempre una excusa per quedar amb totes i cada una de les persones que formen part de la meva vida. Però no vull que hagi de ser perquè un calendari diu que toca.

No m’agrada el Nadal, no és la millor època de l’any, fa fred i fa mandra sortir de casa i tothom va de botiga en botiga i tot està ple de gent i has de fer més coses de les que potser et vindria de gust fer i has de quedar amb més gent només perquè és Nadal i potser just el dia 25 no et ve de gust anar a dinar i potser poden haver-hi molts altres contres, però com que és Nadal s’ha de fer.

Sé que el meu problema és la sensació de fer les coses per obligació en comptes de per voluntat, però no puc evitar tenir dubtes sobre si per Nadal faig les coses o quedo amb la gent perquè vull o perquè toca. Sé que és cosa meva i que per a la majoria Nadal és una època feliç en què es fa el que es vol però jo, com moltes altres coses, no ho acabo de tenir clar.

dimarts, 23 de novembre de 2010

no tinc temps per pensar que no tinc temps...

tardor

La tardor a tintat les fulles dels arbres de colors, la tardor ha fet que després de l’esbojarrat estiu tot torni a recuperar el seu ritme. Les rutines van agafant la forma del dia a dia i ja puc saber (més o menys) quines nits passo a quina casa.


Mica en mica em vaig preparant pel fred hivernal que està a punt d’arribar. Però em sembla que per més que em prepari seguiré sense voler sortir de sota la protecció dels llençols i la teva calor.



Potser si a fora m’esperés un món millor tot seria més fàcil.

divendres, 15 d’octubre de 2010

tinc raó

A tothom li agrada tenir raó i jo no sóc una excepció, m’encanta tenir raó i poder fer-me la llesta (tot i que no vol dir que ho sigui). Mirar amb aquella cara de “ja t’ho deia...” però a vegades també em sap greu tenir raó, a vegades preferiria equivocar-me i no haver de veure com em miren amb la cara de “sí, ho sé, ja m’ho havies dit...”. En alguns casos tinc raó per sort i en altres per desgràcia.

Potser per això m’encanta discutir i tenir raó (o no) en coses sense importància, com per exemple sí són blaves les teves pupiles o ho són les meves. O si vaig cap a pl. Espanya en comptes de pl. de Glòries. O si allò és el Colisseu gran o el petit. O si endívies és endívies. O si era Pierce Brosnan l’actor de “L’espantaocells i la Sra. King”. O si l’aurora i l’alba són el mateix.. En totes aquestes discussions sóc incapaç de no deixar anar un: “què t’hi jugues!” perquè sé que encara que perdi l’aposta hi puc sortir guanyant.

Últimament però guanyo les apostes i tinc raó en coses que importen. I guanyo un sopar en mig de nosaltres entre riures i punyalades inofensives en compte de tristeses i recolzaments. Guanyo unes nits d’hotel en una gran ciutat, guanyo un massatge i en perdo un altre, guanyo al saber que fins i tot quan perdo un streaptease, també guanyo. Perquè en el fons les coses que em jugo també són per a mi, tant si perdo com si guanyo l’aposta, guanyo. Perquè a vegades perdre també significa guanyar.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Si et va bé

Avui veig tant plens els braços
i tant buides les mans;
ara sento per allà on passo
com creix el desengany.
Ja el neguit es a les cases,
l'amor es un combat;
ja la gent no gosa creure,
però vol seguir esperant.
Si et va be,tu i jo sense enganys,
si et va be,no te'n vagis mai,
si et va be,seguirem caminant
tots dos junts,sempre endavant.
N'hi ha que viuen la tempesta,
no dormen mai en pau;
n'hi ha que de vegades s'aixequen
buscant la llibertat.
Pels carrers i per les vies,
als camps i a les ciutats,
pel teu cor i per la vida,
la roda anirà girant.
Si et va be tu i jo sense enganys,
si et va be,no te'n vagis mai,
si et va be seguirem junts lluitant
tots dos sempre canviant.
S'han vessat ja les paraules,
els extrems es van tocant;
ara ja no hi ha distancies,
avui tots som iguals.
No escoltis els que et diguin
que tot es negre o blanc,
fes cas dels que t'expliquin
que tot pot ser veritat.
No hi ha ningú que em sàpiga dir
quin es el millor camí,
no hi ha ningú que estigui segur.
Nomes tu pots decidir
si vols seguir amb mi.
Si et va be tu i jo sense enganys,
si et va be,no te'n vagis mai,
si et va be seguirem endavant
tots dos,sempre canviant
Si et va be tu i jo sense enganys,
si et va be,no te'n vagis mai,
si et va be seguirem caminant,
tots dos junts,sempre canviant.

dimarts, 7 de setembre de 2010

L'estiu es pon

Torna el setembre, torna el setembre i m’adono que aquest agost ha estat millor del que em pensava, que tot i que no ha sigut el meu millor agost ni he fet el meu millor viatge. Ha estat un bon estiu, i ho sé perquè durant el mes d’agost no he tingut la necessitat de sortir corrents, perquè he gaudit amb les cerveses a les terrassetes, les postes de sol, i els llibres que s’han quedat pendents de llegir.

Però ara, de nou al setembre, de nou a l’estrès del dia a dia rutinari i de nou amb problemes que no puc solucionar torno a necessitar sortir a córrer i deixar els mals de cap enrere.

Necessito no voler entendre perquè la vida a vegades és més cruel del que algunes persones es mereixen. Necessito no voler entendre perquè algú a qui estimo per haver estat al meu costat quan ho he necessitat, per haver conduit quan jo no podia fer-ho i per totes les paraules que no ens hem dit, passa per moments difícils que, tot i que sé que passaran, no hauria de viure. Però no aconsegueixo no voler-ho entendre i sóc incapaç d’entendre-ho.

I surto a córrer veient com l’estiu es pon però convençuda que el sol tornarà a sortir. I esperant que com tantes vegades, aquesta vegada tampoc m’equivoqui.

dijous, 5 d’agost de 2010

no vull


No vull guanyar cap guerra
No vull ser cap heroi
No vull fer cap promesa
No vull entendre el món

diumenge, 25 de juliol de 2010

incontinència verbal

A vegades pateixo incontinència verbal i això fa que en ocasions digui coses que realment no penso, coses sense pensar, coses que penso però que a vegades no és el moment de dir, i coses que sé que no cal dir.

Fa uns dies vaig dir a algú que l’estimo, jo en aquestes coses sóc més de demostrar-ho que de dir-ho, però en aquell moment i a causa de la meva incontinència verbal ho vaig deixar anar. Aquest fet em va fer pensar que feia molt de temps que no incorporava a algú a la llista de persones que estimo. No són moltes les persones a les que he dit que estimo, per això no em va costar fer el recompte, i em va alegrar comprovar que segueixo estimant a totes i cada una de les persones a qui alguna vegada he dit “T’estimo”.

Evidentment no les estimo a tots de la mateixa manera i la meva manera d’estimar-les també a canviat a conseqüència de les voltes que dóna la vida, però, tot i així, segueixo desitjant que siguin felices i per a mi això és el més important d’estimar a algú. Voler la seva felicitat, i, depenent dels casos, que la seva felicitat estigui lligada a la teva.

Estic convençuda que aquesta vegada tampoc m’he equivocat, que serà algú a qui sempre desitjaré el millor, perquè, mirant enrere, em dóna la sensació que una vegada estimo a algú jo no deixo de fer-ho.

divendres, 9 de juliol de 2010

fins a l'infinit


-I ara, on vols anar?
-A l'infinit i més enllà
-I com s'hi va?
-Tot recte

dilluns, 5 de juliol de 2010

Nua al sol

Just fa una setmana que he aterrat del meu últim viatge, un viatge rodó en el que fins i tots els problemes van ser convertits en oportunitats, recordant-me que les coses sempre passen per alguna cosa, i que si et perds és perquè has de trobar un nou lloc. M’ha agradat poder anar a la dreta o a l’esquerra, poder girar aquí o allà, estar despullada prenent sol mentre el món segueix rodant per a tothom menys per a mi. Per fi vaig aconseguir parar el món i baixar-ne!

Per desgràcia, he hagut de tornar a pujar al món i ara encara estic intentant seguir el ritme, segurament amb uns dies el tornaré a agafar però aquesta sensació d’anar a destemps que encara m’acompanya sembla que anirà per llarg. I més veient que tot i que el món va deixar de girar per a mi, no ho va fer per moltes persones que m’envolten.

Que torni a parar el món, que baixo!

dimarts, 1 de juny de 2010

Infidels

El personal de Renfe de nou està de vaga, decideix que vol reclamar una sèrie de coses i per aconseguir-ho fa vaga. No sé què reclamen, ni a qui, per això no sé si estic a favor o en contra de les seves revindicacions. Però estic convençuda que fent vaga no es molesta a la gent que s’hauria de molestar per aconseguir el seus objectius. Es molesta als que agafem el tren cada dia, o si més no sovint, per anar o tornar de la feina o dels estudis.

L’última vaga que van fer em va agafar per sorpresa, i sense esperar-m’ho, em vaig trobar a l’andana de sants amb una multitud de gent. Entre tanta gent esperant hi havia un home amb qui em vaig fixar, segurament era uns anys més gran que jo, tot i que amb la roba de feina (americana i corbata) m’és difícil precisar les edats. Els nostres ulls es van creuar i evitar com tantes vegades passa quan vas en transport públic. Però Renfe, i les reduïdes dimensions del tren per a transportar tanta gent, van fer que al pujar al tren ens trobéssim un davant de l’altre i sense lloc per a l’espai vital de cadascú. Davant la incomoditat que suposa estar tocant-se amb un desconegut, vam intercanviar un parell de mirades de disculpa i de comprensió, i d’aquí, al cap d’algunes parades i amb alguns viatgers més, algunes frases típiques comentant irònicament els avantatges d’aquest transport públic.

Finalment, el tren es va buidar i els dos vam poder seure, un davant de l’altre igual però aquest cop amb més espai entre nosaltres. Vam seguir comentant del tema que teníem en comú, en una d’aquelles converses banals que a vegades no saps com acabar. En un moment de silenci, els meus ulls es van desplaçar cap a les seves mans, i vaig veure que duia un anell de casat, o si més no ho semblava. Ell va adonar-se de la direcció dels meus ulls i es va tapar la mà esquerra amb la mà dreta. Va ser un gest natural, i potser sense segones intencions, però en aquell moment em va venir al cap que el 70% de la nostra comunicació no és verbal. Té més a veure amb els nostres gestos que amb les nostres paraules.

Potser aquell desconegut m’estava dient alguna cosa?

dimecres, 19 de maig de 2010

regals que no tenen preu

Altre cop maig, altre cop mes d’aniversaris, de picnics, de sopars, de sortir a córrer, de dinars amb vistes al mar i de platja. Altre cop un mes de maig amb sol i pluja. Un mes de maig que sempre ha estat relacionat amb els regals regalats i els regals oblidats.

M’agraden els regals. M’agrada que algú em regali alguna cosa perquè ha pensat en mi, perquè aquella cosa portava el meu nom i me l’ha comprat, encara que sigui un petit detall. O perquè a pensat que la podré fer servir i la podré compartir amb qui me la regala. O perquè em serà útil. O per qualsevol motiu, m’agraden els regals que parlen de mi.

Però, sobretot, m’agraden els regals que no són coses, que no es poden comprar, regals que no sempre es poden tocar. I aquest any he tingut molts d’aquests regals. Per fi, després de molt de temps m’ha tornat a venir de gust abraçar a algú a qui no em venia de gust abraçar. M’he dedicat a la cuina i els qui han provat els meus experiments m’han regalat un “mmmmm que bo!”. M’han regalat un dinar de cada any en què cada any es parlava del que aquest any no s’ha parlat. M’han regalat un suc de taronja fet entre volta i volta de llençols mentre jo em treia les lleganyes... i m’han regalat molts altres moments, molts records que no tenen preu. Gràcies.

divendres, 7 de maig de 2010

dimarts, 4 de maig de 2010

petits plaers

M’agraden els detalls, les petites coses del dia a dia que fan que se’m dibuixi un mig somriure involuntari. M’agrada quan, caminant pel carrer, et creues amb algú sense acabar de coordinar els vostres camins i, durant uns segons, sembla que ballis amb aquella persona al ritme d’una música que ningú sent, i que després el somriure cordial es converteix en un somriure de complicitat per voler seguir els dos el mateix camí i acaba amb un cordial adéu entre riures una vegada us aclariu.

M’agraden els cafès amb espuma compartits amb algú a qui no li agrada l’espuma dels cafès. M’agrada la complicitat que es desprèn quan amb la cullereta robo aquella espuma fent un favor i donant-me un gust. Per a mi, és un d’aquells petits plaers de la vida. M’agraden aquells petons amb gust de cafè amb llet del matí. M’agrada buscar i trobar les pessigolles d’algú entre els llençols quan els ulls encara no estan oberts. M’agraden els esmorzars de dissabte amb el diari i la calma que es desprèn d’un dia sense presses. M’agraden també els esmorzars compartits en hotels o bars, lluny o a prop de casa, en els quals la conversa no és necessària. M’agrada poder estar amb algú sense sentir la necessitat d’haver de parlar. M’agrada arribar al pis i veure que hi ha algú que té coses a explicar-me, però també m’agrada arribar i que sigui un dia per a no dir res. M’agrada arribar a casa i fer una abraçada a les persones que estimo però saber que si no ho faig no passa res, saben que les estimo igual.

En definitiva, m’agraden els petits detalls, els petits moments que fan que la vida sigui més vida. Moments que poden ser quotidians i normals però que per a mi són especials.

divendres, 30 d’abril de 2010

my baby just cares for me

Associo algunes cançons a moments viscuts amb persones concretes. Acostumen a ser cançons no massa conegudes per a mi fins el moment que les comparteixo, a partir de llavors, s’estableix un nexe entre les seves melodies i els meus records, i cada cop que la meva nefasta oïda identifica les notes de la melodia, el cervell rememora aquells moments viscuts. Per exemple: les notes de “Sweet Caroline” m’evoquen a l’olor de suc de taronja i la tranquil·litat del primer dissabte al matí a casa seva. “Always” als viatges d’estiu amb les finestres baixades i el vent despentinant-me els cabells mentre destrossem la cançó intentant cantar-la, “Lo noto” a un concert al palau St. Jordi després d’un dia d’improvisacions, “20 de abril” a una festa major amb un final no del tot feliç. I així podria trobar moltes altres cançons.

Però hi ha una cançó que sempre m’havia recordat a algú en concret, és una cançó tranquil·la que associo a un trajecte per una carretera de corbes anant cap a Masnou una nit d’estiu de ja fa molts anys. És una cançó que no acostumo a escoltar, tot i que m’agrada. I em va resultar curiós que, després de molt de temps sense escoltar-la, la vaig tornar a sentir mentre visitava un altre continent, estava en un altre món i amb algú diferent a les altres vegades que l’havia escoltat i, evidentment, vaig tornar a pensar en aquella primera persona a qui em recordava la cançó, i em va alegrar descobrir que, des de la distància del temps i l’espai, els records a vegades són més bonics que la realitat.

dimarts, 13 d’abril de 2010

divendres, 9 d’abril de 2010

dolces propostes

Ha passat la setmana santa i amb ella els quatre dies de vacances. Les rutines diàries tornen a ser un fet, i jo, desprès de dinars en família, cerveses amb amics i passejades pel Montseny veig com s’acosta una altra primavera, com el temps inevitablement se’ns escapa i es gaudeix entre els moments que vivim.

En un d’aquests moments tranquils amb gust a patates d’olot, pollastre a la cassola i pastís de crema (perquè no s’ha d’oblidar mai que les coses importants passen entre menjars), de cop, algú a qui estimo de manera incondicional, tot i ser, segurament, la persona que més cops m’ha fet plorar. Algú a qui m’estimo per formar part de la meva vida des d’abans de néixer, em fa una proposta, em demana que formi part d’una idea que, a priori, em sembla d’escabellada, massa complicada i poc viable. Però tot i així, des de que m’ho va proposar hi he pensat més del que m’hauria imaginat, de poc viable ha passat a ser una possibilitat, una oportunitat per un canvi diferent al que m’havia imaginat. Un repte que potser es quedarà en no res però de moment dóna voltes al meu cap.


La seva proposta està plena de dolçor i té molts contres, però veure’l il·lusionat, motivat i amb ganes fa que jo també m’ho plantegi realment. Per ara no hi ha pressa, no s’ha de donar cap resposta però se’n pot anar parlant, i la idea d’un projecte comú, en el fons, em sembla que m’agrada. Hi hauré de pensar (encara que no m’agradi pensar).

dilluns, 5 d’abril de 2010

imperfeccions

La meva vida és imperfecta, ja fa temps que ho sé i m’he acostumat a totes les meves imperfeccions i fins i tot els hi he agafat carinyo. Però el fet que la meva vida sigui imperfecta fa que jo també ho sigui.

Sóc una persona imperfecta, només cal mirar al meu voltant per adonar-se’n. Les parets de la meva habitació pintades de lila no tenen cap línia recta i el sostre pintat de blanc té taques liles per tot arreu. Un dia, algú em va dir que podria pintar les taques liles del sostre altre cop de blanc i així no es veurien, jo no m’ho havia ni plantejat, però al fer-ho em vaig adonar que no m’agradava la idea. M’agraden les taques liles del sostre blanc. M’agrada que la cortina no arribi a tapar del tot la finestra perquè no vaig poder fer els forats per penjar la barra on volia. M’agrada que aquell quadre, que tant em va costar trobar per decorar la meva habitació, estigui tort.

En definitiva, m’agraden totes les imperfeccions de la meva habitació perquè per a mi tenen un sentit. Tots aquests defectes són part de mi, són una mica jo mateixa. Perquè sóc imperfecta i m’agrada ser-ho, encara que hi ha dies que m’agradaria que la meva vida fos més perfecta sé que la perfecció m’avorriria i buscaria la manera de tornar a les imperfeccions.

diumenge, 21 de març de 2010

Tàctica y estrategia

Mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.


Mario Benedetti.

divendres, 5 de març de 2010

penjadors i pissarres


Durant un temps vaig compartir moments de la meva vida amb algú que sabia que mai acabaria d’encaixar-hi, vam compartir nits i dies, moments divertits i alguns no tant, i un dia, al tancar la porta vaig saber que era el final, que tot i que cap dels dos hagués dit res diferent a les altres vegades que ens havíem separat després de nits de companyia mútua, aquell era el final. No calia dir res, ambdós sabíem que les coses canvien i que hi ha coses que passen, i després d’un temps havia passat.

És curiosa la manera com, intuïtivament, saps que no hi hauran més missatges, no més trucades, no més escapades a mitjanit. Ningú ha dit el contrari, ningú ha pronunciat una paraula diferent, però el sentiment hi és, el sentiment et diu que ja està. Sense perquès, sense motius, sense explicacions, sense retrets, simplement ho saps.

Haig de reconèixer, però, que tot i que mai va arribar entrar del tot en la meva vida, va deixar marques per tot el mobiliari. Com fan els estudiants amb les taules de classe, va escriure el seu nom en objectes i llocs de la meva vida. I avui he redescobert el seu nom en un penjador, i no he pogut evitar somriure al recordar aquell moment.

Aquesta perxa és meva, i només meva” em va dir ell mentre ho escrivia, i jo mirant-me’l amb indiferència simplement vaig dir: “tu digues el que vulguis que jo faré el que em sembli”.

Avui he vist clar que tenia raó, aquella perxa ara és seva, al escriure-hi el seu nom se la va apropiar. És la seva perxa que de moment habita entre les meves, potser algun dia li tornaré, però per ara la guardaré i utilitzaré amb el carinyo que es mereix. M’ha agradat tornar a recordar aquell moment.

dimecres, 3 de març de 2010

morfologia

Em van avaluar, em van analitzar, em van mesurar i el resultat va ser que:

Em dominen els sentiments, que em falta energia, que hauria de ser menys mandrosa i fer més exercici físic i que la meva intel·ligència lògica em permetria desenvolupar feines específiques molt correctament, que per tant en aquest sentit em proposen estudiar quelcom com disseny gràfic o restauració o alguna cosa semblant. Per altre banda, els meus pòmuls indiquen que sóc un ésser extremadament social i per això se m’haurien de donar bé tasques en les quals em pugui relacionar amb altra gent tals com infermera, voluntària social o professora. El meu nas indica que permeto entrar a tothom a la meva vida i que emocionalment sóc generosa, però que això em pot portar problemes i per tant cal que em protegeixi emocionalment perquè si no em faran molt mal.

En resum això és el que unes persones que no em coneixen de res van deduir només de veure’m una vegada. Ho vaig trobar interessant.

dilluns, 15 de febrer de 2010

(Les mil i) Una nit

Acabo d’aterrar, aquest cop ha estat un aterratge suau, sense cops ni caigudes, sense frenades brusques. L’avió procedent del Caire va fer un aterratge tan net que acostumada als cops dels meus vols em va sorprendre.

El jet lag encara present em deixa un somriure tonto al pensar en un viatge tan màgic a un temps indeterminat a un món totalment diferent, un viatge de pel·lícula que em recorda per què m’agrada tant viatjar, perquè viatjant, en certa manera, deixo de ser jo i em converteixo en un jo al quadrat. Redescobreixo la part de mi en estat més pur i em trobo còmode en mig de la desorientació i seguint un mapa sense noms.

Ha estat un dels viatges més intensos que he viscut, i ara ja de tornada segueixo tenint aquell dolç regust de pastís de noces, sucs de mango, fonts de xocolata, té amb menta i mojitos amb vistes al Nil. Durant aquests dies he tornat a recordar que la vida és per viure-la, que t’has de deixar portar i que no sempre cal pensar. A vegades és millor gaudir del moment, de la companyia, del caos d’una ciutat caòtica, deixar-se guia per un entramat de carrers sense sortida, convertir-se en el sant Valentí d’un desconegut i, en definitiva, gaudir de l’avui i l’ara.

Aquest viatge ha estat un gran regal, un parèntesis per recordar-me que gairebé tot és possible i que les millors aventures només et passen si et deixes liar. I a mi m’agrada deixar-me liar.

dimarts, 9 de febrer de 2010

L'home dels guants blancs

Portava uns guants blancs de cotó i no vaig poder evitar fixar-m’hi, no sé del cert el motiu pel qual els duia, però crec que no hi ha gaires alternatives, no són guants per abrigar, i dins el càlid i viciat aire del bar tampoc serien necessaris. Per això crec saber de sobres el motiu pel que portava aquells guants.

I tot i pensar que el temps fa que les ferides cicatritzin em vaig adonar que algunes ferides no acaben de cicatritzar mai i que al més mínim contacte tornen a obrir-se i tornes a sentir una punxada d’un dolor que ja creies superat. Però en el fons, i eixugant aquella llàgrima que et negues a deixar caure, m’alegro de seguir sentint aquesta punxada de dolor, m’alegra que no em sigui indiferent, m’alegra adonar-me que mai ho podré superar, perquè no vull ser capaç de fer-ho. Perquè no tinc perquè fer-ho, perquè sé que igualment puc viure i ser feliç (a moments) sense haver de superar-ho.

Perquè si en fos capaç voldria dir que no va ser important. Voldria dir que no va significar tot el que crec que ha significat. I encara que a vegades faci mal, prefereixo aquest dolor a no sentir res.

dilluns, 8 de febrer de 2010

bromes del destí

Fa temps em vaig veure obligada a prendre un decisió que no volia, i ho vaig fer perquè sabia que si no podia tenir allò que volia no em volia conformar amb menys.

Fa temps vaig aprendre que si et conformes una vegada ho seguiràs fent i acabaràs conformant-te amb menys del que vols i et mereixes. I per tot això ja hi he passat i no estic disposada a tornar-hi. Per això vaig decidir que no buscaria més excuses ni més justificacions per acceptar coses que no m’agraden. Per tant abans de conformar-me amb les sobres vaig decidir quedar-me sense res.

Fa temps vaig demanar no saber res més d’aquella persona, no veure-la més, i vaig decidir que no esperaria res més. Però la meva decisió no va ser respectada, ni per aquella persona ni pel món. Ahir, de nou, el seu nom i cognom van tornar aparèixer a la meva vida, segueixo rebent missatges que no he demanat, segueixo sentint noms que no vull escoltar i tot i no voler-ho no puc evitar-ho.

No sé si el nom i cognom que ara sento més sovint del que voldria són els mateixos als que un dia vaig demanar tranquil·litat, i tampoc sé si ho vull saber, però si no fos perquè crec que està ocupat en coses més interessants que en la meva vida, pensaria que és una broma macabra del destí.

dimarts, 2 de febrer de 2010

volar i aterrar

M’han fet volar.

Aquest cap de setmana tinc la sensació que m’he perdut moltes coses, que m’han donat un cop i m’han fet saltar pels aires, i que quan he aterrat de nou ja no sabia on era.

Generalment m’agrada no saber on sóc. No em preocupa perdre’m perquè sé que és l’única manera de trobar-me. Però a vegades tinc la sensació que sempre perdo, que sempre sóc jo la que surt volant pels aires.

Ja m’està bé la sensació de volar però el problema és que encara estic aprenent a aterrar. I a vegades la caiguda fa mal.

dijous, 28 de gener de 2010

entre boires

Tinc dubtes, tinc molts dubtes, i estic esperant un dia suficientment clar que em permeti aclarir els meus dubtes, però per més sol que faci el dia segueix emboirat.

Com sempre, el millor és deixar passar el temps i esperar que aparegui un dia clar que em tregui de dubtes.

Mentrestant gaudiré de la boira i de les sorpreses que s’amaguen rere la boira i difuminen el futur.

dimarts, 12 de gener de 2010

Oblidar



Ahir em van preguntar: Com puc oblidar-me de tu?

No vaig respondre perquè no tinc la resposta i perquè és una pregunta a la qual no vull respondre. Mai he volgut oblidar-me de ningú, però tot i no voler-ho crec que hi ha persones de les que m’he oblidat tot i que potser elles encara em recorden, igual com jo recordo a persones que segurament m’han oblidat.

Suposo que oblidar algú no és una qüestió de voluntat, és una qüestió del pas del temps, de la poca importància que per a tu va tenir aquella persona en la teva vida o de que per diferents motius la teva ment n’ha bloquejat el seu record.

No m’agrada pensar que m’he oblidat de ningú, m’agrada pensar que tothom amb qui en algun moment m’he creuat forma part del meu passat. Que tots i totes m’han aportat quelcom, positiu o negatiu, que la meva vida no seria com és ara sense aquella trobada casual, sense aquell petit xoc, sense trobar-me en aquell tren, sense que ell l’hagués conegut a ella. No, la meva vida no seria igual i m’agrada pensar que no seria millor del que ara és. No vull oblidar-me de la gent que s’ha creuat en el meu camí, encara que segur que ho he fet.

No vull oblidar-me conscientment de ningú. Per això em sembla molt trist que algú es vulgui oblidar de mi.

divendres, 8 de gener de 2010

2010

És impossible no adonar-se, ni notar-ho, el 2010 ja ha arribat, tant lluny que em semblava i d’aquí uns mesos em tocarà renovar el carnet de conduir!

Només començar, el 2010 ja se’m planteja com un any de canvis, de mudances, de noves perspectives i de nous països per visitar.

Si l’any passat va ser l’any en que, per a mi, les coses van tornar al seu lloc, l’any de l’estabilitat i la calma que necessitava després d’anys de tempestes. Aquest 2010 ja comença amb moviment, amb canvis conscients i alguns que espero que no es produeixin. Un nou entorn ens espera, però espero seguir sempre envoltada de les persones que sempre són, han estat i estaran al meu costat. D’aquelles que cada cop hi són més. I de les que hi van ser i mai desapareixeran per més que ja no hi siguin.

Estic convençuda, al igual que tu, que el 2009 va ser el meu any, l’any en el que vaig tornar a ser jo, però també sé que si vull, el 2010 també serà el meu any.
Serà el teu any.