dijous, 4 de desembre de 2008

a les portes de nadal

Ja som Nadal, ho sé per les llums dels carrers, pels pares noels que decoren les botigues i pels sopars/dinars de Nadal que es comencen a acumular a la meva agenda. L’època nadalenca no és especialment la meva preferida, massa hipocresia per al meu gust, però no sé per què però aquest any em ve de gust passejar pels carrers engalanats de Barcelona. Potser perquè ara sé que durant una temps més aquesta serà la meva ciutat, i ara no m’imagino, ni vull imaginar-me, com seria viure al lloc on tenia previst viure fa uns mesos.

Potser també hi fa que d’aquí res estaré passejant per una altre ciutat encara més engalanada que Barcelona: London! Com m’agraden els viatges perquè sí. Els viatges improvisats, aquells que amb un moment estan muntats, aquells en què no tens ni idea de què vas a fer, però que hi vas. Canviar per uns dies el ritme de la teva vida i gaudir del ritme d’una ciutat diferent en la qual tu trenques el ritme, no és la teva ciutat i no et deixes dur per la inèrcia de la gent.

Un respir abans de començar amb tota la parafernàlia nadalenca que ens obliga a ser més familiars, a tenir més bons sentiments, i a menjar molt més, tot i que què seria del Nadal sense l’escudella de l’àvia?

divendres, 21 de novembre de 2008

voltes i més voltes

Tinc una nespresso, llàstima que no vingui acompanyada d’en George Clooney, a qui, tot i no ser el meu estil tampoc li faria un lleig. Però com que en el pac no hi anava l’actor em tocarà buscar a algú a qui robar l’última càpsula de cafè.



Com sempre es diu no hi ha mal que per bé no vingui! I jo gràcies a una petit contratemps estic redecorant la meva vida, i de passada casa meva i casa nostra. Qui sap, potser fins hi tot resultarà que en comptes de perdre la partida l’he guanyat.

A vegades, m’encanten les voltes que dóna la vida. I tant de voltes em sembla que
m’he passat al Ben & Jerry’s, tot i que el Häagen de xocolata belga sempre serà el xocolata belga, a vegades cal canviar algunes coses perquè tot segueixi igual. Ui! em sembla que encara tenia pendent d’explicar la teoria dels Haägens, però si de cas un altre dia... que avui no estic inspirada...

dilluns, 10 de novembre de 2008

confidències

Aquesta nit no he dormit a casa. He passat la nit fora de casa. He dormit en una casa desconeguda, en un llit que no és el meu i mai ho serà, però he dormit a gust, tranquil·la, tant que m’he adormit.
He arribat gairebé una hora tard a la feina, amb els llençols encara enganxats i aquella sensació d’haver comés un deliciós pecat, com quan estant a règim et menges un bombó.

La meva vida no és el que volia que fos quan era petita, ni com me l’havia imaginat, però avui, en aquest moment, en aquest instant, i sense poder canviar les coses que voldria canviar, la meva vida és el que vull que sigui.

dijous, 6 de novembre de 2008

saltar


El vent s’enduu les cendres que es barregen amb l’aigua transparent, per un moment les cendres enterboleixen aquesta cristalinitat, però tant sols és un segon, un instant per unir-se al mar, per unir-se a un dels llocs que forma part de mi, de tu, de nosaltres. Els nostres records s’uneixen en molts punts, i aquest és un dels punts més feliços que he trobat.

Sé que sempre estaràs on has estat, sé que vigilaràs el meu salt i t’encarregaràs que caigui en el lloc adequat i de la manera adequada, i com sempre m’obligaràs a tirar endavant i em donaràs l’empenta que em falta per poder fer el salt.

I jo, sabent que tu m’esperes a baix no tindré por de saltar.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

desitjos

Ves amb compte amb el desitges perquè de vegades es converteix en realitat.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

etapes

La vida són cicles, etapes que comencen i s’acaben, que s’obren i es tanquen, avui però, tinc la sensació que aquests cicles es repeteixen, tot torna a començar de nou, sóc just al mateix lloc que era fa un any.

Sembla que res ha canvia, tot segueix exactament igual. Trepitjo les petjades ja seques que vaig recórrer fa un any. Torno a tenir una obra de teatre per representar, torno a tenir un sopar d’aniversaris al què assistir, els plans són els mateixos que fa un any, res sembla haver canviat. I per un moment, tanco els ulls i em sembla que res ha canviat.

Però a l’obrir-los m’adono que els meus passos ja no són seguits per les mateixes persones, una de les passes que sempre estava al meu costat ja no hi és. Les seves marques encara es veuen, de fet, mai s’esborraran, però aquelles petjades ja mai es renovaran. Alguna cosa no és al lloc on era, alguna cosa ja mai més hi serà malgrat tot sembli el mateix.

La vida són cicles, i cada cicle és diferent, però ara tinc la sensació que el meu passat es repeteix, tot és el mateix que era i res és com hauria de ser.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

somnis de princesa

Hi ha nenes que tenen debilitat pel rosa, que tenen debilitat per les princeses Disney i somnien amb el seu príncep blau. Jo no crec amb els prínceps blaus, les coses mai són tan senzilles i les persones mai són perfectes, per a mi els prínceps blaus, tard o d’hora es converteixen en gripaus. Però malgrat el meu poc entusiasme per aquests personatges hi ha nenes que viuen a l’espera que el seu cavaller aparegui damunt el cavall blanc i les rescati d’una vida sense amor i ningú, ni tan sols jo hauria de tenir el dret a trencar aquesta il·lusió. Cadascú té els seus somnis pels quals lluitar.

divendres, 10 d’octubre de 2008

llar dolça llar

Aquesta nit no he dormit a casa. He passat la nit fora de casa. He dormit en una casa desconeguda i encara sense moblar, en una casa sense caliu, sense l’olor a pastís de xocolata fet al microones. Sense el meu llit individual en el qual he passat la major part de les nits de la meva vida. Avui he dormit en una casa en la qual l’únic electrodomèstic que hi ha és la freda nevera.

És un lloc on encara està tot per fer, tot per inventar i tot per crear, i malgrat que és un lloc nou i que algun dia l’hauré d’anomenar casa, encara no ho és i ara mateix no sé si ho arribarà a ser mai.

Dormir en un lloc desconegut, en un món que no és el meu m’ha provocat somnis curiosos, somnis d’un passat que feia temps que estaven guardats al calaix dels records, i que com aquells bitllets de viatges ja fets que ets incapaç de tirar; apareixen alguna d’aquelles vegades en què fas neteja, et quedes hores admirant-los i pensant: “l’hauria de llençar, no serveix per a res”. Però en el moment de la veritat, en el moment d’obrir la mà i deixar-lo caure dins del cubell de la brossa, la mà no s’obre, no respon a les ordres contradictòries que arriben des del cervell. I tornes a guardar aquell tros de paper que no servint per a res per a tu té tot el significat en el fons del calaix del qual no hauria d’haver sortit.

Suposo que és tan sols qüestió de temps acostumar-se a un nou lloc, convertir un espai buit en un espai amb nous records que facin tornar al seu lloc aquells records que et persegueixen i fan que somniïs amb coses ja impossibles d’aconseguir, però de moment aquest temps necessari encara no ha passat, i les portes tancades del passat segueixen ben guardades en el present.

dissabte, 13 de setembre de 2008

limbo

Divendres vaig estar al limbo, aquell lloc on tot està a per decidir, on encara no t’han jutjat ni han escollit a quin costat aniràs, si estaràs amb els bon o amb els dolents.

Allà la vetllada va passar entre confidències, secrets i alguna que altra confessió. Aquestes vetllades a vegades poden ser perilloses, la sensació de no saber on ets et pot trair, i amb l’ambrosia roja que preníem tot es diluïa, les paraules deixaven de tenir el sentit que tenien per tenir el que tu volies que tinguessin, tot fluïa amb la rapidesa d’aquell que no té pressa.

En aquell limbo vaig retrobar una part de mi que havia oblidat, una part del passat que m’havia fet arribar fins on ara sóc però que ja no recordava, vaig veure les coses clares i vaig respondre alguns dels meus perquès.

Tot i que no sempre les respostes són les que voldríem, a vegades estar bé saber perquè et tenen en el limbo sense atrevir-se a enviar-te al cel o a l’infern.

Em sembla que estem en el limbo perquè ningú mereix el cel i no tothom mereix l’infern. En tot cas, divendres vaig estar més a prop del cel que de l’infern, i de tant en tant, no notar l’escalfor del foc sota els teus peus, s’agraeix.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Coldplay

Sempre m’ha semblat curiosa la nostra manera d’idolatrar persones com tu o jo però que per algun motiu s’han convertit en un fenomen mediàtic, no entenc aquesta gent que es torna boja, plora i es desmaia quan veu a una persona, perquè bàsicament això és el que són tots aquest cantants, actors i artistes en general, poden tenir qualitats que jo no tinc, però no són res més que persones. Per això em sobte com molta gent els tracta com si fossin déus.

Tot i això, haig de dir que dissabte, vaig anar al concert dels Coldplay, i malgrat no ser-ne una gran fan ni tenir cap dels seus cd’s, vaig gaudir veient-los, escoltant-los, i sobretot sentint-los. A diferència d’altres concerts, com en el concert de The Police, els Coldplay semblaven passar-s’ho bé tocant, volia tenir contenta a tota aquella gent que omplia l’estadi i a la qual els ho devien tot, perquè no oblidem que totes aquestes persones són on són perquè la resta de gent ha volgut posar-los en un pedestal.

Potser tot forma part del joc, potser està tot calculat al mil·límetre, però a mi em van arribar.


dimecres, 3 de setembre de 2008

Les amistats perilloses


Benvolgut espectador...

Ens complau que hagueu vingut a veure'ns i esperem que la nostra companyia us satisfaci.

"Les amistats perilloses" és una peça teatral que nosaltres mateixos hem adaptat basant-nos en una de les novel.les més polèmiques i seductores de tots els temps, "Les liasons anguereaux" de Choderlos de Laclos.Dos aristòcrats ociosos i seductors juguen amb la gent del seu voltant convertint-los en titelles de les seves voluntats i el seu poder.

Són malvats o tant sols usen les seves armes per viure com més els plau?

Són cruels o només arriben allà on la resta de gent els permet arribar?

Estimen, potser?

Odien, en realitat?

Potser simplement juguen a seduïr-se l'un a l'altre...

Vosaltres els jutjareu i veureu comuna simple història d'amistat es pot convertir en la més perillosa de les aventures.

Sigueu cruels amb ells si ho mereixen, però benèvols amb nosaltres, només intentem de seduir-vos una estona i guanyar-nos el vostre aplaudiment...

Sigueu benvinguts...

Catarsi Teatre
US ESPEREM EL DIVENDRES 5 DE SETEMBRE A LES 22H
AL CINEMA TEATRE DE LLINARS DEL VALLÈS
Entrada gratuita.

dilluns, 1 de setembre de 2008

m'agradaria ser tu

Avui hi havia gent a la parada del bus, el 32 estava a rebentar, i el 27 no estava tant buit com divendres. Tothom torna a la feina, tothom en parlar, expliquem els viatges i les aventures d’estiu amb els cafès de primera hora que s’allarguen més d’allò que és habitual. I escoltant totes les històries, tots els viatges i les lamentacions per tornar a la feina penso que en el fons ens agrada aquesta rutina, que estem enganxats a la feina i a la vida que ens hem creat. Perquè si no és així no entenc per què continuem aixecant-nos a les 7:30 per anar a la nostra feina, quan ens podríem escapar de tota aquesta vida que ens hem creat i diem que no ens agrada, que és horrible treballar. Doncs si realment no ens agrada perquè ho fem? Pels diners? Per la hipoteca? Per menjar?

No. Crec que ho fem per por. Per por a trencar la nostra rutina segura, per por a allò que molts somniem, perquè, a diferència de uns pocs, a la majoria de nosaltres ens fa por perseguir els nostres somnis i ens quedem a mig camí, els anem canviant i ens anem conformant mentre ens enganyem a nosaltres mateixos.

Envejo tota aquella gent que és capaç de deixar la seva vida i intentar complir el seu somni. Envejo tots aquells que tenen clar on volen arribar i hi arriben, perquè si saps on vols anar, hi vas. I malgrat tota la gent a la que envejo i admiro, hi ha persones que diuen envejar la meva vida, i jo no puc fer més que posar-me a riure per no plorar.

divendres, 8 d’agost de 2008

egoista

Sóc egoista! Suposo que tots ho som fins a cert punt, i que en part és normal, ja que com diu la samarreta de la meva amiga “I’m the most important thing in my life”. Però ara que m’adono que em toca compartir, que haig de compartir coses i deixar de fer coses de forma individual pel bé comú, m’adono que no sé si aquesta vida en comú és per a mi.

Estic molt acostumada a fer la meva a ser jo qui escull amb què em gasto els meus diners, a comprar-me allò que vull (després d’haver-ho consultat amb me mare si no ho tinc clar) a fer els meus viatges, a arribar a casa i no fer res o fer-ho, a entrar i sortir sense haver de donar gaires explicacions, a poder aïllar-me de tothom quan no vull veure a ningú.


A casa meva, els meus pares, em van ensenyar a ser responsable, van confiar en mi i em van deixar fer les coses a la meva manera (després d’algunes discussions) i crec que entre tots ho vam aconseguir. Ells confiaven en mi i jo tenia la certesa que podia confiar en ells, i que tot i que no estiguessin del tot conforme amb la meva decisió allà estarien, i estarà, si em fotia l’hòstia. Però les coses ara són diferents, tot ha canviat, tot el meu món ha deixat de ser el què era.

M’haig d’adaptar a un entorn que no he escollit ni mai he volgut.

M’haig d’adaptar a un entorn que he escollit però sense saber del tot per quin motiu, i no sé ni per on començar.

Sóc egoista perquè no veig cap avantatge a no ser-ho. No vull haver de renunciar a res.

dimarts, 22 de juliol de 2008

complicated life

Algú em pot dir per què ens compliquem tant la vida?

dimarts, 15 de juliol de 2008

Alea jacta est

“Siempre hay que seguir, aunque sólo sea por curiosidad” (Martin Hache, en sibel)

Doncs endavant. Seguim endavant i veiem què passa.

Potser aquest cop no perdre la partida, potser aquesta vegada Murphy estarà ocupat amb algú altre. O potser perdré una vegada més. Potser m’equivoco però per saber-ho ho haig de provar, m’haig d’arriscar.

M’ho jugo tot a una carta, si guanyo, guanyo. I si perdo, perdo. Com a mínim no em passaré tota la vida pensant que hauria passat si....

Seguiré els meus propis consells. Me’n penediré només d’allò que no he fet.

dimecres, 25 de juny de 2008

porpostes decents


M’han fet una proposta, una proposta massa decent pel meu gust. No m’agraden les coses massa decents, un punt d’indecència és necessari. Les propostes decents sonen avorrides. La proposta que m’han fet és una proposta a llarg i curt termini, un proposta que espera un resposta clara. I per si no us ho havia dit no em m’agrada prendre decisions, no m’agrada escollir, perquè una elecció sempre implica tancar algunes portes, haver de renunciar a altres coses, per això no em barrufa decidir.

Em toca prendre una decisió important, una decisió que pot canviar la meva vida i la de més gent. Haig de dir sí o no, blanc o negre, tot o res, i jo no estic segura de voler-ho tot, però tampoc em vull quedar sense res. A mi m’agraden els clarobscurs, les ambigüitats, el dir molt sense dir res del tot, el llegir entre línies, tenir sempre diferents opcions, no tancar mai cap porta, m’agrada tenir sempre una finestra a prop per si haig de sortir volant, però aquest cop no hi ha finestres, aquest cop si vull sortir volant caure al buit.

M’haig de decidir entre el blanc o el negre, no hi ha tonalitats possibles, no hi ha blaus ni liles, ni tons pastel ni grisos. No hi ha colors, és un extrem o altre, però a mi no m’agraden els extrems!

divendres, 20 de juny de 2008

mimoses


no puc evitar sorprendre'm cada cop que, en el bell mig de la ciutat, al entrar o sortir del pis, noto aquesta familiar olor a mimoses, em fa sentir més a prop de casa.

dimecres, 18 de juny de 2008

plou i fa sol

M’agrada veure el cel ennuvolat i gris des de les finestres de casa, m’agrada estar-me al sofà mirant com cauen les gotes de pluja i mullen els vidres, i jo abraçada a una manta deixo que s’escapi el temps sense fer res. Plou, per tant tinc l’excusa perfecte per no creuar el portal de casa.

Però ja porta massa dies plovent, fa massa dies que deixo passar el temps per culpa dels núvols de tempesta. Ara ja em ve de gust trobar el sol que vaig deixar a Lisboa. Aquell sol càlid que ens va acompanyar en les nostres passejades per la ribera del Tajo, aquell sol càlid que va enrogir les meves espatlles, ara ja pelades. Em ve de gust tornar a la tranquil·litat d’un viatge tranquil, sense pressa, sense res en concret a veure i molt per descobrir. Un viatge que em recorda com m’agraden els dies d’estiu després de les tempestes.

Tinc ganes de sentir l’escalfor dels raigs de sol, torrant-me la pell i sentir com el meu cos es revitalitza. M’agraden els dies de sol, ideals per sortir a passejar, ideals per prendre una cervesa a la fresca en bona companyia. Ideals per estirar-me al sol i veure com s’escapa el temps sense fer res.

M’agrada utilitzar el meu temps per no fer res.

divendres, 13 de juny de 2008

embarrancar

Hi ha dies en què t’adones que has perdut la partida, dies en què ja no et queda res per dir, ni per fer. Dies en què et rendeixes, abandones i et sents fracassat, dies en què no et trobes ni trobes. Dies en què no vols treure el cap, dies durant els quals t’enfonsaries en la profunditat dels teus pensaments i no en sortiries.

Avui és un d’aquests dies, un d’aquests dies en què res és com hauria de ser, res surt com hauria de sortir, i decideixes deixar d’esperar allò que esperaves. Avui el món no és per a mi, avui visc dels somnis de l’ahir, encallada a un passat que voldria fos futur.

Dies que en la nit s’amaguen, dies que no pesen gaire més que un vell paper, tardes que s'emporta l'aire, cartes que la sort escampa, sents que el món va fent

Ningú perd l'esperança, no et servirà de res voldria tornar a casa, però esperaré, potser després quan em falti el teu alè, quan el cor se'm queixi més, quan hem caigui a sobre el cel, sortiré a buscar-te.
Dies que el record s'empassa, dies que la sort escampa, sents que el món va fent.

L'estiu estén les ales, t'apropa més als Deus, més tard et sents culpable, per un moment has oblidat que la vida és un regal, que hi ha dies que fan mal que al final no canviaràs, tornaràs a caure.

Dies que en la nit s'amaguen...

dijous, 29 de maig de 2008

coses dels 26

Tinc son. Porto nits sense dormir bé, m’estiro al llit esgotada i cansada de dies de feina i nits de festa, però al tancar els ulls no aconsegueixo dormir. El meu cap s’omple d’idees, de pensaments, de dubtes, d’alegries i records, intento foragitar-los perquè vull dormir, necessito descansar, ni que siguin quatre hores seguides. Però no puc, començo a pensar que només podré dormir quatre hores i que és molt poc temps per mi, i pensar que d’aquí poc temps m’haig de despertar fa que encara doni més voltes al llit, que els llençols se m’enredin, el coixí caigui al terra i la son no em deixi dormir.

Perdo el temps estirada al llit temps que hauria d’aprofitar dormint, i desaprofito. Durant aquest temps el meu cap va molt de pressa, faig balanços de la meva vida, busco noves possibilitats, nous reptes i canvis que no sé si acabaré realitzant, però sobretot, sento que a vegades la meva vida és el que voldria que fos, però altres cops em sembla que aquella idea que tenia, quan era petita, del que seria la meva vida queda tan lluny que perdria la vida perseguint-la.


Potser ha arribat el moment que deixi de somiar en somnis inabastables i em centri en els que tinc a l’abast. I en els que ja he aconseguit. Encara recordo com ja fa alguns anys somiava que compartiria pis, en un edifici amb piscina (era l’època de Melrose Place), amb una amiga a la qual, com a mi, li encanta la xocolata. Doncs bé l’edifici no té piscina (tot i que sí terrat) i no som només dues les addictes al xocolata sinó tres.
El meu somni no era exactament com ara és la realitat. Però quin somni ho és?

divendres, 23 de maig de 2008

embolics

De cop tot s’embolica més i més, els nusos es van encadenant amb altres nusos, cada cop sembla més difícil poder-me deslligar, sembla que en comptes de desfer els nusos en vagi creant més. Que jo mateixa em lligui més i més fort, m’emboliqui totalment per no poder escapar, per tenir una excusa que em retingui lligada, aferrada a les desil•lusions del dia a dia. No tinc ni la força ni la voluntat que desitjaria, no sóc capaç de deslligar els nusos, i en comptes de deslligar-me em lligo més i més i sense ni tan sols ser-ne conscient.

Desitjo deslligar-me estirar les ales i sortir volant, aterrar en un lloc tranquil, sense preses on el món estigui fet a la meva mida. On les tempestes d’estiu siguin diàries però durin just el temps que jo vull que durin. Que el sol surti al meu gust i els gelats de xocolata creixin com les males herbes dels horts. Desitjo que el món sigui fet a la meva mida.

I tot i desitjar-ho segueixo lligada a un món de desastres que m’envolten i em fan sentir més infeliç per no ser feliç amb el que tinc i amb el que sóc.

divendres, 18 d’abril de 2008

el llibertí

Ahir vaig anar al teatre a veure “El Llibertí”, una obra que em va agradar i que recomano. Però no és l’obra la que em va marcar ahir, van ser les olors que s’oloraven a la sala del teatre. Moltes colònies i perfums es barrejaven dins les meves narius, algunes reconegudes fàcilment i d’altres totalment desconegudes. Però entre totes aquelles olors a perfums i colònies una olor en particular em va enganxar. Era una olor coneguda d’algú que havia d’haver estat a prop meu més d’una vegada, però no aconseguia identificar-la, tot i ser una olor particular i no l’olor a colònia de moda.

Al cap de deu minuts d’ensumar l’aire i buscar en els meus records a què o qui em recordava aquella olor, ho vaig descobrir, era l’olor d’una persona que durant un temps vaig voler que fos important per mi, però que el voler-ho no va ser suficient. Ahir al olorar l’aire i descobrir que aquella olor era la d’ell, i després de molt de temps sense pensar en ell, hi vaig tornar a pensar.

Sé coses de la seva vida, sé que és feliç i que està a punt de fer el pas (si no l’ha fet ja) d’anar a viure en parella, sé que ella l’estima i ell a ella, sé que són una parella sòlida amb els seus més i menys. I sé que vaig fer molt bé en no esforçar-me en seguir amb una relació que tot i voler-la sabia que no era per mi. Ara em sento feliç per ells i també per mi.

diumenge, 13 d’abril de 2008

salts endavant

Pas a pas anem canviant, ens anem movent i evolucionem. Moltes vegades o fem a poc a poc, tant que nosaltres mateixos no ens n'adonem, però d’altres ens trobem davant un precipici que per tal de creuar-lo no ens serveix fer un pas. Hem de saltar, fer un gran salt i arribar a l’altre costat del camí que per algun motiu has escollit. Aquest salt representa un abans i un després, un no poder tornar enrere, un assumir conseqüències, i també la por a allò que ens espera.

dimarts, 8 d’abril de 2008

lladres de temps


Ahir em van robar, em van robar una de les coses més importants, em van robar part de la meva vida, em van robar 20 minuts de la meva vida, i si anem sumant tots els minuts que RENFE m’ha robat segur que seria molt de temps, de fet prefereixo no pensar-ho perquè m’indigno i em sento impotent.

Ahir ho tenia tot calculat. Acabaria de dinar amb tranquil·litat i sortiria amb temps per poder fer 10 minutets d’UVA, ja sé que és un manera tonta de perdre el temps, però resulta que era la forma amb la qual em venia de gust perdre el meu temps, per alguna cosa és meu, per poder decidir com l’aprofito o desaprofito. Arribaria a temps d’agafar el tren de i 33 i per tant enllaçar amb el bus que puja a St. Antoni.

La cabina d’UVA estava reservada i m’hauria hagut d’esperar 10 minuts (aquells 10 minuts que m’haguessin fet perdre el tren) per tant vaig optar per utilitzar aquells 10 minuts sobrants per estalviar-me el metro i passejar.

Un cop arribo a l’andana veig que el de Granollers va tard: “merda, si el de Granollers va tard també hi anirà el de Sant Celoni” penso. Però abans de sortir de l’estació i seguir prenent l’aire, li pregunto a una de les inútils informadores (inútil no com a insult sinó com a definició): “en el de sant celoni no pone nada por tanto va bien” I una merda!! 20 minuts perduts a l’andana atapeïda de gent!

RENFE no em va prendre el temps per un problema sinó que me’l va robar amb coneixement de causa. Si m’haguessin informat correctament jo hauria escollit com utilitzar aquell temps que m’havien fet perdre, aquell temps que tenia previst utilitzar en el viatge en tren fins a casa. Però no, no em van deixar escollir. Em van mentir i enganyar per robar-me el temps. Evidentment vaig perdre el bus per pujar a casa meva, la qual cosa va fer que en els minuts robats s’afegissin els 20 d’esperar a que em vinguessin a buscar. I sort que em van poder venir a buscar!

Estic segura que si això hagués passat en una d’aquestes sèries d’advocats nord-americans ja haurien denunciat a RENFE i aconseguit que m’indemnitzessin a mi, i a tots aquells que cada dos per tres es troben com jo, a retornar-nos el temps robat, i davant la impossibilitat de retornar aquest temps, que ens paguessin per tots els minuts robats.

Però és clar si RENFE hagués de el pagar el temps que ha robat a totes les persones no tindria capital suficient. El més desesperant és que aquest temps robat ja no me’l tornarà, i que de segur me’n continuaran robant cada vegada que em vegi obligada a agafar aquest mal servei.

dimarts, 1 d’abril de 2008

fantasmes


Hi ha gent que veu fantasmes a tot arreu, mira al seu voltant i té la sensació que tothom l’està mirant, que tothom està parlant d’ell o ella, que en parlen malament que se’n riuen que el critiquen. Jo no acostumo mai a pensar-ho, no veig fantasmes ni tan sols allà on sé que n’hi han.

Sé que no em serviria de res, sé que si preguntés al meu fantasma particular què pensa de mi o de què riu em mentiria, i de fet segurament ho preferiria, per estrany que sembli sóc de les poques persones que no acostuma a preguntar a menys que tingui clar que vol saber la resposta.

Igual com passa amb els fantasmes les respostes no desitjades no són culpa del que les dóna sinó del que les fórmula, suposo que a vegades em canso de persones que et pregunten només perquè els responguis allò que volen escoltar i no el que tu realment penses.

dimarts, 18 de març de 2008

Avui


Avui he somiat que estaves amb mi
Avui he somiat que m’abraçaves
Avui he somiat que estaves aquí
Avui he somiat que no havies marxat
Avui he somiat que m’havies vingut a buscar
Avui he somiat que res havia canviat
Avui m’he despertat i t’he enyorat.

dimarts, 11 de març de 2008

Trencar

Porqué realmente tengo mucho que ganar si te pierdo: adiós.

Como sé que lo más doloroso cuando a uno le dejan es no entender bien las razones, no te daré ninguna.

Como siempre me estás pidiendo que rompa con la rutina…

Són frases tretes d’una entrevista a Cécile slanka, ha editat un llibre amb cartes breus per deixar algú, a mi em fan gràcia, les torbo originals, ella diu que deixar una relació amb alguna d’aquestes cartes és cruel i covard, jo crec que pot ser una manera directe de deixar una cosa que ja no t’agrada però que gairebé mai no saps com solucionar.

Fa uns dies parlant en un cotxe sobre relacions emergents i relacions enfonsades i/o profundes ens vam adonar que mai t’adones quan comencen. A partir de quin moment estàs ja dins d’una relació; en quin moment es tanca la porta principal i et trobes amb un més o menys desconegut dins una habitació de la que en un principi no en vols sortir; i després no saps si no en vols o no en pots sortir; i de cop mirant als voltants et preguntes: I la sortida d’emergència? On és aquell llum verd esperança que em pot ajudar a escapar?

Ningú et diu que un cop hi entres sortir-ne és difícil, les portes sempre s’encallen i si no hi ha un gran incendi o una explosió no tens la força necessària per obrir-les. I tornes a fer-te la mateixa pregunta: no vull o no puc?

Aquestes frases són com una sortida d’emergència desesperada, o potser l’últim recurs quan ja saps que no queda res, quan ja tens clar que si que en vols sortir però no acabes de poder. L’autora diu que utilitzar aquestes frases és de covards, jo crec que és més covard no dir res. Allò que realment és cruel és seguir empresonat en aquella habitació, que un dia et va semblar una suite, per por a no saber què trobaràs a l’exterior, per no tenir la força suficient per sortir-ne.

Això és el què realment és cruel.

dimarts, 4 de març de 2008

secrets


Hi ha secrets que voldries poder explicar a tothom, són secrets que t’afecten directament, que els explicaries no per xafarderia sinó perquè necessites que altres et recolzin i et donin la seva opinió, tot i que la seva opinió mai acaba sent decisiva sí que ajuda. Igual com ajuda explicar en veu alta els problemes. A vegades quan són expressats, quan adopten la forma de les paraules, i sents els so que produeixen, t’adones que són menys importants, més petits del que semblaven quan només eren una idea que donava voltes al teu cap i semblava que s’anava fent gran i complicada.

De cop, al donar-li la forma de les paraules, aquella forma immensa que ocupava el teu cap desapareix. Però que passa si no pots donar forma de paraules a aquell núvol que ennuvola el teu cap? Que passa si és un secret del qual no en pots parlar com voldries i amb qui voldries? Potser si la teoria de Wittgenstein fos del tot certa no em preocuparia doncs allò que no es diu no és.


Potser per això tenim la necessitat de dir-ho, d’explicar els nostres secrets, perquè si no els expliquem és com si no existissin. Queden tancats dins nostre i allà dins segueixen donant voltes i voltes, emboirant el nostre sentit ja de per si emboirat i omplint el nostre ser de dubtes creixents que si haguéssim deixat sortir potser no ens haurien envaït tant.

dimecres, 20 de febrer de 2008

Firenze

De nou un viatge a l’horitzó em porta esperances de retrobament, retrobar-me amb un temps passat sense maldecaps, sense les preocupacions dels adults, un temps en que l’únic objectiu era gaudir el dia a dia, aprendre tot i més. Empapar-se de la cultura italiana aquella que per un temps va se,r també, la meva.

Ara toca retornar a aquell lloc, amb persones diferents, de forma diferent i sent jo diferent, però espero trobar el mateix que un dia vaig deixar. Trobar aquell lloc que un dia em va fer somiar i que sempre és present en els meus somnis.

De nou Firenze, de nou les ganes de volar i observar des d’allà la vida d’aquí. De nou una il·lusió, un break en aquesta rutina diària que és la vida. De nou Itàlia, i qui sap si aquest cop és per sempre...

dijous, 14 de febrer de 2008

premis

Avui volia parlar de l’ocupació de cases alienes i de l’abús de confiança (tot i que d’això espero que ja en parli la Meri, és el que té compartir la vida). Però abans de posar-me a escriure he donat un cop d’ull als blocs dels meus coneguts-amics, i he descobert que m’han atorgat un premi, bé de fet és un premi-MEME (de veritat em sembla que si mai tinc una filla, déu no ho vulgui, li posaré meme de nom!!)

Un premi que m’entrega la
Rebeca, alies “que estupenda va siempre esta chica”. I a la qual li agraeixo molt aquest MEME (a diferència dels altres ;p). Però torno a tenir el mateix problema, ara em toca escollir 5 blocs que consideri interessants i/o que m’hagin sorprès i això ja és més complicat, però weno, aquí van:

La
Meri (alies: NADIE) per ser part de mi i escriure les entrades que jo no escric, per no enrecordar-te de posar paper quan s’acaba i pel teu melodramatisme crònic que fa que jo sembli més forta del que sóc.

El
Jordim perquè en dies en que tinc ganes de desconectar només em cal obrir el seu bloc i llegir un nou relat, a vegades cruel, a vegades surrealista, a vegades tètric, en definititva, relats com la vida.

En
Carlos (alies: Carles V) a ell li vull agrair moltes coses, i potser aquest premi és un agraïment per l’any que va fer-me companyia a les classes d’històries varies. També pel seu bloc, que al cap i a la fi és el que premiem.

La
Yaiza perquè recordo quan va néixer, jo llavors anava a 6é d’EGB, i em sorprèn que escrigui com escriu, encara hauria de ser una nena, però em sembla que tot i no conèixer-la gaire, ja no ho és.

A
Alguien és un bloc q ja no està actiu, i de fet no sé ni com vaig arribar a ell, però resulta que en alguns moments em vaig sentir molt identificada amb les paraules allà escrites, no crec q hi hagi resposta a aquest premi, però suposo que els premis pòstums també s’accepten.

Per últim dir que tots als que us tinc enllaçats també us mereixeu aquest premi i molts d’altres, però com sempre a la vida s’ha d’escollir. Aquí can les concurs:

Premi "Arte y Pico"Aquest premi ha estat creat per
Eseya. Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.

- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

dijous, 7 de febrer de 2008

dubtes


Que difícil és prendre decisions quan no tens clar què fer, sóc capaç de donar voltes i voltes a una resposta i no ser capaç de treure’n l’aigua clara. Ara pel meu cap volta de nou una pregunta que espera resposta, la resposta obvia és no fer res. No fer res és el més sensat, la resposta segurament correcta, però hi ha alguna cosa dins meu que, tot i que també ho sap, no em deixa no fer res. Segueixo donant-hi voltes i més voltes, i fins que esgoti el termini, fins que passi el temps i em vegi obligada a fer el que haig de fer perquè ja he perdut l’oportunitat de no fer res.

Però deixar que sigui la vida la que esculli per mi també és un opció, de fet és la meva opció, la que sempre he escollit davant els dubtes, espero i espero, i vaig tirant endavant, i sense saber com ni per què acabo fent el pas, en una direcció o en una altra. Sense deixar de dubtar ni de pensar què hagués passat si hagués escollit l’altre camí.

Aquesta nit mateix un record d’allò que podria haver estat i mai va ser m’ha tornat a envoltar. M’ha fet recordar un temps molt llunyà en què vaig escollir, com sempre, no fer res. En què em vaig deixar portar per la meva manca de seguretat en aquells moments, vaig deixar passar una oportunitat que, de segur, no m’hagués portat enlloc.

Però de tant en tant ho segueixo recordant, continuo pensant-hi. Tot i que sé que la decisió que vaig prendre era la correcta, i que si tornés de nou a aquell punt, sens dubte, escolliria el mateix camí que ja he recorregut.

dimarts, 29 de gener de 2008

Un dia més


Avui és un dia com qualsevol altre, m’he despertat a la mateixa hora que ahir, he arribat tard a la parada del bus, just a temps per veure com s’allunyava sense mi el 32. I he pujat al 27 que ja eren les 8h. Però de camí a la feina un detall m’ha fet pensar que avui, tot i ser dimarts, pot ser un bon dia. M’he creuat amb un camió ple de deliciosos gelats Ben & Jerrys.

Per associació d’idees m’han vingut al cap les pel·lícules de l’Isabel Coixet “Cosas que nunca te dije” i “Mi vida sin mí”. En la primera, hi ha una escena que en la qual la protagonista es posa a plorar de manera desconsolada perquè en el super no hi ha el seu Häagen Dazs preferit, mentre que en la segona pel·lícula la Coixet ja s’ha passat als Ben & Jerrys i fa que un dels personatges de “Mi vida sin mí” segueixi la dieta dels Ben & Jerrys.

Personalment em quedo amb la primera pel·lícula, perquè per molt bons que estigui el Brownie chocolate i el Fish food (malauradament ja desaparegut) dels Ben & Jerrys, no hi ha res que pugui superar la primera experiència que em va provocar el Xocolata belga dels Häagen Dasz, allò va ser un amor a primera llepada, a més els Haägens Dasz s’adapten perfectament a la nostra teoria dels Häagen, molt més difícil d’exportar als Ben & Jerrys. Teoria sobre la qual, potser un altre dia, us en faré cinc cèntims a aquells que no la coneixeu. Només us avançaré que si hagués d’escollir una sola marca de gelats, segurament em quedaria amb els Häagen Dazs, tot i que tenint en compte que al paqui del costat del pis tenen els Ben & Jerrys seria una putada no poder-ne anar a buscar una nit de desconsol. Sort que als gelats no cal ser-los-hi fidels!

Sé que segurament és una tonteria pensar que un dia pot ser diferent per creuar-te amb un camió de gelats, però mira, potser no és el dia el que és diferent, potser sóc jo la que vull veure els núvols roses del Fish food per tot arreu.

dilluns, 28 de gener de 2008

puzzles

Sempre m’han semblat curiosos els puzzles, com les peces van encaixant entres elles, com les formes s’adapten unes a altres, i quan finalment el puzzle està casi complert i només queda una peça més per encaixar, t’adones que aquella peça no encaixa.

No entens com ni per què, però aquella única peça restant, que no pot anar a cap altre lloc que al buit al mig del puzzle, no hi entra, no s’adapta a les formes del voltant malgrat que a simple vista hauria d’encaixar-hi a la perfecció. No hi encaixa.

dimarts, 15 de gener de 2008

the show must go on

Tinc ganes de córrer, de saltar, de sortir, de viatjar, de moure’m, de no parar, de sentir el meu cor bategar molt ràpid, de quedar-me sense alè, de sentir que dono el màxim de mi mateixa, de saber que per més que perdi ho hauré intentat. Tinc ganes de tornar a ser aquell algú que crec un dia vaig ser, tinc ganes de tornar a sentir-me amb forces per pintar tot el meu món de lila. Tinc ganes de deixar de pensar i començar a actuar. Tinc ganes que s’alci de nou el teló.

dimecres, 9 de gener de 2008

contes de fades

Estic cansada de les cançons d’amor, dels contes de fades, dels somnis per complir i d’aquesta malvada societat que ens ha fet créixer creient en uns mites i unes històries irreals. Ens han omplert d’il·lusions i de somnis fent-nos creure que aquests es podrien realitzar i de cop un dia obres els ulls.

Et despertes d’aquell somni d’infantesa i t’adones que ja ets gran per tot, ja ets gran per complir aquella promesa que t’havies fet, ja has fet tard i ni tan sols t’has adonat que el temps s’ha esgotat, i com que aquella promesa ja no la podràs complir en crees una de nova, intentes guanyar temps, prorrogar allò inevitable, guanyar una carrera en la que mai hi haurà cap guanyador.

Tornes a creure en els contes de fades, tornes a pensar que les cançons d’amor diuen la veritat, et tornes a enganyar.

I una vegada i un altre les il·lusions s’evaporaran, i del vapor que emanen crearàs una nova il·lusió que t’envoltarà i et donarà noves esperances. I així un dia rere l’altre aniràs sentint que la vida que somiaves va canviant, la vas modificant, intentant donar-li un nou sentit, intentant que tingui un per què, que hi hagi un motiu que faci que vulguis seguir.


De cop, obres els ulls, mires al teu voltant i no hi ha res, només ets tu i res més que tu. I no hi ha cap motiu excepte tu. Excepte els teus somnis, excepte les promeses que un dia et vas fer,
excepte aquelles il·lusions dibuixades en el fum, excepte el teu conte de fades en el que un dia vas creure.



dimecres, 2 de gener de 2008

Feliç 2008

Nou any, nous propòsits i noves esperances, tots ens desitgem bon any, i esperem que sigui més feliç que l’anterior. I jo, fent balanç del meu 2007 penso que no serà gaire difícil que aquest 2008 sigui millor, però de sobte, ho dubto. Ho dubto molt, és més tinc gairebé la certesa que encara serà més dur de viure que el 2007. Sens dubte aquest nou any em portarà una nova vida. Una nova vida que no he desitjat i a la que m’hauré d’acostumar.

Per aquest 2008 tinc molts temes que porto tot un any arrossegant, hi ha preguntes pendents que no m’atreveixo a formular per por a les respostes, hi ha masses coses que ballen i poques columnes a les que aferrar-me i cada cop em costa més trobar el camí.

Per primer cop en la meva vida, vull que aquest any que ve passi ràpid. Mai he tingut pressa per créixer ni per arriba a un nou any, però ara m’agradaria entrar en un son profund i que quan em desperti el 2009 ja estigui aquí. Que ja hagi passat un any de tot i que no sigui la primera vegada que ho visqui tot sense ell, que m’hagi acostumat a no sentir la seva presència, que m’hagi acostumat a no tenir res per explicar-li. Que m’hagi acostumat a la seva absència. Però em sembla que això mai passarà. De fet, no vull acostumar-m'hi.