Associo algunes cançons a moments viscuts amb persones concretes. Acostumen a ser cançons no massa conegudes per a mi fins el moment que les comparteixo, a partir de llavors, s’estableix un nexe entre les seves melodies i els meus records, i cada cop que la meva nefasta oïda identifica les notes de la melodia, el cervell rememora aquells moments viscuts. Per exemple: les notes de “Sweet Caroline” m’evoquen a l’olor de suc de taronja i la tranquil·litat del primer dissabte al matí a casa seva. “Always” als viatges d’estiu amb les finestres baixades i el vent despentinant-me els cabells mentre destrossem la cançó intentant cantar-la, “Lo noto” a un concert al palau St. Jordi després d’un dia d’improvisacions, “20 de abril” a una festa major amb un final no del tot feliç. I així podria trobar moltes altres cançons.
Però hi ha una cançó que sempre m’havia recordat a algú en concret, és una cançó tranquil·la que associo a un trajecte per una carretera de corbes anant cap a Masnou una nit d’estiu de ja fa molts anys. És una cançó que no acostumo a escoltar, tot i que m’agrada. I em va resultar curiós que, després de molt de temps sense escoltar-la, la vaig tornar a sentir mentre visitava un altre continent, estava en un altre món i amb algú diferent a les altres vegades que l’havia escoltat i, evidentment, vaig tornar a pensar en aquella primera persona a qui em recordava la cançó, i em va alegrar descobrir que, des de la distància del temps i l’espai, els records a vegades són més bonics que la realitat.
Però hi ha una cançó que sempre m’havia recordat a algú en concret, és una cançó tranquil·la que associo a un trajecte per una carretera de corbes anant cap a Masnou una nit d’estiu de ja fa molts anys. És una cançó que no acostumo a escoltar, tot i que m’agrada. I em va resultar curiós que, després de molt de temps sense escoltar-la, la vaig tornar a sentir mentre visitava un altre continent, estava en un altre món i amb algú diferent a les altres vegades que l’havia escoltat i, evidentment, vaig tornar a pensar en aquella primera persona a qui em recordava la cançó, i em va alegrar descobrir que, des de la distància del temps i l’espai, els records a vegades són més bonics que la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada