dissabte, 13 de setembre del 2008

limbo

Divendres vaig estar al limbo, aquell lloc on tot està a per decidir, on encara no t’han jutjat ni han escollit a quin costat aniràs, si estaràs amb els bon o amb els dolents.

Allà la vetllada va passar entre confidències, secrets i alguna que altra confessió. Aquestes vetllades a vegades poden ser perilloses, la sensació de no saber on ets et pot trair, i amb l’ambrosia roja que preníem tot es diluïa, les paraules deixaven de tenir el sentit que tenien per tenir el que tu volies que tinguessin, tot fluïa amb la rapidesa d’aquell que no té pressa.

En aquell limbo vaig retrobar una part de mi que havia oblidat, una part del passat que m’havia fet arribar fins on ara sóc però que ja no recordava, vaig veure les coses clares i vaig respondre alguns dels meus perquès.

Tot i que no sempre les respostes són les que voldríem, a vegades estar bé saber perquè et tenen en el limbo sense atrevir-se a enviar-te al cel o a l’infern.

Em sembla que estem en el limbo perquè ningú mereix el cel i no tothom mereix l’infern. En tot cas, divendres vaig estar més a prop del cel que de l’infern, i de tant en tant, no notar l’escalfor del foc sota els teus peus, s’agraeix.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Coldplay

Sempre m’ha semblat curiosa la nostra manera d’idolatrar persones com tu o jo però que per algun motiu s’han convertit en un fenomen mediàtic, no entenc aquesta gent que es torna boja, plora i es desmaia quan veu a una persona, perquè bàsicament això és el que són tots aquest cantants, actors i artistes en general, poden tenir qualitats que jo no tinc, però no són res més que persones. Per això em sobte com molta gent els tracta com si fossin déus.

Tot i això, haig de dir que dissabte, vaig anar al concert dels Coldplay, i malgrat no ser-ne una gran fan ni tenir cap dels seus cd’s, vaig gaudir veient-los, escoltant-los, i sobretot sentint-los. A diferència d’altres concerts, com en el concert de The Police, els Coldplay semblaven passar-s’ho bé tocant, volia tenir contenta a tota aquella gent que omplia l’estadi i a la qual els ho devien tot, perquè no oblidem que totes aquestes persones són on són perquè la resta de gent ha volgut posar-los en un pedestal.

Potser tot forma part del joc, potser està tot calculat al mil·límetre, però a mi em van arribar.


dimecres, 3 de setembre del 2008

Les amistats perilloses


Benvolgut espectador...

Ens complau que hagueu vingut a veure'ns i esperem que la nostra companyia us satisfaci.

"Les amistats perilloses" és una peça teatral que nosaltres mateixos hem adaptat basant-nos en una de les novel.les més polèmiques i seductores de tots els temps, "Les liasons anguereaux" de Choderlos de Laclos.Dos aristòcrats ociosos i seductors juguen amb la gent del seu voltant convertint-los en titelles de les seves voluntats i el seu poder.

Són malvats o tant sols usen les seves armes per viure com més els plau?

Són cruels o només arriben allà on la resta de gent els permet arribar?

Estimen, potser?

Odien, en realitat?

Potser simplement juguen a seduïr-se l'un a l'altre...

Vosaltres els jutjareu i veureu comuna simple història d'amistat es pot convertir en la més perillosa de les aventures.

Sigueu cruels amb ells si ho mereixen, però benèvols amb nosaltres, només intentem de seduir-vos una estona i guanyar-nos el vostre aplaudiment...

Sigueu benvinguts...

Catarsi Teatre
US ESPEREM EL DIVENDRES 5 DE SETEMBRE A LES 22H
AL CINEMA TEATRE DE LLINARS DEL VALLÈS
Entrada gratuita.

dilluns, 1 de setembre del 2008

m'agradaria ser tu

Avui hi havia gent a la parada del bus, el 32 estava a rebentar, i el 27 no estava tant buit com divendres. Tothom torna a la feina, tothom en parlar, expliquem els viatges i les aventures d’estiu amb els cafès de primera hora que s’allarguen més d’allò que és habitual. I escoltant totes les històries, tots els viatges i les lamentacions per tornar a la feina penso que en el fons ens agrada aquesta rutina, que estem enganxats a la feina i a la vida que ens hem creat. Perquè si no és així no entenc per què continuem aixecant-nos a les 7:30 per anar a la nostra feina, quan ens podríem escapar de tota aquesta vida que ens hem creat i diem que no ens agrada, que és horrible treballar. Doncs si realment no ens agrada perquè ho fem? Pels diners? Per la hipoteca? Per menjar?

No. Crec que ho fem per por. Per por a trencar la nostra rutina segura, per por a allò que molts somniem, perquè, a diferència de uns pocs, a la majoria de nosaltres ens fa por perseguir els nostres somnis i ens quedem a mig camí, els anem canviant i ens anem conformant mentre ens enganyem a nosaltres mateixos.

Envejo tota aquella gent que és capaç de deixar la seva vida i intentar complir el seu somni. Envejo tots aquells que tenen clar on volen arribar i hi arriben, perquè si saps on vols anar, hi vas. I malgrat tota la gent a la que envejo i admiro, hi ha persones que diuen envejar la meva vida, i jo no puc fer més que posar-me a riure per no plorar.