Tàctica y estrategia

Mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.

Mario Benedetti.

Un record

penjadors i pissarres

Durant un temps vaig compartir moments de la meva vida amb algú que sabia que mai acabaria d’encaixar-hi, vam compartir nits i dies, moments divertits i alguns no tant, i un dia, al tancar la porta vaig saber que era el final, que tot i que cap dels dos hagués dit res diferent a les altres vegades que ens havíem separat després de nits de companyia mútua, aquell era el final. No calia dir res, ambdós sabíem que les coses canvien i que hi ha coses que passen, i després d’un temps havia passat.

És curiosa la manera com, intuïtivament, saps que no hi hauran més missatges, no més trucades, no més escapades a mitjanit. Ningú ha dit el contrari, ningú ha pronunciat una paraula diferent, però el sentiment hi és, el sentiment et diu que ja està. Sense perquès, sense motius, sense explicacions, sense retrets, simplement ho saps.

Haig de reconèixer, però, que tot i que mai va arribar entrar del tot en la meva vida, va deixar marques per tot el mobiliari. Com fan els estudiants amb les taules de classe, va escriure el seu nom en objectes i llocs de la meva vida. I avui he redescobert el seu nom en un penjador, i no he pogut evitar somriure al recordar aquell moment.

“Aquesta perxa és meva, i només meva” em va dir ell mentre ho escrivia, i jo mirant-me’l amb indiferència simplement vaig dir: “tu digues el que vulguis que jo faré el que em sembli”.

Avui he vist clar que tenia raó, aquella perxa ara és seva, al escriure-hi el seu nom se la va apropiar. És la seva perxa que de moment habita entre les meves, potser algun dia li tornaré, però per ara la guardaré i utilitzaré amb el carinyo que es mereix. M’ha agradat tornar a recordar aquell moment.

morfologia

Em van avaluar, em van analitzar, em van mesurar i el resultat va ser que:

Em dominen els sentiments, que em falta energia, que hauria de ser menys mandrosa i fer més exercici físic i que la meva intel·ligència lògica em permetria desenvolupar feines específiques molt correctament, que per tant en aquest sentit em proposen estudiar quelcom com disseny gràfic o restauració o alguna cosa semblant. Per altre banda, els meus pòmuls indiquen que sóc un ésser extremadament social i per això se m’haurien de donar bé tasques en les quals em pugui relacionar amb altra gent tals com infermera, voluntària social o professora. El meu nas indica que permeto entrar a tothom a la meva vida i que emocionalment sóc generosa, però que això em pot portar problemes i per tant cal que em protegeixi emocionalment perquè si no em faran molt mal.

En resum això és el que unes persones que no em coneixen de res van deduir només de veure’m una vegada. Ho vaig trobar interessant.