dijous, 24 d’octubre del 2013

Abandonar


I de cop torno voler escriure, després de més d’un any sense voler compartir res em ve de gust tornar a obrir aquesta porta que em porta a publicar coses que a vegades ni jo mateixa entenc.

Coses que a vegades no tenen sentit i altres que a vegades en tenen massa. No busco trobar respostes però sí aconseguir entendre algunes preguntes,  afirmacions i fets que crec que mai no entendré.

Veig que al meu voltant hi ha més persones de les que em penso que no saben, poden o volen afrontar les decepcions que ens porta la vida. Veuen que la seva vida no és el que havien somiat als 15 anys i que les coses els porten per camins diferents, i moltes persones no volen, saben, poden, prendre aquest camí que no era el que volien i intentar gaudir-ne. No acaben de ser capaços d’adonar-se que un camí equivocat pot ser  una nova oportunitat i que al final tots els camins tenen el seu encant, però no ho veuen i opten per abandonar.

Crec que la majoria en algun moment podem haver sentit aquesta sensació, cansats de caminar sense veure l’objectiu al qual ens dirigim, i no sent capaços de mirar al nostre voltant per descobrir que hi ha milers de petites flors que ens poden embellir al passeig. Adonar-nos els objectius canvien o s’esvaeixen en l’horitzó forma part del pas de la maduresa, ser capaços d’entendre que a vegades la vida no ens porta al que esperàvem però ens aporta altres coses i voler-les gaudir és el que ens fa ser grans.

Però malauradament hi ha persones que no poden, volen o saben fer aquest pas i decideixen abandonar el camí abans de trobar un nou objectiu. Respectable, tothom té dret a prendre aquesta decisió, però pot fer mal als que volem seguir i perdem el nostre company de viatge.

Recordo que fa uns anys va vaig córrer a socórrer a algú que havia perdut el camí dels seus objectius, i em deia que volia abandonar, si no ho hagués fet no m’hauria portat bé i si ell hagués abandonat la meva vida ara no seria la mateixa, i tot i que no ho sé del cert, em sap greu pensar que seria millor.

Sí, ho sé, no està bé pensar-ho, però no ho puc evitar.

dimecres, 11 d’abril del 2012

camins



La vida és el camí, i la seva finalitat és la mort.

Busquem coses que no existeixen, esperem tenir allò que no tenim i entre mig ens oblidem d’allò que ja tenim. El que està al nostre abast perd valor i somniem amb un futur millor que mai sabem si arribarà. Tenim pressa per arribar i a vegades oblidem que tan important és arribar com parar, mirar enrere i veure que tot té un sentit, que no estem donant voltes en va. Que malgrat les esperances trencades, els cops rebuts i a vegades fins i tot la falta de ganes de seguir lluitant, hi ha dies que veus que val la pena.

Que sí, que hi pot haver un món millor. Que sí que tot pot canviar i que sí que un s’ha de seguir arriscant, perquè qui mai s’equivoca és que mai ha intentat res. I em sembla que ha arribat el moment de, potser, tornar-me a equivocar.

S’ha acabat anar pels camins marcats, és moment de provar les dreceres i obrir els nostres propis camins, és moment de deixar-nos sorprendre pel que ens hi trobem i sobretot de ser valents i seguir sempre endavant fins arribar a la nostra fi convençuts que hem pres el millor camí possible. El nostre.

dilluns, 26 de març del 2012

olors d'infància

I de cop una olor tan habitual en la teva infantesa fa que tot el món es pari un segon. Tornes a tenir nou anys i estàs envoltada de màquines verdes i soroll mentre t’aferres a una mà que físicament ja no és..

I de cop, et trobes en mig de terres llunyanes on les bicis marquen el camí de la felicitat. Han passat vint anys i les olors segueixen sent tan vigents com sempre, i és que pots tancar els ulls o tapar-te les orelles, però no respirar i no olorar és impossible, i per uns segons, aquella olor fa que tot el món s’enteli. Surts i sents com el sol brillant torna a escalfar-te la pell i recordar-te que el pitjor ja va passar, que ara només és un instant de record amb regust agredolç.

I de cop, t’enfiles a la bici i comences a sentir la llibertat del no saber on anar, la llibertat del no tenir res a fer sinó gaudir del moment.

dijous, 8 de març del 2012

Visions del món

-Em passes el jersei verd?
-Quin jersei verd?
-El que està sobre la calaixera...
-Ah?! vols dir el blau!
-Blau?? És verd!
-No, és blau!!

Mai veurem les coses iguals, mai ens posarem d’acord en si aquí és aquí o és allà, mai coincidirem en si la salsa de pesto combina amb l’amanida, i mai ens farem enrere en la nostra particular visió del món tant diferent de la realitat de l’altre. Però, després de tantes discussions sense final acordat, ens hem acostumat a no estar d’acord en moltes coses, gairebé en res, però malgrat aquests desacords res és difícil.
Els desacords mai haurien de ser un problema, haurien de ser una oportunitat per posar en dubte les nostres realitats.
I a mi, en el fons, m’agrada que no s’acceptin els meus punts de vista (per més que jo sé que són certs), però sobretot m’agrada sentir que, malgrat tots aquests desacords, la música que en sorgeix és una música agradable que ens permet seguir veient el món amb diferents colors.
Saber que no passa res si per a tu el món és blau, i per a mi és verd. Saber que allò que realment importa és que sigui el nostre món, sigui quin sigui el seu color!

divendres, 2 de març del 2012

males decisions

Porto tota la vida creient que sempre és millor arriscar-se a quedar-se amb el dubte de: “què hauria passat si...” sempre m’he sentit orgullosa d’haver pres les decisions que en el seu moment considerava valentes, arriscades i, a vegades, imprudents.



A la vida sempre s’han de prendre decisions però no sempre és fàcil fer-ho, i un cop presa ens aferrem a la idea que aquell elecció va ser la millor en aquell moment. Però a vegades no és així.



Avui obro els ulls en un llit que no és el meu però en el qual em sento gairebé com a casa, i penso en totes les decisions que he pres o que he deixat que d’altres prenguessin per mi. La majoria van ser encertades excepte la decisió que realment importava. Em vaig equivocar, mai hauria d’haver arriscat tot el meu futur per alguna cosa que sabia que no tenia futur. però ho vaig fer, i porto tot aquest temps enganyant-me a mi mateixa i dient que no me’n penedeixo, gairebé havia aconseguit creure-m’ho, però aquesta setmana el cel s’ha omplert de llum i he vist la veritat: és mentida.



És mentida! Em vaig equivocar, i molt. Me’n penedeixo, i molt, i desitjaria tant tornar enrere en el temps i fer cas d’aquell impuls de sortir corrents.... però no puc, vaig perdre la partida. I ara no sé com afrontar el suport que vaig donar als errors dels altres, només puc esperar que el meu error no esquitxi els altres, esperar no ser jo qui es converteixi en un penediment per algú a qui estimo, i esperar...

dilluns, 27 de febrer del 2012

Me falten paraules

M’han demanat unes paraules... i jo últimament estic falta de paraules, parlo molt i no dic res, les pàgines en blanc se m’acumulen i jo no sé com omplir-les, paraules que no surten, lletres que no s’uneixen i, en mig de tot la meva falta de ganes d’escriure, la meva falta de voluntat d’omplir un paper en blanc que mai m’havia costat omplir. Potser només és com tot, potser només “tot és posar-s’hi” però no m’hi poso i veig com els dies s’allarguen i les nits s’escurcen mentre espero el moment per tornar a posar-me a escriure, a córrer, a sortir, a fer... potser només estic esperant que aquesta primavera, que ja s’olora en l’aire, em doni la dosi d’inspiració necessària per omplir el buit que han deixats els dies d’hivern en els quals la inspiració és una manta i un sofà.
Per sort ja s’olora la primavera... Per sort sembla que les paraules comencen a florir...

dimarts, 1 de novembre del 2011

passats

Porto mesos sense passar per aquí, i segurament no és tant qüestió de temps com de venir de gust. Últimament no estic.
Durant aquests mesos he canviat de casa, de companys de pis, he perdut una mascota, he viatjat a un país que no existia a la bola del món que vaig trobar enterrada al terrat de casa meva, i que ara decora el meu nou pis ikea i m’he fet un nou tatuatge.


Semblarà una tonteria, però després de fer-me'l he pensat en aquell altre que fa 4 anys que tinc pendent i encara no m’he fet, i m’he adonat que no me l’he fet perquè tots els tatuatges que porto són canvis positius, i aquell tatuatge no era el record d’un canvi positiu o per celebrar res. Sempre ho havia atribuït a no tenir el meu tatuador a prop, però això només és una excusa per no voler portar tatuat a la pell el record del pitjor moment de la meva vida, tot i que en el fons tenir-lo tatuat no faria que ho recordés més. Potser algun dia seré capaç de fer-ho, de tatuar-me aquella frase que volta per la meva cartera, i acabar de tancar aquest cercle que mica en mica, de castanyada en castanyada, vaig superant fins a ser capaç de mirar enrere i no tenir por de les repeticions i les supersticions estúpides que fins ara em feien quedar-me a casa cada dia d’aniversaris.

Quatre anys han passat i sembla que aquest el fantasma de la superstició aquest any s’ha quedat a la casa vella, entre aquelles quatre parets mal pintades de lila que m’han vist créixer, plorar, riure, gaudir, enfadar-me, ser una dona i ser una nena.
Adéu a les parets liles, adéu a les cortines vermelles i a la paret foradada, i gràcies per quedar-vos alguns dels meus fantasmes.