dijous, 29 de maig de 2008

coses dels 26

Tinc son. Porto nits sense dormir bé, m’estiro al llit esgotada i cansada de dies de feina i nits de festa, però al tancar els ulls no aconsegueixo dormir. El meu cap s’omple d’idees, de pensaments, de dubtes, d’alegries i records, intento foragitar-los perquè vull dormir, necessito descansar, ni que siguin quatre hores seguides. Però no puc, començo a pensar que només podré dormir quatre hores i que és molt poc temps per mi, i pensar que d’aquí poc temps m’haig de despertar fa que encara doni més voltes al llit, que els llençols se m’enredin, el coixí caigui al terra i la son no em deixi dormir.

Perdo el temps estirada al llit temps que hauria d’aprofitar dormint, i desaprofito. Durant aquest temps el meu cap va molt de pressa, faig balanços de la meva vida, busco noves possibilitats, nous reptes i canvis que no sé si acabaré realitzant, però sobretot, sento que a vegades la meva vida és el que voldria que fos, però altres cops em sembla que aquella idea que tenia, quan era petita, del que seria la meva vida queda tan lluny que perdria la vida perseguint-la.


Potser ha arribat el moment que deixi de somiar en somnis inabastables i em centri en els que tinc a l’abast. I en els que ja he aconseguit. Encara recordo com ja fa alguns anys somiava que compartiria pis, en un edifici amb piscina (era l’època de Melrose Place), amb una amiga a la qual, com a mi, li encanta la xocolata. Doncs bé l’edifici no té piscina (tot i que sí terrat) i no som només dues les addictes al xocolata sinó tres.
El meu somni no era exactament com ara és la realitat. Però quin somni ho és?

divendres, 23 de maig de 2008

embolics

De cop tot s’embolica més i més, els nusos es van encadenant amb altres nusos, cada cop sembla més difícil poder-me deslligar, sembla que en comptes de desfer els nusos en vagi creant més. Que jo mateixa em lligui més i més fort, m’emboliqui totalment per no poder escapar, per tenir una excusa que em retingui lligada, aferrada a les desil•lusions del dia a dia. No tinc ni la força ni la voluntat que desitjaria, no sóc capaç de deslligar els nusos, i en comptes de deslligar-me em lligo més i més i sense ni tan sols ser-ne conscient.

Desitjo deslligar-me estirar les ales i sortir volant, aterrar en un lloc tranquil, sense preses on el món estigui fet a la meva mida. On les tempestes d’estiu siguin diàries però durin just el temps que jo vull que durin. Que el sol surti al meu gust i els gelats de xocolata creixin com les males herbes dels horts. Desitjo que el món sigui fet a la meva mida.

I tot i desitjar-ho segueixo lligada a un món de desastres que m’envolten i em fan sentir més infeliç per no ser feliç amb el que tinc i amb el que sóc.